Sèrie: Passatges esportius de la postguerra (1939-1945) II

Unió Esportiva de Sants i el Ciclisme


La matinada del 26 de gener de 1939, les tropes franquistes entraven a Barcelona i Espanya entrava en un nou ordre polític. Les entitats esportives havien aparcat, amb algunes excepcions, la seva activitat durant la Guerra Civil Espanyola, i estaven esperant les directrius emanades dels nous governants. La democràcia que havia presidit el seu funcionament deixava d'existir, i els nomenaments dels seus dirigents es faria a partir d'aquest moment a dit. Ningú sospitós d'haver col·laborat amb la República podia ocupar un càrrec directiu.

La Unió Esportiva de Sants va néixer el 1922 de la fusió de dos clubs de futbol, els quals també tenien seccions de ciclisme. Mentre que el futbol, i altres seccions que es van crear posteriorment, mantenien un discret paper en l'àmbit esportiu, la secció de ciclisme destacava per la seva vitalitat. El 1923, el club assumia el repte d'organitzar la Volta Ciclista a Catalunya, que havia arrencat el 1911; i el 1926 impulsen la construcció del velòdrom de Sants, al carrer Rolanda i davant el camp de futbol del carrer Galileu. El velòdrom, el qual va acollir grans esdeveniments ciclistes, va estar en funcionament fins a 1932.
La Vanguardia, pàg. 6, del 19 de juliol de 1939

Finalitzada la Guerra Civil Espanyola, la Unió Esportiva de Sants va castellanitzar el seu nom pel de Unión Deportiva de Sans, i va reiniciar les seves activitats. La secció de ciclisme -amb seu al carrer Valladolid, 14- va demostrar una capacitat de treball i organització encomiable, tenint en compte la situació en què es trobava la ciutat i el país. Sense cap dubte, va ser l'entitat barcelonina més activa en 1939.

El diari La Vanguardia, del 2 de juny de 1939, donava informació Los elementos que se han encargado de reanimar la Unión Deportiva Sans…, havien acordat organitzar un festival internacional de carreres al Parc de la Ciutadella, en homenatge a l'Exèrcit Espanyol, i posar en marxa la Volta Ciclista a Catalunya. Dies després es feia públic que la Volta Ciclista a Catalunya es celebraria entre el 17 i 24 de setembre d’aquell mateix any.

La Vanguardia, pàg. 5, del 2 de juny de 1939



Les curses al Parc de la Ciutadella van rebre el nom de Copa Espanya i es van organitzar el 18 de juliol de 1939, dia que el nou règim celebrava el dia del Alzamiento Nacional. La prova va tenir caràcter internacional, ja que en ella van participar ciclistes d'Itàlia i Alemanya. L'equip italià estava encapçalat per Learco Guerra, un destacat ciclista anomenat "La Locomotora Humana", Fabio Battessini i Carmine Saponetti; també varen participar un equip amateur d'Alemanya format per Max Bartoskiewiez, Harry Saager i Emil Schöpflin; i l’equip portuguès format per Eduardo Lopes i Rodrigues. Aquest era el primer esdeveniment internacional organitzat després de la Guerra Civil Espanyola. El festival va comptar amb una carrera de Flechas” i “Cadetesde les organitzacions juvenils de Falange; una de principiants i una de professionals. En aquesta última es va alçar amb el triomf Fabio Battessini, seguit de Learco Guerra i del local Joan Plans. Sobre aquest esdeveniment s'ha publicat un llibre a Portugal La Carrera Internacional, Copa España”, del qual és autor el nebot del corredor portuguès Eduardo Lopes.

La Volta Ciclista a Catalunya es va iniciar el 17 de setembre de 1939. El director de la cursa fou Sebastià Masdeu, guanyador de la I Volta a Catalunya, sent president de la gestora José Wenceslao Marín, qui era l’alcalde de l'Hospitalet de Llobregat. Un aspecte on va destacar l'organització va ser el treball que va exercir el Servei Militar de Ponts i Camins per reconstruir i condicionar els ponts del recorregut, molts dels quals havien estat destruïts a causa de la Guerra Civil Espanyola. En les tres primeres etapes (Barcelona-Valls, Valls-Igualada i Igualada-Girona) el primer que va passar la meta fou Marià Cañardo. La quarta etapa, contrarellotge entre Girona i Sant Feliu de Guíxols, va guanyar Diego Cháfer, passant Bartomeu Flaquer a comandar la Classificació General. Després d'un dia de descans, es va disputar la cinquena etapa amb final a Terrassa. El guanyador de l’etapa fou Antonio Escuriet, i Bartolomeu Flaquer va conservar el liderat. A la penúltima etapa (Terrassa-Manresa), el vencedor fou Vicente Trueba, passant novament Marià Cañardo al capdavant de la Classificació General. L'última etapa va tenir el seu final a l'històric Parc de Montjuïc de Barcelona, ple d'espectadors que van veure com Marià Cañardo s'imposava en l'etapa i, per setena vegada, s'enfundava el mallot de vencedor de la Volta Ciclista a Catalunya.

El tercer gran esdeveniment fou la Carrera Ciclista Barcelona-Madrid - Gran Premio Regiones Liberadas, primera gran prova per etapes, concretament set, a Espanya després de la Guerra Civil Espanyola. La Unión Deportiva de Sans va assumir la direcció tècnica de la prova, la qual estava organitzada pel diari "Solidaridad Nacional".
La Vanguardia, pàg. 8, del 27 d’octubre de 1939

          Cal tenir en compte que la Vuelta Ciclista a España no es va reprendre fins a 1941. Segons informava el diari La Vanguardia, del 27 d'octubre de 1939, …el recorrido comprenda localidades que más sufrieron la tiranía <<roja>>. La primera etapa (Barcelona-Tarragona) se la va adjudicar Antonio Escuriet; la segona etapa (Tarragona-València) la va guanyar Antonio Martín, que debutava com a professional i es va enfundar el mallot de líder; la tercera etapa (València-Alacant), la victòria fou per Marià Cañardo, passant a la primera plaça de la Classificació General, Antonio Escuriet. Després del dia de descans es va disputar la quarta etapa contrarellotge (Alacant-Múrcia) amb triomf i liderat per Francisco Antoni Andrés Sancho, campió d'Espanya en ruta aquest mateix any. La cinquena etapa (Múrcia-Albacete) la va guanyar Marià Cañardo, i de nou Antonio Escuriet va assumir el comandament de la Classificació General. A la penúltima etapa (Albacete-Toledo), va repetir triomf Marià Cañardo i Antonio Escuriet va seguir al capdavant de la Classificació General. A l'última etapa, amb l’arribada a l'Estadi Metropolitano de Madrid, es va repetir el vencedor de les dues etapes anteriors, Marià Cañardo. El triomf final fou per al valencià Antonio Escuriet, seguit de Francisco Antonio Andrés Sancho i Martin.


Juli Pernas
                                                                                                                                                      

 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Hace 70 años... I Gran Premio de España de Automovilismo, prueba puntuable para el Campeonato del Mundo de Fórmula 1 (1951)

Instalaciones Desaparecidas:

Antònia Yáñez, una guanyadora pionera

VII Campeonato del Mundo de Hockey sobre patines (1951)

El enigmático Cobi de la azotea del Palau Güell