divendres, 17 de març de 2017

1917-2017 Centenaris esportius a la ciutat de Barcelona I

El primer cap de setmana de gener de 1917, al port de Barcelona, el Club de Mar de Barcelona organitzava el I campionat de Catalunya de rem. Encara no estaven constituïdes ni la Federació Espanyola (ho faria a la seu del R.C. Marítim el 1918), ni la Federació Catalana, que hauria d’esperar fins al 1922. En la competició participarien els tres clubs històrics: el Marítim, el R.C. Nàutic de Tarragona i el Club de Mar. La competició estava adreçada a bots de vuit remers i timoner; canots amb dos remers i timoner; ioles de mar per a quatre remers i timoner; i canoes amb dotze remers i timoner.

I Campionat de Catalunya de Rem al port de Barcelona
Font imatge via ARCA

Aquest any apareixen nous números de la col·lecció Biblioteca Los Sports dirigida per Elias i Juncosa. El volum 19, “Esgrima”, del qual és autor Manuel F. Creus i està il·lustrat pel pintor Antoni Utrillo, decorador del quiosc de la Font de Canaletes; i el volum 20, “Hockey”, de Josep Maria Alonso, que tenia com a il·lustradora a Lola Anglada.

Biblioteca Los Sports, Hokey por Jose M. Alonso
Biblioteca Los Sports
Font imatge via todocoleccion.net 
Fa cent anys, al maig de 1917, l’alcalde de Barcelona, Manel Rius i Rius, va adreçar una carta a Pierre de Coubertin, president del Comitè Internacional Olímpic, interessant-se per l’organització dels Jocs Olímpics. Aquesta és el primer document oficial de la ciutat relacionat amb el CIO: “Hem tingut coneixement que encara no s'ha elegit una ciutat per celebrar els pròxims Jocs Olímpics, i nosaltres voldríem saber si seria possible elegir la nostra ciutat per fer-los amb ocasió de l'Exposició que serà organitzada després de la guerra”. Uns mesos després, la Federació de Societats Esportives, entitat fundada el 1912, i que aplegava les associacions més representatives de l’esport barceloní i català, emetia una circular, de la qual dóna compte La Vanguardia del 6 de juliol: “no demorar por más tiempo la construcción del estadio, y una vez asegurado el capital que se habrá de emplear para su construcción, gestionar la celebración en él, durante el año 1924, los Juegos Olímpicos”.

Carta adreçada a Pierre de Coubertin per l'alcalde de Barcelona, Manel Rius i Rius
Al maig, els mitjans de comunicació es feien eco de la celebració del I Campionat d’Espanya d’Autocicles, Copa de S.M. el Rei. L’organització requeia en el Reial Moto Club de Catalunya, fundat l’any anterior (25 d’abril 1916), seguint la reglamentació del Reial Automòbil Club de Catalunya.

En total es van inscriure 33 participants. El guanyador s’emportaria la Copa del Rei, el títol de campió i una dotació econòmica de 2.000 pessetes. Al final, la carrera prevista per celebrar-se del 27 de juny a l’1 de juliol amb cinc etapes, i amb sortida i arribada a Barcelona la va suspendre el ministre de Governació: “su pretexto de que no contaba, de momento, para vigilar las carreteras en una extensión de 1.300 kilómetros, con fuerza suficiente de Guardia Civil y por considerar que escaseando la bencina era inútil derrocharla en la carrera”.

La manca de benzina, degut a la I Guerra Mundial, era un problema molt greu a tot el país.
Aquesta prohibició comptà amb ampli ressò als mitjans de comunicació i l’organització demanà al ministre per la via del R.A.C.E. la possibilitat de dur-la a terme del 25 al 29 de juliol, però finalment no es va arribar a fer.
El 30 d’octubre morien en accident d’aviació a l’aeròdrom del Prat, el pilot d’aviació Salvador Hedilla, pioner de l’aviació i director de l’Escola Catalana d’Aviació —fundada l’any anterior—; i Josep Maria Armangué i Farré, un dels pioners de l’automobilisme, dissenyador d’autocicles, i redactor del setmanari Stadium .

Salvador Hedilla i Josep Maria Armangué
Mort accident Salvador Hedilla i Josep Maria Armangué
Font imatge  via ARCA

El 8 i 9 de desembre es va disputar per primera vegada a l’Estat les primeres 24 hores de ciclisme en pista per a equips (2 corredors). El lloc, el nou velòdrom del carrer Sant Jordi de Sants, es va abarrotar de gom a gom per veure aquesta competició organitzada pel Club Ciclista de Sants, un club que anys després (1922) passaria a ser la secció de ciclisme de la recent fundada Unió Esportiva de Sants. La pluja va impedir que es completessin les 24 hores i el jurat declarà guanyadors ex aequo als tres primers equips: Crespo/Tresseras; Regnier/Febrer i Rubio/Villanueva.


24 hores ciclistes
I 24 hores ciclistes celebrades a l'Espanya
Font imatge via ARCA



dijous, 26 de gener de 2017

Fa 75 anys neix la 'Delegación Nacional de Deportes de Falange Española i de las J.O.N.S.', el Barça inaugura oficines a Méndez Vigo

Finalitzada la Guerra Civil Espanyola, des de la premsa del règim franquista es va llançar una campanya per a espanyolitzar els noms esportius, tant els noms catalans com els anglicismes; però no seria fins finals de 1940 (Decret de 20 de desembre) on es deia que calia “proceder al cambio de denominación de clubs. sociedades y entidades de toda índole en cuyo nombre figuren palabras extranjeras “. El Decret entraria en vigor el dia 1 de febrer de 1941. 
El diari La Vanguardia, del 4 de gener de 1941, feia un recordatori als clubs de futbol, que havien de ”suprimir de su denominación todo vocablo extranjeros, y a reformar aquellos cuya construcción no sea gramaticalmente correcta en nuestro idioma”. El cert és que aquest manament ja feia temps s’estava aplicant, si recorrem a l’hemeroteca de La Vanguardia on podem observar com, encara no finalitzada la guerra, la Unió Esportiva Sants ja s’havia transformat en Unión Deportiva Sans. En qualsevol cas, des d’un punt de vista formal aquest any es compleixen 75 anys de la desaparició dels anglicismes i els noms catalans de l’esport.
Espanyolització noms
Espanyolització nom Unió Esportiva Sants
Font imatge via todocoleccion.net
 
Un cop finalitzada la guerra, l’esport a l’estat espanyol estava regit pel Consejo Nacional de Deportes i el Comitè Olímpic Espanyol, presidit pel general Moscardó. No obstant, al març de 1941, mitjançant un nou decret (BOE 5 de març de 1941) passà a nomenar-se Delegación Nacional de Deportes de Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S., la qual estaria estructurada en tres organismes que funcionaven autònomament: l’esport militar, els esports del Moviment i les federacions esportives espanyoles. 

Com sostenen els amics Xavier Pujades y Carles Santacana, a Historia Ilustrada del Deporte en Cataluña, vol 2: “La novedad más importante era  introducir un tipo de estructura deportiva al margen de la federativa y con una finalidad más claramente de encuadramiento político. Se trataba de los deportes del Movimiento, con practicantes diferentes, campeonatos propios, etc. Bajo este epígrafe se incluían las actividades deportivas de la Sección Femenina, del Frente de Juventudes, del Sindicato Español Universitario y de Educación y Descanso”. 

L’abril de 1941 va morí un dels pioners dels esports i l’olimpisme, Narcís Masferrer i Sala, degà del periodisme esportiu i destacat dirigent que fou membre del Consejo Nacional de Deportes i un dels pocs presidents de federació espanyola no militar (Unió Velocipèdica Espanyola) . El proper any, es celebrarà el 150 aniversari del seu naixement. 

Durant el mes de maig es celebraran els 75 anys que el Futbol Club Barcelona inaugurà les oficines al xalet del Passatge Méndez Vigo, número 4. Aquest passatge es va edificar l’any 1868 i les oficines del club blaugrana restarien obertes fins 1975.
Oficines F.C.Barcelona al Passatge Méndez Vigo
Oficines F.C.Barcelona al Passatge Méndez Vigo
Font imatge via hemeroteca.lavanguardia.com
Aquell any tornà la Vuelta Ciclista a España a la ciutat comtal. La prova, en la que només participaven corredors nacionals, i quatre suïssos, arribà al seu espai emblemàtic de Montjuïc el 22 de juny. La competició s’havia interromput degut a la Guerra Civil Española (les dues primeres edicions es disputaren en 1935 i 1936). L’organització de l’etapa Tarragona-Barcelona va anar a càrrec de Educación i Descanso i el Futbol Club Barcelona. El guanyador de l’etapa fou Antonio Martin, del Reial Club Deportiu Espanyol. Curiosament, l’altra competició emblemàtica del calendari ciclista, la Volta a Catalunya, s’havia disputat finalitzada la guerra (1939).
III Vuelta Ciclista a Espanya
Font imatge via todocoleccion.net



dijous, 19 de gener de 2017

1916 - 2016 Centenaris esportius a la ciutat de Barcelona II

Combat Jack Johson contra Artur Cravan a la plaça de Las Arenas
Combat Jack Johson contra Artur Cravan a la plaça de Las Arenas
© Biblioteca de L´Esport Font imatge vía ARCA

El 23 d’abril la ciutat comtal aculli un combat desigual entre el poeta dadaista Arthur Cravan - que es guanyava la vida com a professor de boxa al Reial Club Marítim i al Gimnàs Solé - i, qui havia estat fins feia poc el primer campió mundial de color de boxa, l’americà Jack Johnson, el qual havia estat acusat del segrest d’una dona als Estats Units i havia hagut de fugir. Johnson havia arribat a la ciutat acompanyat de la seva esposa (La Vanguardia, 31 de març de 1916). Era la primera vegada que un campió del món de boxa visitava la ciutat. El combat es va dur a terme el dia de Sant Jordi a la plaça de braus de La Monumental, i Johnson guanyà fàcilment el combat per fora de combat a la sisena represa



Salvador Hedilla
I Raid aeri Barcelona-Mallorca
© Biblioteca de L´Esport Font imatge vía ARCA               

El 17 de juny de 1916 l’emprenedor Esteve Sala i Vinyals va obrir el Bar Canaletes, un establiment emblemàtic que perdurà fins al 1982. Al bar es van arribar a distribuir els cupons dels carnets de soci del FC Barcelona (La Vanguardia, 18 de gener de 1918), i al seu Saló de Sports es van organitzar diverses trobades esportives. El bar estava al costat d’un altre punt de trobada del barcelonisme, del qual també era arrendatari Sala, el quiosc de Canaletes, construït en 1901 al costat de la font del mateix nom. Sala la temporada 1934-35 arribà a ser president del F.C.Barcelona.

Aquest mateix mes de juny es va celebrar el primer Concurs Nacional d’Esgrima que, com es senyala a l’apartat dedicat a la Federació Catalana d’Esgrima, a Les Federacions Esportives Catalanes i els seus presidents, fou el primer campionat d’Espanya. La competició, que fou organitzada per la Reial Associació d’Esgrima de Barcelona, fou d’espasa, sable i floret (Stadium, 24 de juny de 1916, pàg. 420).
El 2 de juliol, per primera vegada a la història, el pilot Salvador Hedilla fa la travessa Barcelona-Mallorca en aeroplà. Curiosament el punt d’informació per als ciutadans va estar situat al quiosc de Canaletes.

Volta Catalunya, Automobilisme
I Volta Catalunya Automobilisme
© Biblioteca de L´Esport Font imatge vía ARCA              
Una altra prova de motor emblemàtica nascuda en 1916 fou la Volta a Catalunya en Automobilisme. Coincidint amb el desè aniversari del Reial Automòbil Club de Catalunya, aquesta entitat organitzà aquesta prova, que es celebrà fins al 1956 (vuit edicions), i fou el precedent de l’actual Ral·li de Catalunya. Si bé inicialment estava programada del 10 al 12 de juny, unes tempestes, que provocaren destrosses a les carreteres, ajornaren la competició al 23-25 de juliol. Els vencedors foren Carlos de Heredia, amb un cotxe NSU en primera categoria; i el francès Marc l’Hullier amb un Elizalde 15/20 HP

La Federació Atlètica Catalana es va fundar en 1915, però els primers campionats de Catalunya a l’aire lliure, amb notable presència de públic, es van celebrar el diumenge 13 d’agost al camp de la Societat Sportiva Pompeia, i els dies 20 i 27 al camp del Reial Club Deportiu Espanyol. La figura destacada d’aquest campionat fou Josep Soler, que s’alçà amb cinc títols: llargada sense impuls; alçada amb i sense impuls; pes i disc. 

Volta Catalunya, Automobilisme
I Campionat Catalunya Atletisme
© Biblioteca de L´Esport Font imatge vía ARCA



dimarts, 10 de gener de 2017

1916-2016 Centenaris esportius a la ciutat de Barcelona I


Volta, motociclista
I Volta Motociclista
Font imatge via ARCA
Fa 100 anys, el motor va tenir molt protagonisme a la ciutat i el primer trimestre està replet de dates històriques. Si bé la gestació és de finals de 1915, l’any s’inicià amb la disputa de la I Volta a Catalunya a Motocicleta, una prova que arribaria a ser un “clàssic” del calendari del motor fins a 1989. La prova fou organitzada pel Moto Club Deportivo Barcelona, una entitat que s’havia fundat l’any 1913 després de fusionar-se el Club Deportivo i l’Amateur Moto Club; i que aquell mateix any esdevindria en el Reial Moto Club de Catalunya, entitat presidida per Francesc Coma i Mas. 

La primera edició de la Volta a Catalunya  es celebrà els dies 1 i 2 de gener. La primera etapa, amb sortida des de la seu del club a la Plaça Letamendi, passava per Sitges, El Vendrell, Tarragona, Valls, Montblanc, Lleida, Tàrrega, Cervera, Igualada i arribada a Manresa on es pernoctava. La segona etapa sortia de la capital del Bages, i transcorria per Manresa, Moyà, Tona, Viladrau, Arbúcies, San Hilari, Santa Coloma de Farnés, Anglès, Girona, Tordera, Caldes, Mataró i arribada a Barcelona. 


Les hemeroteques no recullen exactament la data de fundació de la Penya Rhin, probablement es va fundar el mes de març en el cafè-restaurant el Oro del Rhin, a Plaça Catalunya número 2, al costat de l’actual Zurich. La Penya Rhin és una entitat que va tenir un gran protagonisme en el món del motor fins la meitat de la dècada dels cinquanta. Aquell mateix any es disputarà el Gran Premi Penya Rhin a Vilafranca. En anys posteriors, aquesta prova es disputà al circuit de Montjuïc i el circuit de Pedralbes. No obstant, aquesta entitat forma part de la història esportiva de la nostra ciutat al ser la primera que organitzà, desprès de la Guerra Civil, una competició de Fórmula 1.  

Altres esports també ocupen lloc de privilegi en aquells anys. El 9 de gener, es disputà a Vallvidrera el Campionat de Barcelona de cross country, que organitzà la Federació Atlètica Catalana, considerat com el I campionat de Catalunya d’aquesta modalitat. El vencedor de la prova fou l’atleta del F.C.Barcelona Pere Prat 
Cross, Catalunya
I Campionat Catalunya Cros
Font imatge via ARCA
L’activitat aeronàutica va tenir un gran impuls. Es creà l’Escola Catalana d’Aviació, un projecte impulsat pels senyors Pujol i Comabella, amb el càntabre Salvador Hedilla al capdavant de la iniciativa

L’activitat de l’escola arrancà a Can Tunis, però s’assentà en un terreny anomenat “La Volateria”, actualment és l’aeroport del Prat. La  inauguració oficial es va fer el 4 de març, on mesos després, el 2 de juny, Salvador Hedilla fou el primer pilot en aterrar a Can Suñer (Palma de Mallorca) sortint des del Prat. 

Una setmana més tard, el  10 de juny, es constituïa, a la seu del Reial Automòbil Club de Catalunya, l’Aeri Club de Catalunya. El primer president d’aquesta entitat fou el Marqués de Foronda.

En 1914, va aparèixer el primer número de la Biblioteca Los Sports, una col·lecció que dirigia el polifacètic Josep Elias i Juncosa. L’any 1916 s’editaren nombrosos números de la col·lecció. En el mes de febrer apareix PELOTA VASCA, és autor Salvador del M. Gibert; després sortiren publicats CAZA MENOR, CAZA MAYOR i ACUÁTICA, d’Àngel de Arámburu i García;  EXCURSIONISMO, del qual és autor un altre dirigent, fotògraf i periodista de prestigi, Josep Co de Triola; CARRERAS A PIE, d’Albert Maluquer; dos llibres de  VELA, MANUAL DEL PATRÓN DE YATE de Cecilio Gasóliba; i finalment JUEGOS OLÍMPICOS, de Manuel Nogareda, amb pròleg del president del Comitè Olímpic Espanyol, el  Marqués de Villamejor. 
Biblioteca Los Sports, Juncosa
Pelota Basca, Biblioteca Los Sports
Font imatge via Iberolibro

Encara que no estaven constituïdes oficialment les Federacions Catalana i Espanyola de Hockey, la primera es fundà en 1923, es disputà als terrenys del Reial Club de Polo, el I Campionat d’Espanya de hockey. La final la disputaren el Polo i l’Atlètic de Madrid, el triomf correspongué als barcelonins que s’imposaren per 2-1. L’equip estava integrat per: Piferrer, Churruca, L. Bertrand, Casas, P. de Satrústegui, Rocamora, J. M. Ros, E. Bertrand, G. de la Riba, J. Bertrand i M. Sagnier 
I Campionat d'Espanya d'Hockey
Font imatge via ARCA
Finalment, com a curiositat, un fet poc conegut: El Comitè Olímpic Espanyol va instaurar el mes de març la insígnia olímpica espanyola, la primera que es va crear a l’Estat .

dimecres, 21 de desembre de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1933-1935

August Pi i Sunyer
August Pi i Sunyer (1879-1965)
Font imatge via COE
A més del nomenament de Pi i Sunyer com a president del Comitè Olímpic, la reunió d’aquest organisme el mes de desembre de 1932 proporcionà dues modificacions importants en els Estatuts. A partir d’aquest moment, els representants federatius serien nomenats per les seves respectives federacions, i no pas a dit pels representants del CIO a Espanya. “También en la modificación estatutaria se ha tocado la labor funcional en un aspecto interesante. El C. O. E. se limitará a controlar y organizar la participación de España en los Juegos Universales; pero la preparación de los distintos equipos correrá de manera exclusiva a cargo de sus correspondientes Federaciones” (Crónica, 8 de gener). En aquest punt cal recordar que aquest mes hi ha una notícia destacada a nivell internacional, l’arribada al poder a Alemanya d’Adolf Hitler, la qual també tindria una gran repercussió en el desenvolupament esportiu. Precisament, al juny, en el marc de la Sessió del CIO celebrada a Viena, aquesta institució va preguntar a la delegació alemanya si es respectarien les regles olímpiques, davant la política antisemita del nou govern. Teodor Lewald, president del Comitè Olímpic Alemany donà garanties que els esportistes jueus alemanys no tindrien cap problema per participar en l’esdeveniment olímpic. 


De nou a Espanya, i malgrat els canvis estatutaris del COE, les crítiques a aquesta institució continuaren produint-se, especialment des de la premsa de Madrid. A finals de gener, el setmanari As feia una enquesta a diferents directius, i entre aquests hi figurava August Pi i Sunyer. A l’entrevista recordava que una de les decisions que hi hauria de prendre el nou Comitè Olímpic era si es mantenia o retirava la candidatura de Barcelona pels Jocs Olímpics de 1940 (As, 30 de gener ). Mesos després, l’Ajuntament de Barcelona deixava clar el seu compromís i concedí una subvenció de 15.000 pessetes per a preparar la candidatura (La Vanguardia, 12 d’agost). 

Al novembre d’aquest any se celebren eleccions generals que porten com a resultat l’arribada al poder d’una coalició de partits de dreta formada pel Partit Republicà Radical de Lerroux i la CEDA de José María Gil Robles. 

Al gener de 1934, el COE rep la invitació formal per acudir als Jocs Olímpics de Berlín. Dos mesos després, en un acte celebrat al Círculo Ecuestre, el baró de Güell fa entrega de la medalla d’or, màxima distinció del COE, a Juan de la Cierva, inventor de l’autogir. Fins aquell moment només havia rebut aquesta distinció l’equip d’hípica que havia guanyat la medalla d’or als Jocs Olímpics d’Amsterdam (La Vanguardia, 11 de març de 1934). Al maig s’organitzà la Sessió del CIO a Atenes i, de nou, el doctor Lewald donà garanties que el govern nazi respectaria les regles olímpiques; però poc després es feia pública l’exclusió d’atletes jueus de l’equip olímpic alemany, així com la destitució del president Teodor Lewald, ja que l’àvia paterna era jueva. Aquesta actuació provocà que dirigents i associacions dels Estats Units entre els quals es trobava Ernest Lee Jahncke, membre del CIO dels Estats Units, que al juliol de 1936 seria expulsat del CIO i d’altres països europeus com Gran Bretanya, Txecoslovàquia, Holanda, França i Suècia, comencessin a plantejar el boicot als Jocs de Berlín. Aquesta situació provocà que el president del Comitè Olímpic dels Estats Units, Avery Brundage, viatgés a Berlín per conèixer la situació. En tornar als Estats Units, el 26 de setembre, confirmava que acceptaven la invitació per participar als Jocs Olímpics (La Vanguardia, 28 de setembre ). 

Juan de la Cierva a la Plaça Catalunya
Juan de la Cierva a la Plaça Catalunya
Font imatge via  Mundo Deportivo
A Barcelona i Catalunya, la situació també era greu, l’enfrontament entre el govern central i la Generalitat de Catalunya, desembocà en els fets d’Octubre (proclamació de l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola), els quals portarien com a conseqüència l’empresonament del president Lluís Companys i els membres del seu govern, la suspensió de l’Autonomia, la Generalitat intervinguda i la repressió de les institucions catalanes. En aquestes dates, l’actuació del Comitè Olímpic Espanyol és nul·la. 

Al gener de 1935 un sector de la premsa de Madrid postula la conveniència que la candidatura espanyola per als Jocs Olímpics de 1940, per als quals s’havia postulat Barcelona, fossi la ciutat de Madrid, o bé els Jocs de 1944. Aquesta proposta es se sustentava en la construcció d’una ciutat esportiva, projecte que defensava qui havia estat ministre de governació Rafael Salazar Alonso, i que comptà amb el recolzament del COE (La Voz, 14 de gener de 1935). A la Sessió del CIO, celebrada al febrer a Oslo, i a la qual no acudí ni el baró de Güell ni el conte de Vallellano, es feia pública la relació de ciutats que optaven a l’organització dels Jocs Olímpics de 1940: Atenes, Barcelona, Buenos Aires, Budapest, Dublín, Helsingborg , Lausana, Roma i Tòquio . 

L’actuació del Comité Olímpico Español es reduïa pràcticament a les reunions ordinàries que es feien mensualment. Al març, el COE concedí la medalla Pierre de Coubertin a Joaquín de Aguilera i Alonso (La Nación, 23 de març), jugador d’hoquei i dirigent, i que anys després assumiria la presidència de la Federació Espanyola d’aquest esport (1939-1945). Aquest mes, una delegació del COE encapçalada pel seu secretari Mesalles i Estivill visità al cap de l’Estat, Alejandro Lerroux, per demanar el suport de l’Estat (El Heraldo de Madrid, 27 de març). A l’abril es constituïa, a instàncies del Ministeri d’Instrucció Pública, presidit per Ramón Prieto Bances, la Junta Nacional d’Educació Física, de la qual formava part el president del COE (El Heraldo de Madrid, 24 d’abril). 

A menys d’un any per als Jocs Olímpics es desconeixia qui acudiria a Berlín.  A l’octubre, el setmanari As el 28 d’octubre  li feia una entrevista a Pi i Sunyer, president del COE, que recordava que ara la preparació anava a càrrec de les federacions, i insistia que encara no era coneixedor de l’ajuda de l’Estat: “Téngase en cuenta que actualmente el Comité Olímpico Español no cuida la preparación olímpica de los atletas, porque en la asamblea que precedió a mi nombramiento de presidente asií se acordó, estimando mejor que dicha preparación corriera a cargo de las propias federaciones y que el Comité Olimpico Españiol atendiera únicamente a la participación de los atletas que las federaciones consideraran preparados, y dentro de las disponibilidades económicas que el Comité Olímpico Español pudiera conseguir”. 

A aquestes alçades el rebuig als Jocs Olímpics de Berlín des dels partits d’esquerra és evident, als quals se sumen entitats amateurs vinculats a associacions culturals i recreatives populars, molts dels quals s’havien creat després de l’arribada de la república i no formaven part dels estaments federatius tradicionals. 
Al desembre de 1933 es constitueix a Barcelona la delegació de Catalunya de la Federación Cultural Deportiva Obrera (La Vanguardia, 22 de desembre de 1933), que s’havia creat a nivell estatal el mateix any i sota el paraigües de les Joventuts Comunistes. Aquesta entitat promouria la celebració d’una Olimpíada Obrera a l’agost de 1935 a Barcelona, on participarien equips obrers de França, Dinamarca, Suïssa, Txecoslovàquia, URSS, etc. La constitució del comitè organitzador es va dur a terme el 6 de juliol a la seu de l’Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant ubicat al barri de Sants. Al comitè, a més de l’Ateneu, hi havia entre d’altres entitats, la Unió Esportiva Obrera, la Unió Esportiva de Sants i la Unió Excursionista de Catalunya (La Vanguardia, 7 de juliol). Poc després, l’Olimpíada Obrera passaria a denominar-se Olimpíada Popular i s’informava que la trobada es faria del 26 al 29 de setembre, però finalment no es va organitzar (La Vanguardia, 31 de juliol).

Placa dedicada a August Pi i Sunyer al carrer Girona, 20
Placa dedicada a August Pi i Sunyer al carrer Girona, 20
Font imatge via Wikimedia Commons


dijous, 15 de desembre de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1932

Com ha havia succeí en els Jocs d’Hivern precedents, Espanya no acudí als Jocs Olímpics de Lake Placid, que se celebraren del 4 al 15 de febrer. No obstant La Vanguardia dedicà als Jocs un parell de portades del seu Suplement.

En març es feia públic el nomenament de Lluis Moles, fill del governador civil a la ciutat comtal, Joan Moles i Ormella, delegat del govern en el Comité Olímpico per supervisar la consignació de la subvenció consignada en els pressupostos de l’Estat per la preparació olímpica, 400.000 pessetes, però que havien desaparegut en la tramitació administrativa (El Heraldo de Madrid 1 i 5 de març). Finalment només es concediria la meitat (El Heraldo de Madrid 12 d’abril). Poc després la Confederación Española de Atletisme emetia un comunicat on informava que no acudiria cap atleta als Jocs Olímpics de los Angeles i criticava la manca de planificació del Comité Olímpico (La Vanguardia 20 d’abril); i alhora denunciava com invertia el Comité els ingressos en viatges i congressos; demanava la seva dissolució i es retirava d’aquest organisme (El Heraldo de Madrid 26 i 30 d’abril). En la reunió del Comité Olímpico celebrada el mes de maig el baró de Güell donà compta de totes les despeses gastades pel Comité des dels Jocs Olímpics de Paris. Malgrat això les critiques de la Confederación de Atletisme continuaren. A principis d’abril es traslladà a Los Angeles el secretari del Comité, Mesalles i Estivill. Es preveia que, descartats els esports d’equip pel seu elevat cost -excepció del waterpolo-, hi hauria representació espanyola en vela, tir, esgrima, boxa i hípica. En qualsevol cas la decisió definitiva estava supeditada a l’arribada de fons de l’Estat (La Vanguardia  27 de maig). Finalment l’Estat no aportà cap subvenció, lo que posà en perill la participació als Jocs Olímpics. No obstant des de la Confederación de Atletismo i de mitjans de la premsa de Madrid es demanà no acudir a Los Angeles.
poster oficial Los Angeles, 1932, olimpisme
Poster oficial Jocs Olímpics Los Ángeles 1932
Colecció Olympic Museum, Lausana
Els Jocs Olímpics de Los Angeles es van celebrar del 30 de juliol al 14 d’agost. Finalment la delegació espanyola es limità sis esportistes, al regatista del Marítim de Barcelona, Santiago Amat, i els cinc components de l’equip de tir, entre els que hi havia Buenaventura Bagaria i Carbonell, membre del Tiro Nacional de Barcelona. A nivell esportiu el resultat més rellevant fou la medalla de bronze que aconseguí Santi Amat després de disputar onze regates; i la quarta posició en pistola a 25 metres de José González. El barceloní Santiago Amat i Cansino seria rebut per més de dues-centes persones en l’Estació de l’Empalme. Entre les autoritats que anaren a rebre’l figurava el baró de Güell i el secretari del Comité Olímpic Mesalles i Estivill (La Vanguardia 30 d’agost). El 6 de novembre el Reial Club Marítim li oferí un sopar homenatge, que presidí el president de l’entitat Artur Sedó i Guichard, i Santiago Güell en representació del Comité Olímpico.

Coliseum, Los Angeles, 1932, olimpisme
Los Angeles Coliseum 1932
©1932 / Comité International Olympique (CIO)
Després dels Jocs Olímpics la premsa de Madrid tornà a insistir en la necessitat de que el Comité Olímpico traslladés la seva seu a Madrid: “Precisemos lo necesario, en Barcelona no deben seguir radicados organismos nacionales como el Comité Olímpico Español, la Confederación Nacional de Atletismo, la Unión Velocipédica Española y la Federación Nacional de Boxeo. Esos Comités directivos, para que su gestión sea eficaz e Inspirada en normas de universalidad, han de trasladar su residencia a Madrid. Sólo así se considerarán representados en ellos todas las fuerzas deportivas desperdigadas en el ámbito peninsular” (La Libertad 23 d’octubre).
En desembre es van celebrar dos reunions del Comité Olímpico presidides pel baró de Güell. En la mirada ja posada en els Jocs Olímpics de Berlin, es tornà a reconstituir el Comité Olímpico; renovant-se els càrrecs dels representants federatius, i amb l’absència de la Confederación Española de Atletismo (La Vanguardia 24 de desembre) . D’altra banda es procedí a elegir una nova junta directiva, de la que tots els seus membres eren catalans. El nou president del Comité Olímpico fou el doctor August Pi i Sunyer; amb Josep Rosich i Rubiera, i Ricard Margarit i Calvet, com a vicepresidents; Santiago Roure i Mondet com a tresorer; Manel F. Creus i Vidal com a comptador; i Josep Mesalles i Estivill (La Vanguardia 15 de gener de 1933).

dilluns, 28 de novembre de 2016

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1931

A un any i mig de la celebració dels Jocs Olímpics de Los Angeles, la preparació dels esportistes espanyols, com en les edicions precedents, no existia. Qui més reivindicava la necessitat de fons per atendre la preparació era la Real Confederación Atlética Española, que recordava que si bé existia un acord per rebre una subvenció per entrada de la Federació Española de Futbol, aquesta no es feia efectiva. En La Nación de Madrid es pot llegir: “La situación económica de las Federaciones atléticas regionales es tan precaria, que a la vizcaína le fueron embargados los trofeos ganados por sus valientes atletas por no tener para pagar el alquiler. La castellana ha, tenido por oficina los cafés, y últimamente ha sido recogida gracias a la caridad de la Deportiva Ferroviaria. Sólo hay una Federación regional "burguesa", la catalana, gracias a su hermana de fútbol, que le da cinco céntimos por entrada, recaudando de 25 a 30.000 pesetas anuales” (La Nación de Madrid  del 3 de març).

Insignia Sessió CIO
© Colecció Olympic Museum, Lausana


Precisament en la reunió de març del Comité Olímpico Español aprovà adreçar-se al govern per a consignar “cuanto antes la cantidad necesaria para cuidar inmediatamente de la preparación olímpica y asegurar la participación deportiva española en los Juegos de Los Angeles”. ( La Vanguardia 14 de març). En la mateixa reunió s’aprovaren els actes de la Sessió del C.I.O. En qualsevol cas cal senyalar que el COE rebia anualment una assignació de l’Estat, però aquesta no revertia en un programa de preparació olímpica, aspecte que fou durament criticat per Josep Antoni Trabal, que era president de la Reial Confederación Española de Atletismo des de 1929, any que portà la seu de l’entitat a Barcelona.

L’1 d’abril es reuní el Ple de l’Ajuntament de Barcelona i s’acordà, a proposta del tinent d’alcalde delegat de cultura Lluís Massot, facilitar el Saló de Cent per fer la reunió del Comitè Internacional Olímpic, “a fin de que pueda tener lugar la sesión inaugural y las sucesivas, facultándose a la Alcaldía para que les ofrezca un banquete de gala, en la forma que disponga, organizándose también una visita colectiva a las diverses dependencias de Cultura” (La Vanguardia 2 d’abril). El programa detallat dels actes programats amb la visita del C.I.O., on hi havia diverses competicions esportives, sortí publicat en La Vanguardia el 19 d’abril.

No obstant, el fet més destacat d’aquest mes, i que canviaria la vida del país, fou l’arribada del la II República després de les eleccions municipals del 12 d’abril, que provocarien la marxa a l’exili dos dies després del rei Alfonso XIII i la seva família. Aquesta situació d’inestabilitat provocà l’absència de molts membres del CIO, molts dels quals pertanyen a la reialesa.

La Sessió del CIO es va celebrar del 25 i 26 d’abril en el Saló de Cent. La benvinguda fou donada per l’alcalde Jaume Aiguader, i en representació del Comité Olímpico Español Fernando Suárez de Tangil i Angulo, comte de Vallellano, el qual va ser elegit membre del CIO en aquella mateixa Sessió a proposta del Comitè Executiu que s’havia reunit el 24 d’abril. En la presidència també hi era el governador civil, Lluís Companys. El punt rellevant de la Sessió era la designació de la seu que acolliria els Jocs de la XI Olimpíada, però la baixa participació va donar peu a posposar la votació, la qual es decidí fer-la per correu (Revue Olympique, juliol 1931). Foren diversos recepcions, dinars i actes oficials programats, però entre ells cal destacar el concert ofert per l’Orfeó Català al Palau Nacional. El Festival esportiu a l’Estadi es va dur a terme el 26 d’abril per la tarda. Més de 50.000 persones acudiren a l’Estadi per veure el partit de futbol que enfrontà a les seleccions d’Espanya i Irlanda (1-1); l’encontre de rugbi entre les seleccions de Paris i Barcelona; i un festival atlètic. En la tribuna d’autoritats, acompanyant al president del CIO, Baillet-Latour, es trobaven el president del govern provisional de la República, Niceto Alcalà Zamora, el president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià. El 27 per la tarda els delegats olímpics visitaren els equipaments que podrien ser utilitzats durant els Jocs Olímpics a Montjuïc, el Palau de la Premsa; les pistes de tennis i basquet inaugurades durant l’Exposició; l’estand de la Societat de Caçadors i Tir Nacional, la piscina que s’estava construint; i l’antic Estadi Català. Com es recull a La Veu de Catalunya del 28 d’abril, els membres del CIO “es feren perfectament càrrec de les nostres instal·lacions esportives , les quals van merèixer unànims elogis”. La ciutat, els seus dirigents i les entitats, que es bolcaren en atencions durant la Sessió del CIO, demostraren que estaven preparats per acollir uns Jocs Olímpics. La decepció vindria poc després. El 13 de maig es procedí a obrir els vots per correu (a la Sessió de Barcelona es recolliren 19) en l’edifici oficial del CIO, Mon Repos, a Lausanne, amb presència de Paul Perret, alcalde de la ciutat, i del baró Godefroy de Blonay, president del CIO. Berlin s’imposà a la Ciutat Comtal per 43 vots a 16, amb 8 abstencions  (Revue Olympique, juliol 1931).
CIO, Sesión CIO, 1931
Sopar apertura Sessió CIO 1931 Barcelona
© 1932 / Comité International Olympique (CIO)

Com senyala Alberto Aragón en Santiago Güell i López: el primer català al Comitè Olímpic Internacional (col·lecció Aula d’Història, Fundació Barcelona Olímpica 2013), “En  conèixer el maig la victòria de Berlin, la premsa informava que el COE es reunia pensant en una candidatura per al 1940. Però el clima era de desencís, sobre tot per això, però també pel rebuig del nou president d’Espanya, Alcalá Zamora a entrar en l’organisme -president honorari-, per la dimissió del marqués de Lamadrid i d’altres integrants del COE i per l’amenaça de les federacions de crear una Confederació paral·lela”. Les dimissions es van comunicar en la reunió del Comité Olímpico Español celebrada en Barcelona el 28 de maig. En aquesta reunió el baró de Güell informà que havia presentat la dimissió al CIO -dimissió no acceptada per Baillet Latour-; no es va acceptar la dimissió de Mesalles; i es valorà positivament la creació d’una Unió de Federacions “tampoco había merecido ningún reparo la creación de dicha entidad, que puede ser altamente beneficiosa para los intereses deportivas”.

Alguns mitjans de la premsa de Madrid, especialment el diari republicà d’esquerres El Heraldo de Madrid, carregaven amb força contra el COE, reclamant també la dimissió de Vallellano; i s’insistia en la conveniència de que els representants federatius formessin part de l’entitat: “La organización interna del Comité Olímpico es odiosa, inmoral y antidemocrática. Sépase que lo forman, no los representantes legítimos de las Federaciones deportivas españolas, sino aquellos que designa el Comité para cada deporte. El Comité olímpico no se preocupó nunca de llevar a su seno las personas más capacitadas, sino aquellos amigos a quienes se deseaba dar un poco de lustre” (El Heraldo de Madrid 26 de maig). Després de la dimissió del marqués de Lamadrid, el baró de Güell assumiria interinament la presidència.
Carta Güell a Baillet Latour, president CIO
Font imatge via Olympic Studies Centre (OSC's IOC)
En la reunió de novembre el Comité Olímpico Español informà que s’havia demanat a l’Estat, “se sirva designar un representante que, siendo ajeno a toda organización o relación  deportiva, asista desde ahora a las reuniones  del Comité y hasta haberse efectuado la liquidación total de nuestra participación en  los futuros Juegos” (La Vanguardia 22 de novembre). En la mateixa reunió s’acordà que als Jocs Olímpics de Los Angeles acudirien esportistes d’hockey, boxa, atletisme, tir, waterpolo, esgrima i vela,  però quedant en l’aire la participació en hípica i ciclisme.