dimarts, 31 de desembre de 2013

El primer partit de beisbol (1901) i la família Peris de Vargas


 La gran majoria d’aficionats a l’esport saben que el futbol va ser el primer esport d’equip practicat a Barcelona, però ignoren que de dos esports minoritaris avui dia, com són el polo i el base-ball (beisbol), se’n van organitzar partits també a principis de segle.
 El primer partit de beisbol es va organitzar a Barcelona el diumenge 28 de gener de 1901, i no pas el 3 de febrer, tal com figura en el llibre que vaig escriure Strike One, los orígenes del béisbol en España y otras curiosidades. La notícia va sortir publicada a la revista Los Deportes el 3 de febrer. Segons es podia llegir, “este juego nos complació en alto grado, por las condiciones higiénicas que reúne para los que a él se dedican”. Probablement es va jugar més d’un partit, ja que s’especificava, que “los matchs los verifican en el campo de la Sagrada Familia, para lo cual ha dado el correspondiente permiso el Sr. Alcalde. El domingo tuvimos ocasión de presenciar este juego y nos complació en alto grado, por las condiciones higiénicas que reúne para a los que a el se dedican”. L’alcalde en aquestes dates era Joan Coll i Pujol (novembre 1900 – març 1901) i el terreny de la Sagrada Família era conegut com a Camp Grassot. 

El juez de campo Sr. Udaeta y los sportmans que tomaron parte en el indicado match dieron pruebas de sus conocimientos en la materia.
Ya hay formados en Barcelona dos Clubs, El Antiguo y El Moderno; por aquel jugaron D. Juan Plaja (capitán), D. Desiderio Rodríguez, D. José Saborido, D. Federico Suling, D. Enrique Rodríguez, D. Cecilio Martínez, D. Lorenzo Rodríguez, D. T. Ramiro Rodríguez y D. Jacinto Bern.
Por el Moderno se presentaron: D. José Barroso (capitán), D. Agustín Peris, D. José Martínez, D. Ricardo Izquierdo, D. José Gallegos, D. Nicolás Balbás, D. Emilio Brugolas, D. Joaquín Rodríguez, y D. Ernesto Modrán.
El resultado del juego fue de doce carreras por diez”.

En aquelles dates deuria ser espectacular, per a aquells primers esportistes, apropar-se al terreny de joc i veure de lluny com progressaven les obres de la Sagrada Família, les quals s’havien iniciat deu anys abans, el 19 de març de 1882. D’altra banda, crida l’atenció la data en què es va jugar el partit, atès que al gener no es donen unes condicions gens idònies per a aquest esport, que s’acostuma a practicar en els mesos més calorosos.

 Un altre punt a destacar de la notícia és el nom d’un dels jugadors, Agustí Peris de Vargas, considerat l’introductor del beisbol a Catalunya i fundador i primer president de la Federació Catalana de Beisbol. Agustí Peris de Vargas havia nascut a Cuba, on el seu pare, Joaquín Peris Serrano, era militar. No disposem d’informació de quan la família va tornar a Espanya, però és probable que ho fes quan va finalitzar la Guerra de Cuba (1898). Agustí Peris era tot un esportista: va jugar i presidir l’Sport Club Català –que quan es va fundar el 1899 es deia Football Club Català–; i va formar part com a tresorer de la Federació Catalana de Clubes de Foot-ball, que presidia Normand J. Cinnamond, i el 1930 se li va lliurar la medalla d’or d’aquesta institució. Durant molts anys va compaginar el futbol i el beisbol, un esport del qual va ser l’introductor. Ja hem vist que va ser jugador de beisbol, i el 1910 entrà en la junta directiva del Barcelona Baseball-Club com a tresorer. També va agafar la ploma en més d’una ocasió per escriure petits articles a El Mundo Deportivo sota el pseudònim de Strike. Malgrat això forma part de l’historia de l’esport català sobretot per ser el fundador i president de la Federació Catalana de Beisbol. La Federació es va constituir el 27 d’abril de 1929 al Café de las Siete Puertas –en l’actualitat restaurant– que està ubicat a la Plaça Palau, 16. A l’assemblea constituent hi havia representants de 23 clubs. La primera junta estava formada per: Agustí Peris de Vargas com a president; Germán Torrent Palet, vicepresident; José M. Marca Marca, secretari; Carlos Escudero Camarasa, tresorer; i com a vocals, Antonio Cortés Flors, Leandro Gómez Rubio i Manuel Vila Ratera.

Agustí Peris de Vargas formava part d’una família molt esportista. Tres dels seus germans (Joaquim, Enric i Lisardo) foren destacats esportistes i ocuparen diversos càrrecs directius. Joaquim, el més gran de tots i militar de professió, va jugar a futbol a l’Internacional i al F.C. Barcelona, club on va ocupar, a més, els càrrecs de vicepresident, entre 1910 i 1913, i president el 1914. Amb Joan Gamper van fundar l’Olot Deportiu el 1912; i també seria president de la Federació Catalana de Clubs de Foot-ball els anys 1915-1916 –durant el seu mandat es va crear el Col·legi Català d’Àrbitres–; i vicesecretari de l’Associació de Lawn Tennis de Barcelona, actual Reial Club de Tennis Barcelona. Un altre germà, l’Enric, també va jugar a l’ l’Internacional i F.C. Barcelona. En aquest club va destacar com a davanter (extrem), tot proclamant-se campió d’Espanya els anys 1910, 1912 i 1913, però per la seva rapidesa també va sobresortir en atletisme, sobretot en les proves de 100 metres llisos i salt de longitud. Cal recordar que al principi les proves o concursos d’atletisme es feien en els camps de futbol. Quan va penjar les botes es va fer àrbitre, i va arribar a ser tresorer i comptador del Col·legi Català d’Àrbitres entre 1924 i 1931, i membre del Col·legi Nacional d’Àrbitres. El més petit dels germans, Lisardo, no va tenir un paper tant destacat, va jugar al F.C. Barcelona, però a diferència de l’Enric, ell jugava de porter, i en l’atletisme es va especialitzar en el salt de perxa. També va acabar la seva carrera futbolística com a àrbitre.
Durant la Guerra Civil, tant l’Agustí Peris de Vargas com el seu germà Joaquim, que era militar, van donar suport al bàndol franquista. Finalitzada la guerra, Agustí va ser nomenat alcalde de barri de la zona del carrer Pelai. El beisbol no va reiniciar les seves activitats fins al 1942, i en aquesta data Agustí Peris de Vargas va ser substituït al capdavant de la Federació Catalana per Lluís Maria Jordà, el primer president nomenat a dit en aquest esport. A partir d’aquest instant la figura de Peris de Vargas va decaure, i va morir a Barcelona el 1948.

dijous, 19 de desembre de 2013

I Gran Premi d’Espanya d’Automobilisme. Prova puntuable Campionat del Món Fórmula I - 1951 (Mundial XI)


L’últim cap de setmana del mes d’octubre de 1951 Barcelona va tornar a respirar benzina i va refermar, després del campionat del món de motociclisme que s’havia fet el mes d’abril, la seva capitalitat esportiva en el món del motor en l’àmbit europeu. Només hi havia una altra ciutat, Monza (Itàlia), que podia presumir de dos Grans Premis, els quals es disputaven a l’autòdrom d’aquesta ciutat. El Mundial de Fórmula 1 havia arrancat l’any anterior i va constar de 7 carreres, de les quals 6 es feien a Europa, i sense cap espanyol a la graella de sortida. El primer títol de campió del món de pilots de la FIA (Federació Internacional d’Automobilisme) va anar a parar a mans de l’italià Nino Farina amb un bòlid Alfa Romeo, i en segon lloc va classificar-se l’argentí Juan Manuel Fangio. La temporada 1951 portava dues novetats, el Gran Premi de Suïssa substituïa el Gran Premi de Mònaco, i s’afegia el Gran Premi d’Espanya, el qual es va celebrar el 28 d’octubre al circuit de Pedralbes.  En aquesta ocasió l’asfalt de Montjuïc va donar pas a l’asfalt de l’avinguda del Generalísimo Franco –actual Diagonal– en el barri de Pedralbes. El circuit, que tenia una dimensió de 6.136 metres, comprenia també el carrer Numància, el passeig Manuel Girona, l’avinguda de la Victòria –actual Pedralbes– i la carretera de Cornellà a Forgas de Tordera –actual avinguda Pedralbes–. No era un circuit nou, ja que s’havia inaugurat el 27 d’octubre de 1946 amb motiu d’una competició internacional de cotxes, el VIII Gran Premi Rhin – V Copa Barcelona. El circuit era ràpid, però encara pocs dies abans de la prova estaven treballant en l’asfalt els tècnics municipals. Aquesta situació va provocar que al setmanari Vida Deportiva (23 octubre) preguntessin si ¿no podría arreglarse el firme del triángulo de Pedralbes de forma definitiva, con un asfalto cuya permanencia y cuya calidad evitase estas inquietudes de última hora”. El cert és que aquest Gran Premi, puntuable per al mundial, no tornaria a fer-se a Pedralbes  fins al 1954, i més de vint anys després aniria camí de Montjuïc (1969, 1971, 1971 i 1975, última edició), quan es simultaniejava, com en les motocicletes, el Gran Premi d’Espanya amb el circuit del Jarama a Madrid. 

La responsabilitat organitzativa de la prova, última del calendari, requeia sobre la Penya Rhin, la qual, com ja havia fet el Reial Moto Club, va fer una prova pilot l’any anterior tot organitzant el Penya Rhin Grand Prix.  L’entitat es va fundar el 1916 i el 1921 ja va organitzar el primer campionat d’Espanya, el segon d’Europa després del francès; i estava presidida per l’industrial i apassionat de l’automobilisme Joaquim Molins, que precisament aquest any complia 30 anys al capdavant de l’entitat. Tal com va passar a altres entitats, amb la dictadura es va veure obligada a castellanitzar el seu nom per Peña Rhin.
 El Gran Premi de Barcelona es presentava apassionant, sobretot després que a la penúltima prova del calendari, Monza, guanyés l’italià Alberto Ascari, i es retirés Juan Manuel Fangio. Els tres primers classificats del mundial, Fangio, Ascari i l’argenti José Froilán, arribaven a Barcelona amb opcions de guanyar el títol. “A un mes vista de la celebración de la prueba, la expectación en Barcelona ante la gran carrera es tan extraordinaria, y los comentarios deportin-vos están tan al orden del día, que es imposible sustraerse desde estas columnas al pálpito de la ciudad, pese a lo prematuro de la fecha” (La Vanguardia, 19 de setembre).
 El triomf fou per al pilot argentí Juan Manuel al volant d’un Alfa Romeo 159. En segon lloc es classificaria l’argentí José Froilan González amb un Ferrari 375, i en tercer lloc l’italià Giuseppe Farina, que pilotava també un Alfa Romeo. Alberto Ascari, d’altra banda, finalitzaria en quarta posició. Amb aquest triomf, el carismàtic Fangio, que fou aclamat a l’arribada, s’adjudicava el campionat del món de conductors de 1951 i  arrabassava el títol a Farina. Cal destacar la bona carrera del barceloní Francesc Godia, que finalitzaria en desena posició al volant d’un Maserati Milano, i acabaria el mundial classificat en el 24è lloc. Godia té l’honor d’ésser el primer pilot espanyol en debutar en la Fòrmula 1, El periodista Lluís Dupre li va dedicar un espai en el seu article de La Vanguardia: “Párrafo aparte se ha merecido el único concursante español, Francisco Godia, que no es más que un entusiasta aficionado, con mucha fibra de corredor, y mucho temperamento que le impelen a codearse con los profesionales del volante”. 


 La tribuna d’autoritats estava presidida pel tinent general Moscardó, al qual acompanyaven l’alcalde de Barcelona, Antoni María Simarro; Manuel Falcó, duc de Montellano i president del RACE (Reial Automòbil Club d’Espanya); el governador civil, Felipe Acedo Colunga; Francesc Quintana, president del RACC, i Joaquim Molins com a president de la Penya Rhin. Tots els mitjans es van desfer en elogis amb l’equip organitzador. Al Mundo Deportivo del 29 d’octubre es podia llegir:“La ofrenda que la Peña Rhin ha hecho al deporte nacional, a través de esta organización que cerraba con broche de oro, la ardua y disputada lucha por los campeonatos mundiales de automovilismo pasará a los anales como la manifestación más densa, más valiosa y, desde luego, más afortunadamente resuelta en nuestro país, dentro del cuadro de este deporte nobilísimo que es el super-automovilismo de carreras”. Malgrat l’èxit esportiu i organitzatiu, el 1952 Barcelona no acolliria el mundial de Fórmula 1, però tot i aquest entrebanc ningú no podria treure-li la capitalitat del motor.

dijous, 12 de desembre de 2013

Els inicis del patinatge i primer partit d’hoquei patins a Barcelona



L’afició a patinar sobre rodes va arribar a Barcelona poc després d’iniciar-se la dècada de 1880. A França, en canvi, tal com detalla Eduart Támaro en l’article Lo skating-ring, que es va publicar a La Ilustració Catalana el 30 de gener de 1881, la reina Maria Antonieta era una consumada patinadora, i ja en 1819 se veije patinar en els boulevards y jardins publichs de París”. En el mateix article se cita que el primer equipament per a patinadors, l’skating-rink, va construir-se a Cincinnati (Estats Units) el 1867 i a Paris, tres anys després, en el carrer Joan Goujon. És possible que estigui equivocat, però a diferència de la majoria dels esports, no va ser a Barcelona la primera ciutat espanyola en construir aquest tipus d’equipament. La primera informació escrita és de 1877. Al diari liberal La Iberia s’informa d’un skating-rink i un espectacle en els Jardins del Buen Retiro a Madrid, i en el diari El Solfeo, catalogat de tendència criptorepublicana, s’informa d’un skating-ring al carrer Barquillo 7, que organitzava sessions per a patinadors des de les 8 del matí fins a dos quarts de dotze de la nit.
La primera notícia relacionada amb un skating-ring a Barcelona apareix el 1882. La Vanguardia del 12 de gener, en la secció Diversiones Particulares, informa que “la empresa que tenia a su cargo las sesiones de patinar el año pasado en el Buen Retiro, se ha encargado del magnífico local de la calle Canuda, nº 31, y llevado a cabo todas las obras y mejoras, con el objeto de presentarlo como se merece”. L’skating obraria les seves portes el dijous 19 de gener, però no degué tenir gaire èxit perquè desapareix de les pàgines del diari un any després. Tres anys més tard, el 1885, els diaris recullen la creació d’una societat, La Perla del Mediterráneo, que projectava construir un balneari a la platja de Can Tunis. En el projecte, obra de l’arquitecte Enric Sagnier, constava la construcció d’un espai per a “jocs de pilota, bitlles, skating-ring”, etc. El 1892 va quedar clausurada la concessió i s’abandonà el projecte. No obstant, aquest mateix any es van inaugurar tres skating-rink. El primer en el Circo Barcelonés, al carrer Montserrat 18-20, inaugurat el 1853, i on avui es troba l’edifici Colom. L’skating era dirigit pels italians Augusto Bellini i Carlos Viro, y los patines hechos en Italia son de la mejor calidad” (La Vanguardia, 12 de gener). A continuació, el mes de febrer, s’inaugurava l’skating-rink Folies Bergeres, al carrer Escudellers 6; i el març un altre al Gimnàs Colon, al carrer Provença 63, que tenia 170 metres de superfície asfaltada. A partir d’aquest any l’afició va decaure.

El 1904 tornaria l’afició amb força. La Sociedad La Camelia (Sport Patin) inaugurava un saló de ball, cafè i skating al carrer Casanova 3-5, però al cap d’un any tancaria les portes. El 1904 obriria les seves portes l’skating-rink de l’Sportmen’s Club.  A La Vanguardia del 10 d’octubre de 1903 s’esmentava el canvi de nom de la Societat Sport-Fox-Terrier, una entitat dedicada, al principi, als gossos de lluita, per la de Sportmen’s Club. Mica en mica es van anar creant diverses seccions esportives: tir, ciclisme, atletisme, bitlles, esgrima, patinatge, etc. Del boom del patinatge n’informa la Ilustració Catalana en la seva edició del 24 de juliol: Després de molts anys de no practicar-se el patinatge a Barcelona, ha pres ara un increment extraordinari. De primer cop molt pochs, que tothom mirava ab certa enveja; el número d’aficionats ha aumentat de tal manera que molt aviat resultà insuficient la preciosa pista del Sportmen’s, que’s vegé obligat a construirhne una segona tres cops més gran que la primera... També el club de La Salut (fundat en 1902) no ha volgut restar enrera y, desitjós de proporcionar major atractiu als seus socis, ha fet construhir un skating-rink en el seu local social de la barriada d’aquell nom, ahont s’hi veuen continuament bon número de patinadors”.
 El 1905 apareixen altres skating, però tampoc aconseguirien arrelar. En la secció d’espectacles de La Vanguardia del 12 de gener apareix la Sociedad Nueva Serpentina, que estava al carrer Ramelleres 23, al costat del carrer Tallers; anunciava una “Grande y espaciosa pista para patinar todos los días de 10 de la mañana a 1 de la noche, profesor disponible a todas horas, servicio nuevo de patines. El servicio de café por distinguidas señoritas. Los días festivos grandes bailes tarde y noche”.  A Los Deportes del 4 de març hi ha un article signat per Amadeo Llaverías, fundador del Gimnàs Colon (1892-1906), en el qual feia referència a la desaparició de La Camelia (Sport Patin), però “nos congratulamos de la apertura de la pista de Novedades –es refereix al Salón Sport dels Jardínes de Novedades–, a cuyo frente se halla persona de tan reconocido mérito como lo es D. Félix Wigo, y de la que en la barriada de Gracia se acaba de instalar en el pintoresco sitio de La Fontana, rodeada de árboles y con un teatro por marco”.

En aquest marc d’eufòria patinadora, i dins d’una festa esportiva, es va jugar el primer partit d’hoquei sobre patins a l’Sportmen’s Club. La data: 28 de febrer de 1905. A La Vanguardia de l’1 de març i Los Deportes del 4 de març podíem llegir: Seguidamente se dio comienzo al partido de “hockey” con patines, primero que se ha jugado en España y que era esperado con verdadero interés por los numerosos amateurs del deporte de moda. Componían el bando azul los senyores Trujillo (M.) capitán; Puig y Canal, ataque; Bassas (B.) defensa, y Esteve, puerta. Y el bando rojo los senyores Casajuana, capitán; Bracons y Miró, ataque; Bassa (J.) defensa, y Ortoil, puerta.
El partido fue jugado con enorme interés por ambos bandos, que en la primera mitad no consiguieron hacer ningún goal; hecho el cambio de terreno y reanudada la lucha, los rojos gonsiguieron apuntarse dos goals por uno los azules.
Los jugadores de ambos bandos demostraron haber hecho un perfecto estudio del juego y tener gran dominio de los patines, sin el cual resultaría difícil y hasta expuesto practicarlo”.

L’increment dels skating continuaria augmentant, el 1907 s’obria l’Skating-Ring La Palmera, a la Rambla Catalunya 55; el 1911, amb motiu de la revetlla de Sant Joan, s’inaugurava el saló recreatiu Iris Park, “el más hermoso y cómodo de Barcelona. Sala de patinar y otros sports”, al carrer València 197, al costat d’Aribau; i el 1912, un any després, li tocava el torn al Turó Park, a prop de la Diagonal.
 
Per finalitzar, destacarem que el 1905 es feia el primer pas, en l’àmbit internacional, en constituir-se l’Amateur Hockey Association; la federació internacional, el Bureau de la Federation International de Patinatge à Roulettes no es fundaria fins al 1924; i quatre anys després (1928) es creava la Federació Catalana. Si es vol ampliar informació sobre el primer partit també podeu visitar els blogs dedicats a l’hoquei patins Veterans som tots A Kops d’Stick on hi ha un interessant article Reportatge d’investigació: el primer partit d’hoquei patins a Catalunya del qual és autor Francesc Xavier Martínez.

dimecres, 4 de desembre de 2013

Motociclisme: II Gran Premi Espanya – VIII Internacional de Barcelona Motociclisme - 1951 (Mundial IX)




L’afició a les curses de motocicletes va rebre amb entusiasme la decisió de la FIM (Federació Internacional de Motociclisme) quan a finals de 1950 va acordar incloure el Gran Premi d’Espanya – Internacional de Barcelona dins del circuit del campionat del món. Des que el mundial de motociclisme havia arrancat el 1949 amb sis proves, el Reial Moto Club de Catalunya, que estava presidit per Joaquim Dalfau i Abella, va treballar per portar qquesta competició a Barcelona. El 1950 es va organitzar amb èxit la prova pilot, el I Gran Premi d’Espanya, però mancava modificar el circuit de Montjuïc, de només, 3,79 kilòmetres, per un de més gran, atès que la Federació Internacional exigia un circuit al menys de 6 kilòmetres. Tal com assenyala Javier del Arco en el seu llibre 55 años de historia del motociclismo en el circuito de Montjuïc, “los expertos del Real Moto Club tuvieron que exprimirse las meninges para darle a Motjuïc 6,03345 km de desarrollo sin desvirtuar su carácter de circuito duro”. El circuit constava de 25 viratges i un perfil accidentat, molt diferent a d’altres circuits europeus.

Al Mundial de 1951 s’havien afegit dues noves proves, el Grand Prix de France al circuit de Planques, i el Gran Premi d’Espanya a Barcelona, que obria el campionat.  La prova es va disputar el 7 i 8 d’abril de 1951, i va tenir una enorme repercussió mediàtica. Aquest seria un any intens pels afeccionats al motor, ja que al mes d’octubre estava previst fer, també per primera vegada, una prova del mundial de Fórmula 1. Hi havia una altra novetat en la competició, un nou sistema de cronometratge que, com es podia llegir a La Vanguardia del 4 d’abril, revolucionarà los métodos empleados hasta la fecha para el control de los tiempos en las competiciones deportivas. Se trata de un instrumento de fabricación suiza de alta precisión, que permite fijar en cuatro segundos los tiempos fotografiados sobre una cinta en la que quedan registrados los números de orden de salida y llegada, la hora, el minuto, el segundo y la centésima de segundo, quedadndo eliminados toda clase de errores por su funcionamiento automático”. 
En La Vanguardia del 7 d’abril, el periodista especialitzat en automobilisme Lluís Dupré reconeixia el paper cabdal de l’entitat organitzadora: “Este es el el gran mérito del que somos deudores al Real Automóvil Club de Cataluña: Barcelona posee instalaciones deportivas adecuadas, o capacidad para improvisarlas, como en el caso presente; vibración para prestarle su más efusivo aliento; pero también debía presentar para que su candidatura saliera triunfante ante el concierto internacional de aspirantes, patente de organizaciones de primera clase; y estos cincuenta años de constante labor motociclista de la entidad decana nos han otorgado la validez sin necesidad de recurrir a recomendaciones”.
La resposta del públic va ésser espectacular, tot omplint les voreres del circuit i les tribunes instal·lades als dos costats de l’actual avinguda Rius i Taulet. Com es recull a la portada d’El Mundo Deportivo del 9 d’abril, podrán haber Grandes Premios, dentro de los que concede el calendario, en que las marcas tengan mayor grososr de cifras. Pero no que obtengan mejor puesta a punto, ni que aporten a estos títulos el calor de un entusiasmo popular, ni de un calor de ambiente tan tenso como el que ayer mañana planeó por Montjuich”.
 
El dissabte es van disputar les proves de 350 cc. (25 voltes) i sidecars (17 voltes). En 350 cc. el podi va estar copat per pilots britànics. En primera posició es va classificar Tommy Wood, que va dominar la prova de principi a final, muntant d’una motocicleta de la marca Velocette; a 2’30’’ va entrar en meta Leslie Graham, també amb Velocette; i en tercera posició, però a 1 volta, entraria C. William Petch, però en aquest cas pilotant una motocicleta AJS. L’espanyol Fernando Aranda, de 41 anys, aconseguiria una meritòria quarta posició pilotant una Guzzi 250. En sidecars el triomf seria per al pilot anglès, vigent campió del món, Eric Oliver, que anava acompanyat de l’italià Lorenzo Dobelli, amb una motocicleta Norton. En segona posició, a 2’04’, entraria la parella italiana formada per Ercole Frigerio i Ezio Ricotti amb una Gilera; i el tercer caixó del podi seria per als també italians Albino Milani i Giuseppe Pizzocri, que entraren amb la seva Gilera a 2’27’’.

El diumenge li va tocar el torn a les proves de 125 cc. amb un total de 17 voltes i 500 cc. amb 34 voltes. La carrera de 125 cc. va ésser la més disputada. El podi va estar copat integrament per pilots italians. En el punt més alt del podi hi va pujar Guido Leoni amb una motocicleta Mondial; en segona posició Carlo Ubbiali, a només 5´´62, i muntant la mateixa màquina; i en el tercer lloc Vincenzo Sanzi, a 8´´96 sobre una moto Morini. Destaca la cinquena posició de Joan Soler Bultó a lloms d’una Montesa i la sisena d’Arturo Elizalde, també amb Montesa. En 500 cc. la victòria fou per al vigent campió del món, l’italià Umberto Masetti, sobre una Gilera, seguit pel britànic Tommy Wood a 1’00’’70, i de l’italià Arciso Artesiani amb una MV Agusta. El rècord del circuit se’l va endur un altre italià, Enrico Lorensetti, amb 3’45’’ i a un promig de 96,535 km/hora, però que es va veure obligat a retirar-se en la volta número 20, com ja va succeir en 125 cc. La quarta posició fou per al pilot espanyol Roger Montané, amb una Norton. Que el circuit era exigent, sobretot per les motos de 500 cc., ho demostra el fet que només van arribar a meta 6 motocicletes de les 28 que van sortir.

En la tribuna d’autoritats hi eren presents el tinent general Moscardó, Delegat Nacional d’Esports; Felipe Acedo Colunga, governador civil; Sabas Navarro, president de la Federació Espanyola de Motociclisme; Francesc Quintana, president del RACC; Joaquim Dalfau, president del Real Moto Club de Catalunya; Joaquim Molins, president de la Penya Rhin, així com representants de la Federació Internacional. En relació a les autoritats hi ha un detall curiós. Malgrat que encara era regidor d’esports, Epifani de Fortuny, baró d’Esponellà, no figura en la llista d’autoritats publicada pels diaris. El baró d’Esponellà havia caigut en desgràcia per la gestió de la vaga de tramvies de Barcelona del mes de març, i el governador civil, Felipe Acedo, determinaria que calia rellevar-lo de les seves funcions. Una setmana després del mundial de motociclisme es va celebrar un Ple Extraordinari -12 d’abril- i al capdavant de la Ponència d’Esports es col·locava Lluís Caralt.

dijous, 28 de novembre de 2013

La Copa Macaya – 1901: El primer trofeu de futbol


La primera competició reglada de foot-ball que es va disputar al nostre país fou la Copa Macaya el 1901. Fins aquell moment, els clubs i equips fundats a finals de 1899 i durant el 1900 es limitaven només a jugar partits amistosos o reptes. És precisament aquest any en què la premsa escrita va començar a prestar més atenció a aquest esport i dedicar-li més espai als diaris. La copa havia estat donada per Alfons Macaya Sanmartí, que era el president honorari de l’Hispània Athletic Club, una entitat fundada el 1900 i que es va dissoldre el 1903. Precisament aquest club va ser convidat a la inauguració del camp de Barcelona F.C., al costat de l’hotel Casanovas (18 de novembre de 1900). Macaya no fou mai un destacat esportista, va practicar l’esgrima en el Círcol Eqüestre, club del qual era soci (Los Deportes, 25 de març de 1900), i en la dècada del anys ’10 i ’20 faria de comissari en proves de motociclisme i ciclisme. Com a dirigent, sí que va tenir una trajectòria més destacada: presidiria el Reial Club de Tennis Barcelona (1929-1935) i seria fundador i primer president del Club de Golf Terramar de Sitges (1927-1931).
 Les regles que regirien la competició van sortir publicades a Los Deportes del 16 de desembre de 1900 i eren molt senzilles, però tenen el valor d’ésser les primeres: 
1ª La copa quedará propiedad legítima del Club que la gane tres años.
 2ª Podrán tomar parte en este certamen todos los clubs nacionales de foot-ball que se inscriban hasta el día 1 de Enero de 1901.
3ª Si se inscriben cinco ó más clubs, se jugarán dos partidos con cada uno de ellos; uno en cada terreno de los litigantes.
4ª Si se inscriben tres clubs, se jugarán tres partidos con cada uno.
5ª Si sólo se inscriben dos, se jugarán cinco partidos entre ambos clubs.
6ª El partido final defitinivo de cada temporada, se jugará en el campo que designe D. Alfonso Macaya, oferente de la copa, probablemente en el Hipódromo.
7ª Los jugadores que tomen parte en la lucha deben ser socios del Club inscrito y residentes en la localidad donde tenga el Club su domicilio social.
8ª La clasificación de vencedores ó vencidos se hará atendiendo a los puntos que obtenga cada Club, contándose dos puntos a favor del que gane un partido, y uno en cada empate, saliendo por tanto vencedor el Club que posea más puntos.
9ª Las fechas en que se celebrarán los partidos deberán ser acordadas, por los secretarios de los Clubs inscritos, durante la primera decena del mes de Enero del próximo año de 1901, siendo irrevocables los acuerdos que se tomen.
10ª En la hoja de inscripción deberá figurar el nombre y apellido de los jugadores que formarán el «team» de cada Club, junto con los suplentes.
11ª Si un Club no concurriese, en la fecha prefijada por los secretarios respectivos, al partido se entenderá que da por perdido el mismo, contándose dos puntos a favor del concurrente.

Finalitzat el termini d’inscripció, els secretaris dels equips van acordar reunir-se a la cerveseria Els 4 Gats –inaugurada el 1897 al carrer Montsió– per fitxar les dates i els terrenys on es jugaria la competició. Els equips inscrits foren: Foot-ball Club Barcelona, Societat Espanyola de Foot-ball –club que més tard seria el Reial Club Deportiu Espanyol–, Hispània Athletic Club, Societat Esportiva Santanach, Societat Franco Espanyola de Foot-ball i Aficionats Unionistes de Foot-ball de Tarragona, però aquest últim, pendent de complir un article del reglament. Havien declinat la invitació el Català Foot-ball Club, l’Aplech Escolar de Foot-ball i “els clubs de Madrid i Mallorca”. Per dur a terme el control de la competició es va constituir un comitè, que estava format per Thomas Schields (president), Ernest Witty i Joan de Urruela. El comitè “se encargará de nombrar los jueces en los matchs, poniéndose de acuerdo con éstos si se suscitara alguna cuestión en que el Referee considerara no poder resolverla por sí solo” (Los Deportes, 6 de gener de 1901). Al final la reunió es va celebrar al Café Novedades. 

En el diari La Publicitat del 10 de gener va sortir la llista completa dels jugadors de cada equip:
Hispania Athletic Club: S. Morris, J. Hamilton, W. Gold, M. Sanmartin, Carlos Soley, J. Ortiz, A. Leigb, H. Bleck, G. Green, Lomba, E. Morris, J. Soler, L. Valls, Mariano, Maspons, E. Brown, R. Maspons, Manuel Maspons, R. Pella, G. Ríos, M. Mendez y J. García.
Sociedad Deportiva Santanach: L. Garriga, Carsi, V. Soler, Retes, M. Garriga, Navarro, Santanach, Yañez, Suñer, Rovira, Moya, Fió, Julíá, Félix, Guilló y Rosich.
Sociedad Española de Football: Ros, Bernal, Montells, Solé, Aballi, Angel Rodriguez, Golobardas, L. Lizarraga, T. Alvarez, J. Carril, A. Ruiz, S. Méndez, E. Miguel, J. Mora, Aracil, Morell, V. González, M. Martin, J. Rodriguez y R. Balines.
Club Franco-Español: Puigdollers, Frena, Legrana, Prevot, Tolet, Dubois, Jul, Fleury, Sirach, Briez, Weber, Vila, Stact, Varela, Tabarne, Pacascu, Martí, Gest, Reause, Reinbest, Vesmicure, Abaton, Gradalet y Joeset.
Club de Tarragona: Andsen, Cerecedas, Pons, Rios, lborra, Buxó, Guasch, G. Tat'in, Antonio López, M. Dalinau, Comaposada, Gatell, Molina, Somolinos, Redón, Faro, Montoya y P. Aymat.
Barcelona F. C.: Girvan, Mauchan, J. Bleck, J. Parsons, E. Willy, M. Valdés, Smart, Ball, Ossó, Llobet, Castelivi y Gamper.
Una setmana després, els secretaris dels clubs es reunirien al Café Novedades per aprovar el calendari. Estava previst que la competició comencés el diumenge 13 de gener, però es va endarrerir una setmana per diversos motius. D’una banda, hi havia equips que no disposaven encara de terreny de joc o havien de condicionar-ho (Los Deportes, 13 de gener de 1901); i de l’altra, perquè es parlava de la retirada de la Societat Franco Espanyola, i de la probable fusió entre la Societat Esportiva Santanach i la Societat Espanyola. Finalment, van participar la Societat Espanyola de Football (resultat de la fusió) i la Societat Franco Espanyola (Los Deportes, 20 de gener de 1901).

El primer partit de la Copa Macaya es va disputar el 20 de gener en el camp de l’hotel Casanovas entre el F.C. Barcelona i l’Hispània. A La Vanguardia del dia 22 de gener es podia llegir: “las líneas del campo se vieron llenas de espectadores, reinando el mayor entusiasmo en buena parte del público inteligente cuando por uno u otro bando se ejecutaban algunas de las muchas destrezas propias del juego”. El partit va finalitzar amb victòria de l’Hispània per 2-1. Les alineacions dels equips foren les següents:
F.C. Barcelona: Vicenç Reig, Bartomeu Tarrades, David Mauchan, Otto Maier, A. Black, Miquel Valdés, Arthur Witty, Geodie Girvan, V.Freeman, Hans Gamper i John Parsons.
Hispània A.C.: Samuel Morris, Willie Gold, Córdoba, Juan Ortiz, Carlos Soley, Miguel Sanmartín, Henry Morris, Fermín Lomba, Gustavo Green, Joseph Black i N.Leigh.

Malgrat aquest inici esperançador, el desenvolupament de la competició va estar carregat de problemes, i no es van arribar a jugar tots els partits previstos. Les raons van ser diverses, des de la suspensió de partits per no presentar-se al camp un equip o per no assistir l’àrbitre designat; fins a la retirada a mitja competició de la Societat Espanyola de Futbol. De tot això se’n feia ressò el periodista Josep Elias i Juncosa, Corredisses, en l’article publicat a la Veu de Catalunya el 27 de març: “El concurs de la copa Macaya ara, a l’acabament de la temporada, sembla que perdrà tot l’interés que havia despertat entre’ls aficionats, degut a defectes d’organisació ó a falta de direcció dels que n’están encarregats”. No obstant, des del principi, els aficionats podien seguir la marxa de la classificació mitjançant Los Deportes, que publicava un requadre on sortien els partits disputats, els guanyats, empatats i perduts, i els gols a favor i en contra de cada equip. Cal afegir que, fins i tot la copa, que segons el reglament només quedava en dipòsit del guanyador fins a la propera edició, no va estar exempta de crítiques:

“Defraudadas quedaron las esperanzas de los que creían que el premio del actual concurso correspondería a la importancia que algunos han pretendido darle con las denominaciones de valiosa copa artística, magnífica copa de oro, etcétera, habiéndose llegado hasta a dar detalles minuciosos y espléndidos de una magnífica copa a la que en nada se parece el objeto modernista que a última hora, el sábado, se expuso al público” (Los Deportes 21 d’abril de 1901).
“Aquesta Copa, que aquests dies ha estat exposada en un aparador del carrer de Fernando, és un objecte artístich de menor valor que molts otorgats en algunes carreres ó en algún anterior match del mateix joch, sense que tampoch sigui gens apropiat al objecte a que se’l dedica”. (La Veu de Catalunya 16 d’abril 1901 i signat per Corredisses).

En qualsevol cas, el guanyador de la competició es va decidir en el primer i últim partit, en els enfrontaments entre el F.C. Barcelona i l’Hispània A.C. El darrer partit es va celebrar el 14 d’abril al camp de l’Hispània, al carrer Muntaner. Al match van assistir prop de 4.000 espectadors. Aquell dia, com a aperitiu, es van organitzar dues curses atlètiques (60 i 90 metres) que va guanyar Manuel Molina, del Foot-ball Club Català. El partit entre el F.C. Barcelona i l’Hispània fou molt intens, i va finalitzar en empat (1-1). Amb aquest resultat, l’Hispània A.C. es proclamava campió de la Copa Macaya, la primera competició oficial jugada al nostre país.

dimecres, 20 de novembre de 2013

1899 La primera festa poliesportiva a Barcelona i la primera cursa atlètica


A finals del segle XIX l’activitat esportiva es generava fonamentalment al voltant dels gimnasos que hi havia a la ciutat, perquè l’estructura de les nostres incipients associacions era molt feble. En aquest context, qui assoleix el lideratge esportiu és la revista setmanal il·lustrada Los Deportes, apareguda el 1897, amb domicili en el carrer Montjuïc del Carme 5, i que estava dirigida per Narcís Masferrer. Aquesta revista no es limitava només a informar d’esports, sinó que reivindicava un paper més actiu de l’administració. Al govern central li demanava que es preocupés per l’estat de les carreteres i de la manca de professors de gimnàstica en instituts i escoles normals; i a l’Ajuntament li exigia la construcció de camps i places de joc per als nens. En el marc de la revista, que va cedir el nom i els locals, es va constituir la Societat Los Deportes, “compuesta de elementos los más valiosos dentro de nuestra esfera de acción deportiva”. La societat estava presidida pel metge Manuel Durán i Ventosa, i hi havia seccions de gimnàstica i esgrima, ciclisme, automobilisme, columbòfila i nàutica, com es pot constatar en la informació apareguda a Los Deportes del 10 de setembre de 1899. Fins i tot van acordar “acuñar medallas para premios y escoger un modelo a propósito para insignia, que deberán usar los socios como distintivo”. Cal dir que al poc temps s’afegirien altres seccions, com la de foot-ball, de la qual formaven part Walter Wild i Hans Gamper. Per cert, remarquem que aquest últim va sortir a la portada de la revista el 29 d’octubre de 1899.

La primera activitat organitzada per la Societat Los Deportes fou la Gran Festa Esportiva, que es va dur a terme el 10 de desembre als voltants de l’Hotel Casanovas. Aquest hotel, que s’havia inaugurat el setembre d’aquell mateix any, està situat al carrer Mas Casanovas 55, i és en l’actualitat el Centre d’Educació Infantil i Primària Mas Casanovas. Si es vol consultar més informació sobre aquest espai es pot visitar el blog Memòria dels barris.
En la Festa Esportiva s’havien programat una carrera de bicicletes de 4.000 metres amb sortida des del carrer Indústria; una carrera de motocicles de 4.000 metres, amb sortida del Passeig de Sant Joan cantonada carrer Còrsega; una carrera de cotxes automòbils de la mateixa distància; una carrera a peu de 800 metres al carrer Indústria; i un concurs de tir al blanc a la terrassa de l’Hotel Casanovas. Les competicions es farien a les 8.30 en punt, i un cop finalitzades es faria un lunch a l’hotel, per sortir a les 11.30 en un desfilada general pel carrer Indústria, Passeig de Sant Joan, Avinguda Diagonal, Passeig de Gràcia amb arribada a la Plaça Catalunya. Els premis per als tres primers classificats eren objectes d’art.
De la Festa Esportiva podem trobar una llarga crònica a Los Deportes del 17 de desembre de 1899, així com un interessant article, Sobre Carreras, que només es refereix a les curses atlètiques. Cal destacar que, entre les nombroses autoritats assistents a l’acte, hi havia els presidents de la Unió Velocipèdica Espanyola, l’Associació Catalana de Gimnàstica, el Velo Club i del F.C. Barcelona.
En la prova de bicicletes van participar quatre corredors, i el guanyador fou Narciso Robreño. En la carrera d’automòbils van participar cinc vehicles, però només arribaren a la meta dos, essent el guanyador Carles Stahel. En el concurs de tir, en l’última de les proves van participar vint-i-set tiradors i va veure el triomf del sr. Noguer. No obstant, de totes les proves, vull destacar la carrera a peu, i per dos motius ben diferents. De fet, ja s’havia organitzat una cursa abans que aquesta el desembre de 1898. Aquella cursa, en la qual van participar quatre corredors, constava de 14 quilòmetres, sortia del  Gimnàs Tolosa, anava fins a Sarrià i tornava al punt de sortida. El gimnàs estava situat al carrer Duc de la Victòria cantonada carrer Canuda. D’aquesta carrera se’n fa ressò Albert Maluquer en el seu llibre Carreras a pie, que fou publicat el 1916 per l’Editorial Ibèrica. La diferència d’aquesta cursa amb la carrera inclosa a la Festa Esportiva de Los Deportes és que no hi havia un jurat. Per tant, podem quasi afirmar que la carrera de Los Deportes, com que comptava amb jurat i premis, és la primera que oficialment es va celebrar a la nostra ciutat. La carrera va ser guanyada per Francisco Cruzate, amb el jove de 22 anys Hans Gamper classificat en segon lloc. Mesos després (el 15 juny de 1900), Francisco Cruzate, que participava, a més, en proves ciclistes, va establir el primer rècord en el circuit del Parc de la Ciutadella (1.420 metres) en competència amb un altre corredor, I. López, que es va retirar de la prova. El temps fou de 4 minuts i 40 segons (vegeu Los Deportes del 17 de juny de 1900).
En aquestes dates el Barcelona F.C. jugava els seus partits al Velòdrom de la Bonanova, de la mateixa manera que ho feia el F.C. Català,  però la convivència entre tots dos clubs per l’ús de la instal·lació es feia difícil. Aquesta situació va portar el Barcelona F.C. a deixar el velòdrom i anar-se’n unes setmanes a un camp a Casa Pepet a la carretera de Can Tunis, però ja tenien previst iniciar la temporada en un camp més cèntric (vegeu Los Deportes de l’1 d’abril de 1900). És probable que, després de la Festa Esportiva, tant Walter Wild, president del club blaugrana, com Joan Gamper, pensaren que la solució als seus problemes era als terrenys de Mas Casanovas i davant l’hotel, el qual estava previst utilitzar com a vestidor. El Barcelona F.C. va inaugurar el camp el 18 de novembre de 1900 amb un partit, que l’enfrontava a l’Hispania Atlétic Club, i dues curses atlètiques –100 i 800 metres– (vegeu Los Deportes del 25 de novembre). Tal com es pot constatar, des d’un principi el club va mostrar el seu interès en la pràctica de l’atletisme. Precisament dies després de la Festa Esportiva es podia llegir a Los Deportes (24 de desembre de 1899): “La sociedad Foot-ball Club Barcelona piensa organizar juegos atléticos, como partidos de cruns country, carreras a pie, etc.”.
Malgrat que el dia de la Festa el temps fou gris i fred, i això probablement va ser el motiu de la baixa participació, la premsa local es va fer ressò de la festa i va destacar, sobretot, la capacitat organitzativa de la nova Societat:
La Veu de Catalunya: “Felicitem a la Societat «Los Deportes» per l’organisació que sab donar an aquestos concursos i per l’éxit obtingut en la festa, malgrat que el temps no ha ajudat gayre a ferla ressortir”.
La Publicidad: “La Sociedad «Los Deportes» puede estar satisfecha del resultado de tan agradable fiesta”.
El Noticiero Universal: “Nuestro parabién a la Sociedad «Los Deportes», que tan incansable se muestra organizando actos que, como el de esta mañana, tanto pueden contribuir al desarrollo de las aficiones sportivas en nuestra capital, base de nuestra regeneración física”.
La Vanguardia: “Brillantísima resultó ayer la gran fiesta deportiva organizada por la Sociedad «Los Deportes». Enviamos nuestra más cordial enhorabuena a los señores organizadores de esta fiesta, en la que se demostró, una vez más, el acierto e inteligencia con que dirigieron todas las carreras, deseando al propio tiempo que no sea la última en esta clase de expansiones”.

dimecres, 13 de novembre de 2013

La Copa Solé i el I Campionat d’Espanya de Natació – 1907



Barcelona, des de sempre, ha estat una ciutat identificada amb la natació i, al llarg dels anys, ha tingut un paper destacat en la història de la natació catalana i espanyola, i un referent en l’àmbit internacional, i una bona prova és l’organització dels Mundials de Natació els anys 2003 i 2013.

La primera competició oficial de natació a Barcelona es va disputar el 15 de setembre de 1907 a les 16.00 hores, i havia estat una iniciativa de Francesc Solé, propietari del Gimnàs Solé. El gimnàs, que de la mateixa manera que el setmanari Los Deportes, es trobava en el carrer Montjuïc del Carme número 5, és un lloc emblemàtic en la història de l’associacionisme esportiu, atès que en les seves dependències es van constituir diverses entitats, entre les quals hi ha el Barcelona F.C.  “Los esfuerzos del Sr. Solé son bien vistos y secundados por cuantos son verdaderos amantes del Sport. Prueba de ello, los muchos regalos recibidos como premios, figurando en primer lugar la Copa Solé, espléndida obra de arte donativo del Gimnasio organizador, que honra al artífice Sr. Masriera” (Los Deportes, 7 de setembre), i que va ser exposada a la Joieria Casanovas del carrer Ferran, 22. La competició es va dur a terme en el moll d’Espanya del port, i constava d’una prova de velocitat, els 100 metres lliures, on participaren 25 nedadors; i una prova de resistència, els 1.500 metres lliures, amb 21 nedadors. La premsa qualificaria de perfecta l’organització, que va preveure tots els detalls. “Los concursantes, prensa e invitados, entrarán por la casilla de las obras del muelle de España, situada casi frente a la plaza de Antonio López y desde allí serán conducidos por un vaporcito golondrina al lugar del concurso. El público podrá situarse á lo largo del muelle, o bien en barcas colocarse en la línea que seguirán los concursantes. Queda terminantemente prohibido atravesar esta línea y estará encargado del orden individuos de la Comandancia del Puerto” (Los Deportes 14 de setembre).
A La Vanguardia (8 setembre) es pot trobar un resum del reglament de la prova, el primer que es publicava: “Podrán tomar parte en estas carreras todos los aficionados españoles y los extranjeros que por lo menos lleven dos años de residencia en España, no siendo admitido al concurso ningún nadador menor de 17 años... Los recorridos tienen que efectuarse por las propias fuerzas de los nadadores y sin ninguna ayuda... Todo nadador que se apoyare en algún cuerpo flotante, durante las carreras, será descalificado... Los 100 metros se correrán en línea recta, y según el número de inscriptos habrá series eliminatorias y final...  Los 1.500 metros se correrán sobre una recta de 250, a cuya distancia se colocarán boyas de viraje, debiendo efectuarse éste por la izquierda”.  És curiós destacar que en la informació del diari es feia constar que només la prova de 1.500 metres “será considerada campeonato de España”, però malgrat aquesta informació la base de dades de la Reial Federació Espanyola de Natació dóna validesa a les dues proves. El més curiós de tot és que no s’havia constituït encara cap entitat vinculada al món de la natació. De fet, en el més d’agost, en el local del Gimnàs Solé es va fer una primera reunió amb l’objectiu de crear un club de natació. Finalment, el 10 de novembre de 1907, en el mateix local es va constituir el Club Natació Barcelona, amb Bernat Picornell, un dels inscrits a la prova, com a president, i Manel Solé com a vicepresident.

El temps no va acompanyar gens als participants que, per cert, anaven acompanyats dels seus managers, perquè va resultar un dia gris i molt plujós que, fins i tot, va impossibilitar veure bé la proba. En el setmanari Vida Deportiva (7 agost 1951) un dels socis fundadors del C. Natació Barcelona, Ricard Luján, explicava com anaven vestits els participants el dia de la prova: “Los atuendos de los nadadores eran dignos de una película de los hermanos Luimière. Abundaban los trajes tipo cebra y de calzón prolongado hasta la rodilla”. El jurat estava format per l’Excm. Comandant de Marina; el Sr. Ayxelá, enginyer de la Junta del Port, i que anava en representació del Governador Civil; el Comandant de Cavalleria senyor Araoz, en representació de l’Excm. Capità General; el Tinent Coronel José Sánchez Rabasa; F. Solé, donador de la Copa; J. Samsó i  J. Mª Verges.

En 1.500 metres lliures al final només es van llençar a l’aigua 18 participants, i el guanyador va ser l’alemany Adolf von den Heyden, davant del seu compatriota Edwald Poeschke, amb el bilbaí Leopoldo Lafuente en tercer lloc i Bernat Picornell en quarta posició. En la prova hi havia dos equips de jutges, un per seguir la prova en línea i un altre per supervisar el control de viratge i pas de la boia. Per als 100 metres lliures, els nedadors i el jurat van ser portats per una Golondrina a 100 metres del moll, que seria el punt d’arribada. En aquesta prova els alemanys van intercanviar les posicions, amb Lafuente novament en tercer lloc, i Picornell quart. Segons relata Josep Elias i Juncosa Corredisses, a La Veu de Catalunya del 16 de setembre: “la major part dels corredors adoptaren la boga anglesa, vengentse sols, per consegüent un bras fora de l’aigua, ha que’l cap cobert per una mena de gorra blanca amb el número de cada un, desapareixia de la vista als pochs moments que restava fora de l’aigua i sobre tot perque poc després de la sortida caigué un ruixat molt fort que durà llarga estona”. Per l’estadística el primer campió d’Espanya seria per tant Leopoldo Lafuente.

Per finalitzar un apunt històric interessant, a partir de 1908, i fins a 1921, els campionats d’Espanya es farien al port o a les platges de Barcelona i serien organitzats pel C.N. Barcelona. La Federació Espanyola de Natació, a instàncies del C.N. Barcelona, no es constituiria fins al 1920, i la Federació Catalana veuria la llum un any després, el 1921.