Dedicat a Antonio Hervás, barraquista de Can Valero i fundador del club de beisbol de Sant Boi Montjuïc és, sens dubte, la muntanya més esportiva del món, però també ha estat un espai on va proliferar el barraquisme. Tal com assenyalen J. Fabre i J.M. Huertas en el llibre Tots els Barris de Barcelona (vol. 4): “cal situar l’aparició de les primeres barraques a Montjuïc als voltants de 1870, quan hom procedeix a una explotació intensiva de les praderes” (...) Hom arribà a comptabilitzar 6.478 barraques poc abans del 1929”. El motiu del creixement del barraquisme està relacionat amb l’Exposició Internacional de 1929, quan milers d’immigrants (fonamentalment de Múrcia, Aragó i Galícia) es van traslladar a Barcelona per treballar en les obres públiques que es feien a Montjuïc (Poble Espanyol, Teatre Grec, Estadi, etc.) i en les de la línea del metro transversal . Anys més tard, finalitzada la Guerra Civil, la muntanya va tornar a rebre milers de persones que fugien del cam...

A finals dels anys quaranta tothom era conscient que en el nostre país calia disposar, com tenien altres nacions, d’un pavelló o palau d’esports. Fins i tot els veïns portuguesos en tenien un a Lisboa. D’altra banda, a la premsa s’insistia en el fet que era precís tornar a disposar d’un velòdrom. Aquesta necessitat va propiciar que construïssin un equipament polivalent en la confluència de l’actual avinguda de les Corts Catalanes, que durant la dictadura es deia avinguda José Antonio Primo de Ribera, i els carrers Llancà i Sepúlveda. Barcelona tindria l’honor de construir el primer Palau d’Esports de l’Estat Espanyol, malgrat que era un pavelló descobert. El més curiós és que aquesta instal·lació es va inaugurar dues vegades.    El Palau dels Esports era polivalent, a El Mundo Deportivo es podia llegir: “Al proyectarlo ya se hizo con la idea de que el local debía tener unas condiciones especiales, que permitiesen transformarlo de velódromo en espacio para el boxeo y la ...