El FC Barcelona rep a un combinat d’aliats

El passat mes de juny de 2019, es va complir el centenari dels Jocs Interaliats, com a conseqüència de la progressiva tornada a la normalitat després de la fi de la I Guerra Mundial. Aquests Jocs, tal i com parla Joan Manuel Surroca en el seu article Centenario del estadio construido para los Juegos Interaliados, van ser organitzats per l’Allied Forces Sport Council i l’Associació Cristiana de Joves (YMCA). Durant la disputa bèl·lica, l’activitat esportiva es va cancel·lar, com el cas dels Jocs Olímpics que s’havien de disputar a Berlin a l’any 1916. Els Jocs Interaliats es van celebrar del 22 de juny al 8 de juliol a Paris, on es van congregar a prop de 1.500 participants. L’estadi, situat al Bosc de Vincennes, va ser dissenyat per poder disputar-se diferents modalitats esportives, rebent el nom d’Stade Pershing, en honor al promotor dels mateixos, el general estatunidenc John Pershing. Segons l’article d’Stadium, a la inauguració van assistir-hi més de 50.000 espectadors (Stadium, nº 304, p. 450, del 2 d’agost de 1919). Un any després, es van celebrar els Jocs Olímpics d’Anvers, i alguns dels soldats que van participar en aquests Jocs, posteriorment també van disputar-hi aquests Jocs a Bèlgica.

Barcelona no va ser aliena al moviment esportista aliat. El FC Barcelona va disputar una sèrie de partits -el 29 i 30 de maig i l’1 de juny- contra un equip format per soldats dels països aliats guanyadors de la Gran Guerra. Es van disputar tres partits, en els quals, l’equip amfitrió va sortir guanyador dels tres matxs. Un FC Barcelona que ja comptava a les seves files amb jugadors de l’època daurada dels anys 20 com Ricardo Zamora “el diví”, Ramon Torralba, Josep Samitier i Agustín Sancho, entre d’altres. L’equip barcelonès es va poder reforçar amb jugadors d’altres equips, com el davanter Climent Gràcia provinent del Terrassa FC, i destacant la incorporació de Félix Sesúmaga -el coloso del Arenas-, provinent de l’Arenas Club de Getxo (Biscaia), que venia per substituir al lesionat Vicenç Martínez. Aquest jugador, conjuntament amb Samitier, Zamora i Bravo; van aconseguir la medalla de plata als Jocs Olímpics d’Anvers del 1920, aconseguint una de les primeres medalles (juntament amb una altra plata de l’equip de Polo) de la història de l’olimpisme espanyol. Posteriorment, es va reconèixer l’or dels pelotaris José de Amézola i Francisco Villota als Jocs Olímpics de París de 1900, reconeixent-los com els primers medallistes olímpics espanyols.

El Mundo Deportivo, p. 4, del 5 de juny de 1919

L’equip aliat es presentava amb diverses figures professionals, com Mountford, jugador de l’Aston Villa, a més de jugadors belgues com Guillerm, del Daring de Brusel·les i d’altres jugadors francesos (El Mundo Deportivo, p. 4, del 29 de maig de 1919), anunciant també la presència de Charigués, gran porter francès de l’època, i que per motius de compromisos militars no va poder viatjar. A les cròniques dels tres partits (El Mundo Deportivo, p. 4, del 5 de juny de 1919), es poden veure els diferents jugadors que hi van participar-hi.

Durant la disputa del primer partit, cal destacar la figura de Lakatos, autor de dos gols. Les cròniques parlen de que el llarg viatge dels jugadors aliats fins arribar a Barcelona els hi va passar factura, jugant el partit molt cansats, fet que en el segon matx no es va notar tanta diferència. Les mateixes cròniques destaquen les bones condicions futbolístiques dels jugadors aliats, encara que la falta d’entesa entre els mateixos deixava palès la superioritat del conjunt blaugrana.

Cromo de Lakatos amb la samarreta del FC Martinenc
Centre d’Estudis Olímpics i de l’Esport Joan Antoni Samaranch | © Arxiu Fundació Barcelona Olímpica

En el segon partit, el combinat aliat va jugar un partit més ordenat, costant-li als jugadors barcelonins trencar amb el marcador inicial. Finalment, Samitier i Sesúmaga van posar el 2-0 final.

El darrere partit, celebrat el diumenge 1 de juny, es va disputar una copa en honor al Cònsol de França, que rebria l’equip vencedor. El FC Barcelona tornaria a guanyar, golejant per 6 a 0 al combinat aliat. L’enfrontament va ser arbitrat per Enric Peris de Vargas, un dels germans de la nissaga Peris de Vargas, d’origen cubà lligada als orígens de l’esport a Barcelona. Enric havia sigut jugador del FC Barcelona, actuant com a extrem, jugant des de la temporada 1906-07 fins a la 1916-17. El segon partit, va ser arbitrat per Òscar Martí, suscitant les crítiques dels aliats, després d’haver xiulat dos penals en contra, que els jugadors del FC Barcelona van llençar fora intencionadament.

L’equip aliat va partir cap a terres madrilenyes, per tal d’enfrontar-se al Racing de Madrid. Com a tall d’exemple, els partits jugats pel FC Barcelona contra els aliats van suscitar una sèrie de crítiques des de la premsa de Madrid. Això va crear un repte llançat pels barcelonins, que va consistir en reptar al Racing de Madrid a un partit, disputat a Barcelona, i en el qual els madrilenys es podien reforçar amb els millors jugadors de la regió centre, jugant-se onze medalles d’or per als guanyadors del matx.

Segons es feia ressò El Mundo Deportivo, els francesos es van sorprendre del nivell exhibit pels jugadors catalans, tot prometent la gestió per celebrar un partit a Paris del FC Barcelona contra el Red Star de la capital francesa. A la mateixa publicació, recordant la crònica un partit anterior disputat entre Catalunya i un combinat francès, el qual va acabar amb una golejada per part dels francesos. L’article finalitzava amb una confiança absoluta per aquella gran generació blaugrana, capacitada per poder vèncer a qualsevol rival (El Mundo Deportivo, p. 6, del 12 de juny de 1919).   

Luis Sánchez