La següent cursa de torxes va tenir un caràcter més politic-propagandístic i es va celebrar en el marc de l’11 de setembre de 1936, en plena Guerra Civil, i emmarcat en els actes esportius programats per a aquesta data. Hi havia programats vuit relleus. El primer, de 2.000 metres, sortia de la Ronda Sant Pere –davant el monument a Rafael Casanova– fins a la plaça del capità Maximinio Biardeau –militar que morí defensant la Generalitat–, i que abans, i en la actualitat, era la Plaça d’Antonio López, marqués de Comillas. El segon relleu, de 1.500 metres, arribava a les Rambles (davant del mercat de la Boqueria); el tercer fins a la Plaça Universitat; el quart pujava pel carrer Aribau fins a la Diagonal; el cinquè tombava cap a la dreta per la Diagonal fins al Passeig de Gràcia; el sisè relleu es produïa a la Plaça de Catalunya-Fontanella; el setè, de 500 metres, baixava per la Via Laietana fins al Banc d’Espanya –antiga seu de Caixa Catalunya– i, l’últim, des d’aquest indret passant p...

La gènesi de les carreres de torxes, que es feien en relleus, la trobem a l’antiga Grècia. Són un bon nombre els escriptors que ens en parlen, des d’Èsquil a l’Agamenón o Heròdot als seus nou volums del llibre Històries, fins a Pausànies en la Descripció de Grècia; però a la llista n’hi podríem afegir d’altres com ara Plató, Demòstenes o Aristòfanes. Tots els historiadors coincideixen que les carreres o els relleus amb torxes –lampadedromies–, tenien un origen religiós relacionat amb el foc, i hi competien equips formats per joves que portaven la torxa fins a un altar que feia de meta. D’aquestes activitats en resten bons testimonis en ceràmiques gregues. Malgrat que els relleus amb torxes són avui molt coneguts perquè són un dels símbols dels Jocs Olímpics, mai van formar part dels Jocs de l’Antiguitat, ni tan sols van arribar a trepitjar un estadi. Els relleus formaven part de festivitats com les que estaven dedicades al tità Prometeu –que robà el foc als déus a l’Olimp per donar-lo...

Tothom coincideix que el francès d’origen polonès Henri Birnbaum és l’introductor del judo al nostre país a través de la seva Acadèmia de Judo, ubicada al carrer Casanova, 57. No obstant això, cal precisar que abans d’obrir aquesta Acadèmia, el Jiujitsu-Jiudo, método de combate individual japonés, sin armas, contra un adversario más fuerte,  ja s’havia donat a conèixer pel professor titulat O.E. Wilhem Stiller al Gimnàs Solarium de García Alsina (La Vanguardia, 2 d’octubre de 1949 i 4 de juny de 1950).   Birnbaum es va iniciar al judo de la mà del mestre japonès Kawaishi establert a França, i aconseguí el cinturó negre, primer dan, el 12 de juny de 1940. L’esclat de la II Guerra Mundial el portà al nostre país, i fugí, com milers de jueus, dels nazis. Tal com detalla Josep Calvet a Huyendo del Holocausto (Editorial Milenio, 2015), Birbaun “era miembro de una família que había sufrido de manera directa el antisemitismo durante la Europa entre guerras, que les había llevado...

Amb l’arribada de Franco al poder l’església catòlica va començar a tenir incidència en el fet esportiu. El punt més àlgid d’aquesta progressiva intromissió fou la celebració, de 27 de maig al 1 de juny de 1952, del Congrés Eucarístic Internacional. Barcelona va acollir un acte religiós de notable repercussió mediàtica i de gran participació popular. El Congrés Eucarístic és una assemblea de l’església catòlica convocada pel Papa per donar culte a l’eucaristia i definir la missió internacional de l’església. Abans del Congrés es va dur a terme la Pasqua de l’Esportista, que fou organitzada per  l’Organización Atlético Recreativa (OAR), “siendo España una nación eminentemente deportiva hemos creído del todo necesario recordar a los deportistas la obligación que tienen del cumplimiento pascual (…) ¿El fin perseguido? Sobrenaturalizar algo el deporte, es decir, dar a entender a los deportistas llamados profesionales, que por encima de sus primas y sensacionales traspasos existe al...

La Barcelona esportiva ha mantingut, al llarg de tota la seva història, una inalterable vocació olímpica, però un fet poc conegut és que com a fruit d’aquesta, fins i tot es va crear una Sardana Olímpica . L’autor de la peça fou Lluís Moreno i Pallí, un músic i folklorista que l’any 1944, al costat de Manuel Cubeles i Joaquim Serra fundà l’Esbart Verdaguer de Barcelona. Precisament aquest esbart, així com l’Orfeó Català, van intervenir en el concert commemoratiu de les bodes d’or del FC Barcelona al Palau de la Música el 29 de novembre de 1949. La Sardana Olímpica es va compondre amb motiu de l’arribada de la flama olímpica dels Jocs Olímpics de Mèxic de 1968. Els relleus de la torxa olímpica travessaren l’Estat espanyol del 31 d’agost al 16 de setembre. El punt de partida fou el port de Barcelona, on fondejà el bergantí italià Palinuro; i l’última escala fou a l’illa de la Gomera a les illes Canàries. El president del Comitè de Recepció era Pau Negre, regidor d’esports de l’Aj...

La candidatura de Barcelona per albergar el mundial de ciclisme de 1971 es va concretar en el Congrés de la Unió Internacional de Ciclisme, celebrat amb motiu dels mundials de ciclisme celebrats a la localitat italiana de Varese. Com recull el diari La Vanguardia (25 d’agost de 1971): “Tal era la fuerza y vigor de nuestros representantes –la delegació espanyola estava encapçalada pel valencià Lluís Puig, president de la Federació Espanyola de Ciclisme; i el català José Maria Sentís, vicepresident de la Federació Europea en les reunions de la UCI– que este máximo organismo aceptó la candidatura de España para que Barcelona organizara los mundiales de 1973, como había solicitado y para lo que se venía trabajando desde hace mucho tiempo”. Barcelona, amb aquest esdeveniment, pretenia construir el velòdrom que tant reclamava l’afició ciclista. El mateix dia, El Noticiero Universal , es feia ressò d’unes declaracions de Pau Negre que anaven més enllà, i que deixaven clar que s’havia passat...