La familia Granados unidos por el agua Repasando la hemeroteca de El Mundo Deportivo , el día 24 de abril de 1940, encontré la noticia de que Enrique Granados Gal retornaba al club de toda su vida, el Club Natación. Barcelona (CNB). El currículum de este nadador y waterpolista –ahora en funciones de entrenador- era espectacular: campeón de España de 100 metros libres (1923); campeón de España de waterpolo de 1917 a 1920 y olímpico con el equipo de waterpolo en los Juegos Olímpicos de Amberes (1920) y París (1924). De la estancia en Amberes, Enrique Granados Gal se trajo una enseñanza importante que transformó el estilo de nadar en nuestro país. Allí observó, por primera vez, como los nadadores estadounidenses empleaban un estilo de nadar nuevo, el crol, entre ellos Duke Kahanamoku, un nadador de origen hawaiano, que se había proclamado campeón olímpico en los 100 metros libres en los Juegos Olímpicos de Estocolmo (1912) y Amberes (1920). De regreso a Barcelona, Enri...

L a família Granados units per l'aigua Repassant l'hemeroteca de El Mundo Deportivo , el dia 24 d'abril de 1940, vaig trobar la notícia que Enric Granados Gal retornava al club de tota la seva vida, el Club Natació. Barcelona (CNB). El currículum d'aquest nedador i waterpolista -ara en funcions d’entrenador- era espectacular: campió d'Espanya de 100 metres lliures (1923); campió d'Espanya de waterpolo de 1917 a 1920 i olímpic amb l'equip de waterpolo en els Jocs Olímpics d'Anvers (1920) i París (1924). De l'estada a Anvers, Enric Granados Gal es va portar un ensenyament important que va transformar l'estil de nedar al nostre país. Allà va observar, per primera vegada, com els nedadors nord-americans empraven un estil de nedar nou, el crol, entre ells Duke Kahanamoku, un nedador d'origen hawaià, que s'havia proclamat campió olímpic en els 100 metres lliures en els Jocs Olímpics d'Estocolm (1912) ...

Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de visitar la vella piscina del Club Natació Barcelona, l’entitat degana de la natació espanyola fundada el 1907 al Gimnàs Solé, acompanyat del director general del club, Pere Carbó. Veure per primera vegada la primera piscina coberta que es va construir el 1924, i saber que aquella joia arquitectònica, castigada pel temps, s’enderrocaria, em va impressionar. Malgrat que ja vaig escriure un article, “Les primeres piscines a Barcelona” (Barcelonasportiva, 20 de maig de 2015), he volgut escriure de nou sobre aquesta piscina. A finals dels anys 20 es va prendre la decisió. La ciutat necessitava un equipament d’aquestes característiques. En aquells temps si volies homologar un rècord t’havies de desplaçar a Sabadell, on el 23 de juny de 1918 es va inaugurar la piscina descoberta de l’Estat. L’1 de desembre de 1920, en els locals del Centre Autonomista de dependents del Comerç i l’Industrial de la rambla de Santa Mònica 25, els socis del club es reuni...