dimecres, 9 de maig de 2018

La Escopidora, el camp del carrer Industria (1909-1924)

El primer camp de futbol comme il faut construït a la nostra ciutat, i el primer en propietat del F. C. Barcelona, va ser el camp situat en l’illa entre els carrers Industria (actual carrer Paris i on tenia l’entrada principal), i els carrers Coello (actual Londres), Villarroel i Urgell, on tenien l’entrada els socis del club. Des del camp, jugadors i espectadors podien veure els edificis de la fàbrica tèxtil de Can Batlló, la qual la Diputació de Barcelona havia comprat per a instal·lar l’Escola Industrial (1908) i l’Hospital Clinic (1906). No hi havia cap camp de futbol amb una tribuna de dos pisos i una capacitat per a 6.000 espectadors, “no es exageración disputar el nuevo campo del F.C.Barcelona como el mejor que cuenta hoy nuestra ciudad condal” (Los Deportes 30 de març de 1909).
La inauguració estava prevista fer-se el 7 de març, en un partit contra l’etern rival, l’Español, “pero la imposibilidad de los trabajos de terraplenarlo”, van fer que es postergués la inauguració una setmana (El Mundo Deportivo 11 de març de 1909). Al final el contrincant seria el Català F. C., i l’encontre acabà 2-2.     
La qualitat de l’equipament millorà amb la instal·lació d’un tendit elèctric. La Vanguardia del 30 de juny de 1914 informava d’una “instalación eléctrica que proporciona al campo de juego la claridad suficiente”. Uns dies després, el 2 de juliol, El Mundo Deportivo era més explícit, i parlava que el camp “estaba espléndidamente iluminado con potentes focos eléctricos que irradiaban luz clara, hermosa, la suficiente para jugar cual si fuera de día”. El 28 de juny de 1914, doncs, es va dur a terme el primer partit nocturn al camp del carrer Industria, els protagonistes d’aquella nit foren el Barça i el Internacional, al qual els blaugranes van derrotar per 5-2. En qualsevol cas cal dir que el primer partit nocturn disputat al nostre país fou a Sabadell, i es va celebrar dos anys abans en un match entre el Sabadell i l’Universitari, precisament el 4 d’agost de 1912 i davant 2.000 persones (Diari de Sabadell 8 d’agost i La Vanguardia 9 d’agost 1912).

Camp Carrer Industria
Camp Carrer Industria 
Font Imatge © Biblioteca de L´Esport de la Generalitat de Catalunya vía ARCA
En la vida útil de la instal·lació els principals esdeveniments futbolístics oficials que es van dur a terme foren quatre copes del rei. La primera va coincidir amb la desena edició, es disputà el 7 d’abril de 1912, i el Barça es va imposar a la Real Gimnástica Española per 2-0. Era el segon títol del Barça en aquesta competició. El primer es va aconseguir a Madrid en el camp del Tiro de Pichón al imposar-se al Español F.C. per 3-2. 
A continuació d’aquesta competició es va produir un nou cisma al futbol nacional, i el F.C. Barcelona abandonà la Federació. En 1913 es van disputar dos campionats d’Espanya, degut al cisma que es va crear al futbol espanyol. El primer, patrocinat per la Federació Espanyola es va fer a l’Estadi O’Donnell de Madrid i va veure el triomf del Racing d’Irún. L’altre, promogut per la Unión Española de Clubes, va fer-se a l’Escopidora. En aquesta final arribaren el F.C.Barcelona i la Real Societat de San Sebastián. Van ser necessaris tres partits, els dos primers, disputats el 16 i 17 de març, van finalitzat empatats, el primer 2-2 i el segon 0-0. En el tercer partit el Barça s’alçà amb el títol al vèncer els donostiarres per 2-1. No obstant, totes dues competicions han estat reconeguts per la Federació Espanyola de Futbol.
La tercera copa del rei a l’Escopidora es va celebrar en 1916 i va tenir com a protagonistes a l’Atlètic Club i el Madrid F.C. Els lleons es van imposar amb claredat per 4-0. Ara fa just quasi cent anys de la quarta i última final, que es va celebrar el 13 de maig de 1917. En aquesta ocasió, seria el Madrid F.C. qui s’alçaria amb el trofeu cedit per la Casa Reial al guanyar al Arenas de Guecho. El primer partit finalitzà amb empat, en el segon, jugat dos dies després s’imposaren per 2-1.
Aquest camp també forma part de la historia del club per un altre fet. Aquí apareix per primera vegada el sobrenom pel que són coneguts els aficionats blaugranes: culers. El camp s’omplia molt sovint, això provocava que molts aficionats s’assentessin en la tanca del camp, i des del carrer els vianants podien veure perfectament alineats els culs dels aficionats penjant de la tanca.
L’Escopidora va tenir una intensa activitat. S’organitzaren festes esportives, com les organitzades pels districtes segon i sisè, amb presència de la banda municipal  (La Vanguardia 2 de juny de 1911); o festivals (futbol i atletisme) que servien per a promocionar l’esport i recaptar fons per a la Caixa de Socorrs i Previsió del Sindicat de Periodistes Esportius (El Mundo Deportivo 12 de desembre de 1912 i 25 de desembre de 1913). El cert és que, des de principis de segle la pràctica del football i l’atletisme, anaven de la mà, es practicaven en les mateixes instal·lacions, i molts futbolistes eren alhora atletes. En aquest camp també es va fer el primer homenatge a Joan/Hans Gamper, un festival on hi havia programades nou proves esportives, i un partit de futbol que va estar arbitrat pel mateix Gamper (El Mundo Deportivo 3 de juliol de 1913).
Com senyala el bon amic Joan Manel Surroca, aquí va començar la seva carrera el fenomenal atleta Pere Prat; i en ell mantindria uns duels amb un altre destacat atleta, el mallorquí Gabriel Gost en la distància de 10 kilòmetres. Aquest tipus de prova tenia gran acceptació en aquella època (El Mundo Deportivo 13 de desembre de 1915 i La Vanguardia 7 de gener de 1916). Les proves de cross també tenien com a punt de sortida i arribada el camp del Barcelona. El més famós d’aquells anys era el patrocinat pel orfebre, escriptor i dramaturg Julio Vallmitjana i Colomines. El primer, en 1916, va sortir de Vallvidriera, però al següent any ja es va fer a l’Escopidera (La Vanguardia 26 de març de 1917).


Camp Carrer Industria
©AFCEB Font Imatge via Blog Sentiments en miniatura
Anys després la secció d’atletisme del F.C.Barcelona creà una Challenge que portà el nom de Pere Prat (La Vanguardia 18 d’abril de 1922). La segona edició van participar 105 atletes, i va tenir caràcter internacional, amb la participació d’atletes francesos e italians; i la tercera edició ja es va celebrar al nou camp que el F.C. Barcelona havia inaugurat a les Corts el 20 de maig de 1922
Si bé algunes fons parlen de que l’Escopidora fou demolida en 1922, i d’altres que tancà portes en 1923, el cert és que en 1924 encara va estar obert, disputant-se alguns partits de futbol i hockey. En qualsevol cas cal destacar que en aquesta instal·lació es van celebrar dos campionats de Catalunya d’Atletisme, el 5 d’agost de 1923 la sisena edició dels (La Vanguardia 7 d’agost de 1923); i  el 4 de maig de 1924 la setena edició (La Vanguardia 5 de maig de 1924).
Per a finalitzar un detall curiós. Segons destaca el periodista Enric Bañeres (La Vanguardia 30 de juliol de 2005), el camp va ser comprat en 1919 per una societat de la que formaven part Joan Gamper i Enric Mir, i venut per 16.000 pessetes quan morí Joan Gamper. Avui podem trobar una placa que recorda el camp en el numero 252 del carrer Comte Urgell, on havia estat l’entrada dels socis. La placa fou col·locada pel president Agustí Montal amb motiu del 75 aniversari del club en 1974. En 2010 el vicepresident de l’Àrea de Patrimoni del club tornà a col·locar una nova, ja que l’antiga s’havia fet mal bé en la restauració de la façana de l’edifici. 

dimecres, 28 de juny de 2017

La piscina vella del Club Natació Barcelona (1924).

Fa uns dies vaig tenir l’oportunitat de visitar la vella piscina del Club Natació Barcelona, l’entitat degana de la natació espanyola fundada el 1907 al Gimnàs Solé, acompanyat del director general del club, Pere Carbó. Veure per primera vegada la primera piscina coberta que es va construir el 1924, i saber que aquella joia arquitectònica, castigada pel temps, s’enderrocaria, em va impressionar. Malgrat que ja vaig escriure un article, “Les primeres piscines a Barcelona” (Barcelonasportiva, 20 de maig de 2015), he volgut escriure de nou sobre aquesta piscina.
A finals dels anys 20 es va prendre la decisió. La ciutat necessitava un equipament d’aquestes característiques. En aquells temps si volies homologar un rècord t’havies de desplaçar a Sabadell, on el 23 de juny de 1918 es va inaugurar la piscina descoberta de l’Estat. L’1 de desembre de 1920, en els locals del Centre Autonomista de dependents del Comerç i l’Industrial de la rambla de Santa Mònica 25, els socis del club es reuniren per veure el projecte (planells i projeccions) presentat per l’arquitecte Jaume Mestres —el mateix que estava construint l’Estadi Català a la pedrera de la Foixarda, i qui era president de la Federació Catalana i Espanyola de Natació—, i alhora explicar els detalls de la seva construcció. 
El 13 de novembre de 1920, Emili Solé i Brufau, directiu, secretari i un dels fundadors del Club Natació Barcelona escrivia en Stadium un article (“Pro piscinas y natación”) el qual volia cridar l’atenció de les institucions: “porque la natación no es solo una necesidad dentro de la higiene, sino que es un factor imprescindible para el género humano, si se quiere conservar sano, fuerte y vigoroso”. En la mateixa línia escrivia al gener de 1921 Elias i Juncosa: “uno de nuestros más caros ideales, que hemos venido acariciando durante largos años de actuación pro sport, la de poseer piscinas en Barcelona” (Stadium, 29 de gener de 1921).

La piscina del Club Natació Barcelona
La piscina del Club Natació Barcelona 
Font imatge via ARCA


Poc abans de col·locar la primera pedra, el mateix Elías i Juncosa va escriure un article on hi ha profusió de planells on es detallava les característiques de la piscina (D’ací d’allà, març de 1921). A més, cal recordar que Barcelona aspirava a organitzar els Jocs Olímpics de 1924.

La primera Piscina de Barcelona
Font imatge via ARCA

La primera pedra es va col·locar el 17 d’abril de 1921. La piscina es va construir a l’escullera de Llevant, al costat de l’edifici social i a prop dels tallers de la Societat Nuevo Vulcano. En l’acte van parlar el president del club, el cirurgià Francesc Puig i Sureda, el president de la comissió de cultura, Nicolau d’Olwer, que representava a l’alcalde Antoni Martínez i el president de la Mancomunitat de Catalunya, Puig i Cadafalch. “Las altas representaciones antes citadas suscribieron el acta, que fue encerrada en un bote de vidrio juntamente con un ejemplar de la revista “Stadium”, en el que se publicaron planos y perspectivas de la piscina, de una de las invitaciones repartidas para asistir a la bendición, de una insignia del club y de una hoja de inscripción al empréstito emitido. Juntamente con el referido bote fueron encerrados en la piedra todos los periódicos diarios y revistas deportivas de Barcelona que, cual al nuestro, se han venido ocupando con interés de la ceremonia a la que hacemos referencia” (La Vanguardia, 19 d’abril de 1921).

Piscina Club Natació Barcelona
Pro piscines i natació
Font imatge via ARCA

La inauguració extraoficial, sense autoritats, es va efectuar el 18 de juny de 1922 amb una prova de relleus amb un final fora de programa. La piscina encara no era coberta. Aquell dia, “de los cuatro lados de la piscina, al unísono casi, como impulsados por un mismo resorte, se sumergieron todos los espectadores en medio de la mayor algarabía y en medio de unos hurras fuertes y estrepitosos al club” (La Jornada Deportiva, 19 de juny de 1922). 

A principis de 1924 la tasca del club tenia el reconeixement del Ministerio de Instrucción Pública, conferint-li així la Utilitat Pública (La Vanguardia, 25 de gener de 1924). Abans de la inauguració es va produir el relleu al capdavant del C.N. Barcelona, Bernat Picornell abandonava la presidència i el substituïa Ròmul Bosch i Catarineu. La piscina coberta amb aigua temperada es va inaugurar el 23 de març de 1924. Cal assenyalar, com a curiositat, que l’aigua utilitzada era la del mar. “La piscina del C.N.B. será la primera del mundo que con el agua del mar, tendrá calefacción, toda vez que las existentes con este adelanto son de agua dulce” (La Vanguardia, 7 de març). L’empresa responsable del projecte de calefacció fou Erebus S.A., i l’enginyer responsable Serra. Barcelona ja s’havia oblidat del somni dels Jocs Olímpics de 1924, però del compromís olímpic de molts dels seus pioners (Picornell, Solé, Ponsati, etc.) continuava arrelat, i de la piscina del club sortirien molts nedadors i waterpolistes olímpics.


dijous, 8 de juny de 2017

Arrels del turisme esportiu a Barcelona

Avui l’esport i el turisme estant estretament relacionats, aquest és un dels llegats que ens van deixar els Jocs Olímpics de Barcelona’92. Es viatja per practicar un esport o participar en una activitat esportiva o viatgem per veure com a espectadors un gran esdeveniment esportiu. Fins i tot, la nostra ciutat gaudeix d’un programa de promoció turístico-esportiva, Barcelona Turisme Sports, que es lidera des de Turisme de Barcelona, i on figuren els principals esdeveniments esportius de la ciutat i els partits del Futbol Club Barcelona. No obstant això, em vaig preguntar quines van ser les arrels turístico-esportives a la ciutat i m’he trobat amb l’agradable sorpresa que una gran part del mèrit el té Narcís Masferrer, que aquest any celebrem el 150 aniversari del seu naixement. Barcelona, després de l’Exposició Universal de 1888 s’havia començat a posicionar, però encara hi havia molt camí per recórrer.

Masferrer, nascut a Madrid, va fundar el 1897 i dirigir la revista Los Deportes (1897-1910). Dos anys després va presidir la Unión Velocipèdica Española. Des del principi, el turisme va estar associat al ciclisme i a l’automobilisme, i a la realització d’excursions de cap de setmana. De fet, la primera referència trobada de turisme es troba a la revista esportiva Los Deportes l’1 de maig de 1899. En l’article “¿Nuestras Carreteras?” se senyalava que “Mientras no tengamos carreteras, todas y en toda su extensión buenas, en España será imposible el ciclismo y el turismo”. I podríem afegir que tampoc per a la naixent indústria del motor.  

El Mundo Deportivo sortia com a setmanari l’1 de febrer de 1906, i al capdavant del mateix també estava Masferrer. En la seva portada, el setmanari deixava clar que l’automobilisme i el ciclisme serien els esports de capçalera, però també l’esgrima, l’atletisme, la nàutica.....i el turisme! Masferrer també deixava clar quins eren els propòsits de la publicació en un espai dedicat al turisme: “Inícianse en España corrientes de fomentar el turismo, y a encauzar estas corrientes habremos de trabajar con grande empeño (...) merece que se fije la atención en que estamos en un período de verdadera competencia internacional para atraer turistas (...) España no ha sabido atraer a los turistas de Europa; ni el régimen ferroviario, ni la industria hostelera (...) El Mundo Deportivo se esforzará, apelando a cuantos medios estén a su alcance, para que afluya cada día en mayor número el contingente de turistas, y por otra parte procurará que esas censurables deficiencias se corrijan (...)”.

Portada "El Mundo Deportivo", Edició del dijous 1 febrer de 1906, Pàgina 1
En el primer nombre del Diari "El Mundo Deportivo"
Font imatge via hemeroteca Mundo Deportivo


En un extens article, “En pro del turismo”, publicat en Los Deportes el 31 de març 1908, es detallaven els objectius i actuacions de la Unión Velocipèdica, que tenia la seu al carrer Consell de cent, 383 (entre els carrers Roger de Llúria i Bruc). El primer objectiu és l’esportiu, organitzar “carreras, pruebas y récords” i el segon “el turismo o sea el excursionismo patrio”. Cal destacar algunes peculiaritats del treball d’aquesta entitat. Disposaven de delegats o cicerones en diverses localitats, als quals anomenaven Cònsols que ajudaven als turistes i afiliats, “en todo y por todo, con afecto, cariño y desvelo”. D’altra banda havien aconseguit l’adhesió a l’entitat d’hotels i fondes, i de garatges i cotxeres; i disposaven de mecànics per atendre les avaries de ciclistes i automobilistes. A més publicaven un butlletí oficial on es recomanaven excursions; col·locaven postes senyalitzadors en els llocs perillosos de les carreteres; i reclamaven de les institucions millores en les carreteres i el seu manteniment. Fins i tot la Unión Velocipèdica es va afiliar a la Lliga Internacional d’Associacions Turistes.

eu Societat d'Atracció Forasters
Seu Societat d'Atracció Forasters. Rambla, 30. Baixos
Font imatge via Blog, Historias de Barcelona y otros mundos 
Aquest any també va tenir una gran transcendència en la política turística de la ciutat, ja que l’1 d’abril es va crear la Societat d’Atracció de Foraster de Barcelona. L’entitat naixia després d’haver-se creat en 1906 una comissió municipal per l’atracció de forasters i turistes. Com senyala Alberto Blasco i Peris en el seu treball “La Societat d’Atracció de Forasters de Barcelona com a estructura de poder”: l’activitat turística no era vista només des d’una òptica econòmica, l’arribada de forasters (encara no s’utilitzava de forma genèrica el mot turista) també es percebia com una manera interessant d’intercanvi cultural que podia modernitzar els costums de la població. La seu de les oficines estava en la Rambla, 30 entresòl; i al capdavant de l’entitat l’alcalde Domènec Sanllehy. La Societat, que tancaria les seves portes al final de la Guerra Civil, va ser promotora del I Congrés de Turisme de Catalunya (1919), i va tenir un paper destacat amb motiu de l’Exposició Internacional de 1929, on l’esport era un dels tres eixos de l’Exposició. Com a suport de la seva tasca edità la publicació “Barcelona Atracción”, la qual sortiria de nou al carrer entre 1945 i 1954 publicada per la Junta Provincial de Turisme. Per finalitzar, i per deixar clar que l’esport també tenia veu a la Societat, entre els membres de la seva junta figurava l’inefable Narcís Masferrer (La Vanguardia, 6 d’abril de 1908).

Plànol monumental de Barcelona (1915-1920)
Plànol monumental de Barcelona (1915-1920), patrocinat per "Atracción de Forasteros"
Font imatge via Blog, Bereshit per Enric H. March

Revista "Barcelona Atracció" (1910-1936)
Font imatge via Blog, A la Premsa d'Aquell Dia



dimecres, 17 de maig de 2017

Narcís Masferrer, 150 anys del naixement d’un pioner de l’esport i l’olimpisme

Narcís Masferrer
Narcís Masferrer (1867-1941)
© PERIODISME AMB EMPREMTA OLÍMPICA
El 7 de maig de 2013 ja li vaig dedicar un article a Narcís Masferrer i Sala on recollia la trajectòria d’aquest personatge fonamental de la nostra història esportiva. Aquest any celebrem el 150 aniversari del seu naixement, però com aquesta efemèride coincideix amb el 25è aniversari de la celebració dels Jocs Olímpics de Barcelona, he seleccionat alguns paràgrafs en els quals parla de Barcelona i l’Olimpisme i quan Barcelona va presentar per primera vegada la seva candidatura olímpica. 

El 31 de juliol de 1920, la revista Stadium publicava un article amb el títol “La VIII Olimpiada en Barcelona”, en què Masferrer informava de la presència de dirigents catalans i col·legues als Jocs Olímpics d’Anvers (Garcia Alsina, Elias i Juncosa, Gamper i Co de Triola), i es preguntava ¿Per què no?:
“Barcelona, la Ciudad cosmopolita a la que no arredró jamás arremeter con cualquier empresa, por colosal que fuera —ayer, en 1888, la Exposición Universal; mañana en 1924 la Exposición de Industrias Eléctricas—, puede aceptar el gran honor de organizar la VIII Olimpiada”. Després es preguntava si seríem capaços de fer front a les despeses d’organització, i de com respondrien les institucions, les entitats esportives i els ciutadans; i com a resposta deia: “Aunadas todas esas grandes voluntades, nadie dude de que habríamos de salir, como siempre, airosos en el tema”. Poc després d’aquestes manifestacions es feia pública la construcció del Stadium Català (actual Estadi de la Foixarda, i que es va inaugurar el 24 de desembre de 1921). L’equipament era imprescindible per donar suport a la candidatura, i alhora deixava clar la capitalitat de Barcelona en l’esport nacional, i el gran mèrit d’aquest projecte requeia en el seu col·lega Josep Elias i Juncosa (La Vanguardia, 4 d’agost i Stadium, 14 d’agost de 1920). 
Masferrer, Jocs Olímpics, Elías i Juncosa, Coubertin, 1924
Revista Stadium 31 de juliol de 1920, pàg. 381
Font imatge via ©Arca
Barcelona es donava a conèixer al món olímpic per primera vegada en els Jocs Olímpics d’Anvers, i com deia Narcís Masferrer en l’article, “Pórtico, un pequeño éxito” (Stadium, el 28 d’agost de 1920): “Tenga o no tenga lugar en Barcelona, podemos decir con orgullo que hemos sido escuchados en lejanas tierras. Como los círculos cada vez mayores que en el agua dibuja la caída de una piedra, así la posibilidad de una Olimpiada en plena tierra catalana ha ido tomando carta de naturaleza y hasta los más reacios críticos extranjeros, los que aún contaban con nuestra incapacidad organizadora, abogan por que la España neutral, la España del Rey Alfonso, tenga una ocasión de demostrar al mundo entero que no vive lejos de Europa y que como Europa siente ansias de cultura, de progreso y de higiene, aspectos individuales para los cuales el deporte es el camino más corto y más seguro (...). La Olimpiada de 1924 será en Barcelona o no será en Barcelona, pero tenemos pruebas de que se nos considera capacitados para organizarla”.
"Pórtico, un pequeño éxito" Revista Stadium 28 d'agost de 1920
Font imatge via ARCA
Al final el desig no es va materialitzar. Pierre de Coubertin, president del CIO, maniobrà davant dels membres del CIO perquè de nou fos París la seu dels Jocs Olímpics de 1924. Volia esborrar la mala imatge que varen deixar els Jocs Olímpics celebrats sense cap ressò a la seva ciutat en el marc de l’Exposició Universal de 1900. Anys després, el baró de Coubertin seria entrevistat per Masferrer, i deixaria imprès en una targeta amb el seu escut la frase: “Antes de venir a Barcelona, creía saber lo que era una Ciudad Deportiva...” (Stadium, 15 de novembre de 1926).

Probablement molts barcelonins desconeixen qui és Narcís Masferrer i Sala, però els amants de l’olimpisme i de la història de l’esport sabem que la ciutat comtal té un deute amb ell. En el blog esmentat a l’inici d’aquest article informava: “Han estat nombroses les persones que en diverses ocasions han demanat que algun carrer o instal·lació esportiva portés el nom de Masferrer. La construcció del palau d'esports de Barcelona, carrer Lleida, el 1955 va provocar una interessant controvèrsia, entre els periodistes Santiago García i José Sabater Rosich a La Vanguardia pel nom d'un carrer. Precisament Sabater Rosich, en un article publicat el 12 de juliol, “Moment oportú per reparar un oblit”, advocava en canvi per donar a aquest carrer el nom d'un oblidat dirigent i periodista esportiu, Narcís Masferrer. D'aquesta manera es compliria “amb un deute que Barcelona té amb qui va propulsar els esports amb entusiasme i encert”. La proposta de Sabater no va prosperar. Jo, des d’aquest blog reivindico amb humilitat, però amb visió històrica, que la ciutat repari aquest oblit. 

dimecres, 12 d’abril de 2017

Fa 75 anys…els combats de la postguerra

Fa 75 anys, en 1942, Espanya arrossegava una dura postguerra, i mitja Europa es trobava en mans del III Reich. L’esport anava aixecant a poc a poc el cap, i dins d’aquest panorama, cal destacar el combat pel títol europeu del pes wèlter entre José Ferrer Navarro, un barceloní nascut al Raval, i Marcel Cerdán, un francès d’origen algerià que ostentava el títol des de 1939. 

Jose Ferrer, Boxa, Boxeo
José Ferrer
Font imatge via todocoleccion.net
Ferrer havia debutat  l’1 de novembre de 1936 guanyant més punts que Johnny Díaz al Gran Price de Barcelona. Fins aquell moment havia disputat 32 combats, però aquest es disputaria fora de les nostres fronteres. Malgrat que el combat es disputaria inicialment el 27 de setembre  a la plaça de braus o a l’estadi municipal de Marsella, finalment es celebrà al Velòdrom d’Hivern a París, una ciutat ocupada pels nazis, el 30 de setembre de 1942. En aquell moment, el president de la Federació Espanyola era el militar franquista Enrique de Ocerín, i de la Federació Catalana era Josep Clols Vila, 

Com va reconèixer a la premsa el mànager de Ferrer, aquest combat es va poder fer gràcies a la intervenció d’un dels pioners de la boxa catalana, Joan Casanovas i Garolera, fundador del Barcelona Boxing Club (1910), i que havia participat com a àrbitre als Jocs Olímpics de París i Amsterdam, i que també aniria a Londres en 1948
Del combat hi ha una anècdota molt curiosa explicada per José Angel Albert Boronat al seu blog “El Bombardero de Marruecos”. Els avis de Marcel Cerdán eren d’Aspe, en València, i abans d’iniciar-se el combat, quan Cerdán va veure que Ferrer lluïa la bandera espanyola a la cintura dels calçons (també els portava als mitjons), li va demanar si se’ls podia treure, ja que “él también se sentía español...y no lucha contra España sino contra un boxeador con nombre y apellidos. Ferrer no aceptó”.

José  Ferrer, Marcel Cerdán, boxeo
José  Ferrer i Marcel Cerdán
Font imatge via.elbombarderodemarruecos.blogspot.com
Entre les personalitats assistents al combat es trobava el cantant i actor Maurice Chevalir, i l’excampió del món Marcel Thil. El combat no va tenir història, Ferrer va durar sobre el quadrilàter només un minut i quaranta-cinc segons. No seria l’última vegada que Ferrer s’enfrontaria amb Cerdán. El 24 de febrer de 1946 van creuar de nou els guants a la plaça de braus de La Monumental, que s’omplí per veure l’esdeveniment. En aquesta ocasió, Ferrer li va aguantar 4 rounds a Cerdán. El francès dos anys després es proclamaria campió del món, i en 1949 perdia la vida en un accident aeri.

Combat Ferrer-Cerdán, La Monumental, boxeo
Portada de La Vanguardia dedicada al combat en La Monumental entre Ferrer i Cerdán
Font imatge via hemeroteca.lavanguardia.com



Ferrer es retirà de la boxa en 1953. En el seu palmarès figuren 54 combats guanyats, 26 perduts i 7 nuls. Poc després de la seva mort, El Mundo Deportivo publicà la seva última entrevista i en ella feia un repàs dels dos combats amb el mític Marcel Cerdán.
Josep Ferrer

Entrevista Josep Ferrer 
Font imatge via hermeroteca Mundo Deportivo



dimecres, 29 de març de 2017

La “Grupa”, el primer ciclocròs nacional i la primera Pujada Ciclista al Castell de Montjuïc

Fa uns dies l’escriptor, periodista i professor Rafael Vallbona em va regalar el llibre escrit per ell mateix Escalada a Montjuïc 1965-2007, l’ascens de la ciutat. M’ho va regalar en un dinar on també hi era l’amic Rubén Peris, president de La Volta a Catalunya i em va fer molta il·lusió perquè vaig col·laborar amb aquesta emblemàtica prova, que dirigia l’inoblidable Quim Sabaté, quan jo era responsable de promoció i esdeveniments esportius de l’Ajuntament de Barcelona del 1981 al 2005. Llegint el llibre vaig conèixer però, que trenta anys abans ja s’havia organitzat una pujada al castell de Montjuïc en bicicleta. 

La primera notícia que he trobat a l’hemeroteca de La Vanguardia és del 14 de juny de 1931, l’any de l’arribada de la República. L’entitat promotora fou l’Agrupació Ciclista Montjuïc, “la Grupa”, com se li coneix en la família del ciclisme. Aquesta entitat va néixer en octubre de 1916, per tant en 2017 compleix cent anys. Ara ja forma part dels clubs centenaris de la ciutat.

Cal esmentar que en 1922 van assolir una fita històrica, ja que va organitzar el primer ciclocròs de l’Estat. En la Jornada Deportiva del 30 de gener de 1922 hi ha un petit article titulat “Cros-country ciclo pedestre organizado por la Penya Montjuich – Esta serála primera prueba que se celebra en España”. Cal dir que a la web de l’entitat, com a la Viquipèdia, es diu que es va realitzar el 26 de gener. Per tenir més informació vaig trucar a l’agrupació, i el seu president, Joaquim Ferry, em va adreçar a Lluís Giménez, que ha elaborat un valuós document, Pequeña historia de un gran club, que recull la història de l’entitat. El cert és que la prova es desenvolupà a la serra de Collserola el 26 de febrer, amb sortida de la carretera de Sant Pere Màrtir, passant per Vallvidrera, i arribada al pont de la Reina Elisenda en Pedralbes. El guanyador absolut del primer ciclocròs nacional fou Rafel Noguera.

Quant a la data de la primera pujada al castell també hem trobat alguns errors. Al llibre de Vallbona es diu que va tenir lloc el 12 de maig de 1931 i el document escrit per Giménez situa el seu inici en 1932. No obstant això, la realitat és que la pujada es va celebrar el 5 de juliol. La Pujada, que es presentà com la “Carrera en Cuesta a Montjuic: Premio Paños Ramos”, més tard seria coneguda com “La Mont Faron Catalana”. La data inicial per disputar-la era el 21 de juny, però finalment s’ajornà al 5 de juliol . Com una part de l’itinerari, l’arribada estava a l’entrada del castell, sota l’autoritat de l’Exèrcit, i fou necessària l’autorització del capità general Eduardo López Ochoa. El reglament comptà amb el vistiplau de la Unión Velocipédica Española i les inscripcions es tramitaren en la seu del club al Bar Mundial, carrer Marqués del Duero, 99 —actual Paral·lel—, cantonada carrer Blasco de Garay. El guanyador d’aquesta prova contrarellotge fou el sabadellenc Joan Salarich, “y un rasgo digno de mención el que tuvieron los presos recluídos, en la fortaleza Juan Noguera, Joaquín Caballé, Francisco Pérez y Vicente Miñana, al regalar un precioso ramo de flores con cintas de los colores españoles y catalanes, al vencedor de la prueba. Los corredores abrieron una subscripción destinada a los reclusos, cuyo resultado publicaremos en la próxima edición”.


No he trobat a les hemeroteques digitals cap referència dels anys 1933 i 1934. No obstant això, el butlletí de l’entitat del mes de maig de 1935 assenyala que el 22 d’abril es disputà la IV edició. El guanyador d’aquesta última edició fou Mariano Gascón de L’Espluga

Ja no es faria cap edició més fins l’any 1965, quan l’Esport Ciclista Barcelona, de la mà de Joaquim Sabaté i Dausà, recupera la Pujada al Castell i crea l’Escalada al Castell de Montuïc.

divendres, 17 de març de 2017

1917-2017 Centenaris esportius a la ciutat de Barcelona I

El primer cap de setmana de gener de 1917, al port de Barcelona, el Club de Mar de Barcelona organitzava el I campionat de Catalunya de rem. Encara no estaven constituïdes ni la Federació Espanyola (ho faria a la seu del R.C. Marítim el 1918), ni la Federació Catalana, que hauria d’esperar fins al 1922. En la competició participarien els tres clubs històrics: el Marítim, el R.C. Nàutic de Tarragona i el Club de Mar. La competició estava adreçada a bots de vuit remers i timoner; canots amb dos remers i timoner; ioles de mar per a quatre remers i timoner; i canoes amb dotze remers i timoner.

I Campionat de Catalunya de Rem al port de Barcelona
Font imatge via ARCA

Aquest any apareixen nous números de la col·lecció Biblioteca Los Sports dirigida per Elias i Juncosa. El volum 19, “Esgrima”, del qual és autor Manuel F. Creus i està il·lustrat pel pintor Antoni Utrillo, decorador del quiosc de la Font de Canaletes; i el volum 20, “Hockey”, de Josep Maria Alonso, que tenia com a il·lustradora a Lola Anglada.

Biblioteca Los Sports, Hokey por Jose M. Alonso
Biblioteca Los Sports
Font imatge via todocoleccion.net 
Fa cent anys, al maig de 1917, l’alcalde de Barcelona, Manel Rius i Rius, va adreçar una carta a Pierre de Coubertin, president del Comitè Internacional Olímpic, interessant-se per l’organització dels Jocs Olímpics. Aquesta és el primer document oficial de la ciutat relacionat amb el CIO: “Hem tingut coneixement que encara no s'ha elegit una ciutat per celebrar els pròxims Jocs Olímpics, i nosaltres voldríem saber si seria possible elegir la nostra ciutat per fer-los amb ocasió de l'Exposició que serà organitzada després de la guerra”. Uns mesos després, la Federació de Societats Esportives, entitat fundada el 1912, i que aplegava les associacions més representatives de l’esport barceloní i català, emetia una circular, de la qual dóna compte La Vanguardia del 6 de juliol: “no demorar por más tiempo la construcción del estadio, y una vez asegurado el capital que se habrá de emplear para su construcción, gestionar la celebración en él, durante el año 1924, los Juegos Olímpicos”.

Carta adreçada a Pierre de Coubertin per l'alcalde de Barcelona, Manel Rius i Rius
Al maig, els mitjans de comunicació es feien eco de la celebració del I Campionat d’Espanya d’Autocicles, Copa de S.M. el Rei. L’organització requeia en el Reial Moto Club de Catalunya, fundat l’any anterior (25 d’abril 1916), seguint la reglamentació del Reial Automòbil Club de Catalunya.

En total es van inscriure 33 participants. El guanyador s’emportaria la Copa del Rei, el títol de campió i una dotació econòmica de 2.000 pessetes. Al final, la carrera prevista per celebrar-se del 27 de juny a l’1 de juliol amb cinc etapes, i amb sortida i arribada a Barcelona la va suspendre el ministre de Governació: “su pretexto de que no contaba, de momento, para vigilar las carreteras en una extensión de 1.300 kilómetros, con fuerza suficiente de Guardia Civil y por considerar que escaseando la bencina era inútil derrocharla en la carrera”.

La manca de benzina, degut a la I Guerra Mundial, era un problema molt greu a tot el país.
Aquesta prohibició comptà amb ampli ressò als mitjans de comunicació i l’organització demanà al ministre per la via del R.A.C.E. la possibilitat de dur-la a terme del 25 al 29 de juliol, però finalment no es va arribar a fer.
El 30 d’octubre morien en accident d’aviació a l’aeròdrom del Prat, el pilot d’aviació Salvador Hedilla, pioner de l’aviació i director de l’Escola Catalana d’Aviació —fundada l’any anterior—; i Josep Maria Armangué i Farré, un dels pioners de l’automobilisme, dissenyador d’autocicles, i redactor del setmanari Stadium .

Salvador Hedilla i Josep Maria Armangué
Mort accident Salvador Hedilla i Josep Maria Armangué
Font imatge  via ARCA

El 8 i 9 de desembre es va disputar per primera vegada a l’Estat les primeres 24 hores de ciclisme en pista per a equips (2 corredors). El lloc, el nou velòdrom del carrer Sant Jordi de Sants, es va abarrotar de gom a gom per veure aquesta competició organitzada pel Club Ciclista de Sants, un club que anys després (1922) passaria a ser la secció de ciclisme de la recent fundada Unió Esportiva de Sants. La pluja va impedir que es completessin les 24 hores i el jurat declarà guanyadors ex aequo als tres primers equips: Crespo/Tresseras; Regnier/Febrer i Rubio/Villanueva.


24 hores ciclistes
I 24 hores ciclistes celebrades a l'Espanya
Font imatge via ARCA