dijous, 24 de maig de 2018

Cal un Partit de l’Esport?

Fa un temps, un amic em comentava la conveniència de crear un partit polític que aglutinés la gent de l’Esport, amb l’objectiu de presentar-se a les eleccions municipals. Segons ell —jo també comparteixo el seu criteri— l’Esport no és una prioritat per als líders de les principals forces polítiques; i afegia que amb trenta o quaranta mil vots es trauria representació municipal. A més, molt probablement, en l’actual context polític, treure un o dos regidors podria ser decisiu per nomenar alcalde, i el vot podria rendibilitzar-se per a la gent de l’esport al màxim. Finalment, em recordava que si bé els partits tenen “sectorials” o “comissions” dedicades a l’esport, i elaboren programes electorals esportius, pels seus líders, l’esport no és cap prioritat. I és clar, com som bona gent i no ho hem fet mai, no ens manifestem al carrer.
Feia temps que no escrivia en el blog, massa temps; per reprendre’l he començat com a font d’inspiració l’any 1918, fa cent anys, i ves per on, la portada de El Mundo Deportivo de l’1 de gener em feia recordar aquella conversa amb el meu amic que parlava d’impulsar un Partit de l’Esport.
  
Partit, Regenerador, Eleccions, Diputats, Corts, Masferrer
Portada Mundo Deportivo 1.01.1918

Fa cent anys, Narcís Masferrer, un personatge amb el qual la societat catalana té un deute pendent, i del qual no ens vam recordar massa l’any passat quan es va celebrar el 150è aniversari del seu naixement, promovia, amb la vista posada a les eleccions a les Corts que es feien en febrer d’aquell any, la creació d’un Partit Regenerador. 
El titular era: “Nuestros candidatos a diputados a Cortes, El Mundo Deportivo invita a todos sus lectores, por medio de un plebiscito, a designar a cinco deportistas a quien poder proclamar nuestros candidatos a diputados a Cortes por la circunscripción de Barcelona”. Les eleccions generals estaven planificades pel 24 de febrer d’aquell any. Masferrer, que defensava l’obligatorietat de la gimnàstica a les escoles, era molt crític amb el govern de l’Estat i va promoure des del diari la conveniència de crear un Partit Regenerador, “constituido por los deportistas españoles. Por qué no reunir a todos los deportistas españoles bajo los pliegues de una misma bandera (...) bajo el régimen perfectamente organizado de un partido (...)”. El promotor convidava a altres mitjans de comunicació a sumar-se a la iniciativa (a La Vanguardia apareixia la notícia el 3 de gener); enumerava un bon nombre de possibles candidats, i al final de l’article, incloïa una butlleta on escriure els cinc “candidatos deportivos”. La butlleta, que s’havia de signar, es devia remetre a les oficines del setmanari que en aquella època es trobaven al carrer Consell de Cent, 348 (entre Roger de Llúria i Bruc).
D’aquesta iniciativa pionera de Masferrer també s’ha fet ressò el professor Xavier Torrebadella el juliol de l’any passat, en el seu article “Narciso Masferrer y el deporte en la encrucijada del regeneracionismo, el nacionalismo y el problema social en la España de principios del siglo xx” (1897-1920) que sortí publicat a la revista Cuadernos de Fútbol.

Partit, Regenerador, Diputats, Corts, Masferrer
Retrato Narcís Masferrer
Durant vuit setmanes, el setmanari informà de com s’anava produint la votació. El 8 de gener s’adonava que una senyoreta, Conchita T., havia enviat la seva butlleta votant pel baró de Güell, Narcís Masferrer, Ricard Cabot, L. Torres Ullastres i Gaspar Rosés. El periodista Francisco Canto Arroyo —fundador de l’Esport Ciclista Català i un dels promotors de La Volta a Catalunya— també va defensar el projecte en un article aparegut a la revista Stadium el 12 gener 1918, “Política de regeneración: acogemos con la mayor simpatía la idea de un plebiscito que lanza El Mundo Deportivo. Sí, ya lo hemos dicho en otra ocasión; debemos (el deporte) estar representados en el Parlamento, en los Municipios, en las Diputaciones, en todas partes”.
El dies 22 i 29 de gener, Masferrer es congratulava de l’acollida que havia tingut la iniciativa en la premsa, i esmentava al Diario Universal i El Imparcial de Madrid.
El 19 de febrer es feia públic el resultat de les votacions. S’havien rebut en total 1.452 butlletes. El candidats elegits provenien tots del món empresarial i alguns d’ells ja estaven relacionats amb la política.
Mariano de Foronda, president de l’Aero Club de Catalunya; i que en aquells moments era el president honorari del Comitè Organitzador del III Cross-Country Nacional que s’havia de celebrar a Barcelona. Foronda era el director de la Companyia de Tramvies de Barcelona; i que seria elegit diputat en les eleccions generals. Anys després (1926) li seria atorgat el títol de marquès per la Casa Reial, i seria el director de l’Exposició Internacional de Barcelona. Mariano de Foronda, es presentà pel Partit Conservador per Cazorla, i va sortir elegit diputat.
Luis Marsan i Peix, president del Reial Polo Hockey Club, era d’adscripció monàrquica, i va ser elegit un any després (van tornar a fer-se eleccions) diputat a les Corts (1919-1923).
Eusebi Bertrand i Serra, president de la Cambra Sindical de l’Automòbil, un dels fundadors de la Lliga Regionalista i empresari tèxtil, va sortir elegit per la circumscripció de Girona. En 1919 seria el president del I Saló de l’Automòbil.
Damià Mateu i Bisa, fou un dels fundadors i president del Consell d’Administració de la marca d’automòbils i de motors d’aviació de l’Hispano Suissa (1904).
Francisco de A. Ribas i Serra, vocal assessor del Reial Automòbil Club de Catalunya, empresari de la construcció.
El cert és que aquesta iniciativa original de Masferrer no va tenir cap mena de recorregut; ni tampoc els que foren elegits diputats van fer cap defensa del “fet esportiu” a les Corts. 
Aquesta iniciativa avui tindria èxit? El cert és que avui la gent de l’Esport, dirigents de clubs i federacions, si bé mantenen una bona relació personal amb els dirigents que hi ha al front de les institucions públiques vinculades a l’esport —local, autonòmic o estatal—, veuen que l’esport no té transcendència en les polítiques públiques; i alguns es pregunten com es pot canviar aquesta inèrcia. La resposta és senzilla: tenint pes polític. 

dimecres, 9 de maig de 2018

La Escopidora, el camp del carrer Industria (1909-1924)

El primer camp de futbol comme il faut construït a la nostra ciutat, i el primer en propietat del F. C. Barcelona, va ser el camp situat en l’illa entre els carrers Industria (actual carrer Paris i on tenia l’entrada principal), i els carrers Coello (actual Londres), Villarroel i Urgell, on tenien l’entrada els socis del club. Des del camp, jugadors i espectadors podien veure els edificis de la fàbrica tèxtil de Can Batlló, la qual la Diputació de Barcelona havia comprat per a instal·lar l’Escola Industrial (1908) i l’Hospital Clinic (1906). No hi havia cap camp de futbol amb una tribuna de dos pisos i una capacitat per a 6.000 espectadors, “no es exageración disputar el nuevo campo del F.C.Barcelona como el mejor que cuenta hoy nuestra ciudad condal” (Los Deportes 30 de març de 1909).
La inauguració estava prevista fer-se el 7 de març, en un partit contra l’etern rival, l’Español, “pero la imposibilidad de los trabajos de terraplenarlo”, van fer que es postergués la inauguració una setmana (El Mundo Deportivo 11 de març de 1909). Al final el contrincant seria el Català F. C., i l’encontre acabà 2-2.     
La qualitat de l’equipament millorà amb la instal·lació d’un tendit elèctric. La Vanguardia del 30 de juny de 1914 informava d’una “instalación eléctrica que proporciona al campo de juego la claridad suficiente”. Uns dies després, el 2 de juliol, El Mundo Deportivo era més explícit, i parlava que el camp “estaba espléndidamente iluminado con potentes focos eléctricos que irradiaban luz clara, hermosa, la suficiente para jugar cual si fuera de día”. El 28 de juny de 1914, doncs, es va dur a terme el primer partit nocturn al camp del carrer Industria, els protagonistes d’aquella nit foren el Barça i el Internacional, al qual els blaugranes van derrotar per 5-2. En qualsevol cas cal dir que el primer partit nocturn disputat al nostre país fou a Sabadell, i es va celebrar dos anys abans en un match entre el Sabadell i l’Universitari, precisament el 4 d’agost de 1912 i davant 2.000 persones (Diari de Sabadell 8 d’agost i La Vanguardia 9 d’agost 1912).

Camp Carrer Industria
Camp Carrer Industria 
Font Imatge © Biblioteca de L´Esport de la Generalitat de Catalunya vía ARCA
En la vida útil de la instal·lació els principals esdeveniments futbolístics oficials que es van dur a terme foren quatre copes del rei. La primera va coincidir amb la desena edició, es disputà el 7 d’abril de 1912, i el Barça es va imposar a la Real Gimnástica Española per 2-0. Era el segon títol del Barça en aquesta competició. El primer es va aconseguir a Madrid en el camp del Tiro de Pichón al imposar-se al Español F.C. per 3-2. 
A continuació d’aquesta competició es va produir un nou cisma al futbol nacional, i el F.C. Barcelona abandonà la Federació. En 1913 es van disputar dos campionats d’Espanya, degut al cisma que es va crear al futbol espanyol. El primer, patrocinat per la Federació Espanyola es va fer a l’Estadi O’Donnell de Madrid i va veure el triomf del Racing d’Irún. L’altre, promogut per la Unión Española de Clubes, va fer-se a l’Escopidora. En aquesta final arribaren el F.C.Barcelona i la Real Societat de San Sebastián. Van ser necessaris tres partits, els dos primers, disputats el 16 i 17 de març, van finalitzat empatats, el primer 2-2 i el segon 0-0. En el tercer partit el Barça s’alçà amb el títol al vèncer els donostiarres per 2-1. No obstant, totes dues competicions han estat reconeguts per la Federació Espanyola de Futbol.
La tercera copa del rei a l’Escopidora es va celebrar en 1916 i va tenir com a protagonistes a l’Atlètic Club i el Madrid F.C. Els lleons es van imposar amb claredat per 4-0. Ara fa just quasi cent anys de la quarta i última final, que es va celebrar el 13 de maig de 1917. En aquesta ocasió, seria el Madrid F.C. qui s’alçaria amb el trofeu cedit per la Casa Reial al guanyar al Arenas de Guecho. El primer partit finalitzà amb empat, en el segon, jugat dos dies després s’imposaren per 2-1.
Aquest camp també forma part de la historia del club per un altre fet. Aquí apareix per primera vegada el sobrenom pel que són coneguts els aficionats blaugranes: culers. El camp s’omplia molt sovint, això provocava que molts aficionats s’assentessin en la tanca del camp, i des del carrer els vianants podien veure perfectament alineats els culs dels aficionats penjant de la tanca.
L’Escopidora va tenir una intensa activitat. S’organitzaren festes esportives, com les organitzades pels districtes segon i sisè, amb presència de la banda municipal  (La Vanguardia 2 de juny de 1911); o festivals (futbol i atletisme) que servien per a promocionar l’esport i recaptar fons per a la Caixa de Socorrs i Previsió del Sindicat de Periodistes Esportius (El Mundo Deportivo 12 de desembre de 1912 i 25 de desembre de 1913). El cert és que, des de principis de segle la pràctica del football i l’atletisme, anaven de la mà, es practicaven en les mateixes instal·lacions, i molts futbolistes eren alhora atletes. En aquest camp també es va fer el primer homenatge a Joan/Hans Gamper, un festival on hi havia programades nou proves esportives, i un partit de futbol que va estar arbitrat pel mateix Gamper (El Mundo Deportivo 3 de juliol de 1913).
Com senyala el bon amic Joan Manel Surroca, aquí va començar la seva carrera el fenomenal atleta Pere Prat; i en ell mantindria uns duels amb un altre destacat atleta, el mallorquí Gabriel Gost en la distància de 10 kilòmetres. Aquest tipus de prova tenia gran acceptació en aquella època (El Mundo Deportivo 13 de desembre de 1915 i La Vanguardia 7 de gener de 1916). Les proves de cross també tenien com a punt de sortida i arribada el camp del Barcelona. El més famós d’aquells anys era el patrocinat pel orfebre, escriptor i dramaturg Julio Vallmitjana i Colomines. El primer, en 1916, va sortir de Vallvidriera, però al següent any ja es va fer a l’Escopidera (La Vanguardia 26 de març de 1917).


Camp Carrer Industria
©AFCEB Font Imatge via Blog Sentiments en miniatura
Anys després la secció d’atletisme del F.C.Barcelona creà una Challenge que portà el nom de Pere Prat (La Vanguardia 18 d’abril de 1922). La segona edició van participar 105 atletes, i va tenir caràcter internacional, amb la participació d’atletes francesos e italians; i la tercera edició ja es va celebrar al nou camp que el F.C. Barcelona havia inaugurat a les Corts el 20 de maig de 1922
Si bé algunes fons parlen de que l’Escopidora fou demolida en 1922, i d’altres que tancà portes en 1923, el cert és que en 1924 encara va estar obert, disputant-se alguns partits de futbol i hockey. En qualsevol cas cal destacar que en aquesta instal·lació es van celebrar dos campionats de Catalunya d’Atletisme, el 5 d’agost de 1923 la sisena edició dels (La Vanguardia 7 d’agost de 1923); i  el 4 de maig de 1924 la setena edició (La Vanguardia 5 de maig de 1924).
Per a finalitzar un detall curiós. Segons destaca el periodista Enric Bañeres (La Vanguardia 30 de juliol de 2005), el camp va ser comprat en 1919 per una societat de la que formaven part Joan Gamper i Enric Mir, i venut per 16.000 pessetes quan morí Joan Gamper. Avui podem trobar una placa que recorda el camp en el numero 252 del carrer Comte Urgell, on havia estat l’entrada dels socis. La placa fou col·locada pel president Agustí Montal amb motiu del 75 aniversari del club en 1974. En 2010 el vicepresident de l’Àrea de Patrimoni del club tornà a col·locar una nova, ja que l’antiga s’havia fet mal bé en la restauració de la façana de l’edifici.