dimarts, 10 de febrer de 2015

XVI Campionat del Món de Patinatge Artístic i Dansa - 1971 (Mundial XXI)

Del 6 al 9 d’octubre de 1971 la ciutat comtal acollia novament el Campionat del Món de patinatge artístic. Si el 1949 la seu foren les instal·lacions del Club Patín a la Plaça Calvo Sotelo –avui Francesc Macià–, ara l’escenari era el Palau d’Esports del carrer Lleida. Com a curiositat, destaquem que unes setmanes abans l’estany de Banyoles havia acollit el campionat del món d’esquí nàutic; i durant el campionat s’estaven celebrant el VI Jocs Mediterranis a Esmirna.

L’any s’havia iniciat amb una notícia luctuosa per al patinatge, el febrer moria Josep María Ceballos Alameda, que fundà i presidí el Club Patín, i va assumir la presidència del comitè organitzador del mundial de 1949. També va ocupar altres càrrecs directius, vicepresident de la Federació Catalana de Bitlles i president de la Federació Catalana d’Handbol (1952-1956).
Al capdavant de la Federació Espanyola de Patinatge es trobava Lluís Azemar Puig, que havia ocupat diversos càrrecs a la Federació de la mà de Samaranch. Azemar confiava que la competició fos un èxit de públic: “Hasta ahora nunca nos ha fallado y no cabe pensar que va a hacerlo en esta ocasión. El espectáculo de unos mundiales es siempre atractivo y mucho más en esta especialidad, en la que el interès puramente competitivo se complementa con la bellesa del deporte que nos ocupa” (El Mundo Deportivo, 6 d’octubre de 1971). El comitè organitzador estava presidit per un altre històric, Francesc Boronat, vicepresident de la Federació Espanyola, el qual havia estat campió del món d’hoquei sobre patins per partida doble, com a jugador (1951) i com a entrenador de la selecció nacional (1964 i 1966).
Un total de dotze països acudiren a Barcelona: Suïssa, Holanda, Bèlgica, els Estats Units, Japó, Àustria, França, Portugal, Itàlia, Canadà, Alemanya i Espanya. Tothom confiava en les possibilitats de medalla de la càntabra Ascensión Cionin Villagrà, que havia debutat amb només 12 anys en el mundial de Vigo (1968); que dos anys després finalitzava en cinquena posició en el mundial de Lincoln (Estats Units); i que aquell mateix any es proclamava a Brussel·les campiona d’Europa. En categoria femenina hi havia una representant barcelonina, Rosa Maria Laguna, que va guanyar el bronze a l’Europeu, i per aquest motiu se li havia concedit el trofeu Àngel de Plata. Aquest trofeu va néixer el 1965 arran dels Jocs Esportius de Barcelona (1962-1966) i per iniciativa dels magatzems Jorba Preciados, que premiaven l’esportista o l’equip més destacat per resultats o pel seu comportament exemplar. En la categoria masculina, la màxima figura era el barceloní Federico Gil, però sense aspiració de medalla.

El dimecres 6 es va celebrar la cerimònia inaugural va estar presidida per una persona molt vinculada a l’hoquei sobre patins, Francisco Platón, que era el representant a Catalunya de la Delegación Nacional de Deportes. La medalla d’or en la modalitat de parelles mixtes fou per als germans Gaile i Ronald Rovobitsky, dels Estats Units, que van revalidar el títol de l’any anterior sobre el parquet del Palau d’Esports sota els acords d’una de les peces del musical Wide Side Story, de Leonard Bernstein, obra estrenada a Broadway el 1957 i de la qual en van fer un film el 1961. La medalla els seria lliurada per Victorià Oliveras de la Riva, president de la Federació Internacional de Patinatge. L’endemà, qui revalidaria el títol en la categoria masculina, fou l’alemany federal Michael Obrecht, que es va imposar amb autoritat per davant de Willy Boyd, dels Estats Units. Els catalans Frederic Gil i Lluís Belles, molt nerviosos segons les cròniques, es classificaren onzè i catorzè (últim). L’èxit per a l’esport espanyol vindria en la penúltima jornada amb la medalla de bronze d’Ascensión Villagra. Aquesta patinadora arribaria a aconseguir uns anys més tard (la Corunya 1974 i Brisbane 1975) dues medalles de plata, i es retirava de la competició el 1976 amb només 20 anys. El triomf absolut en la categoria femenina fou per a l’alemanya Petra Hausler, que substituïa en el palmarès a la també alemanya Christine Krestfeld, que s’havia fet professional. En l’últim dia de competició, i sense representació espanyola, es va celebrar la competició de dansa lliure, que va veure el triomf dels americans Jane Pankey i Richard Horne, que revalidaven títol, per davant de la també parella americana formada per Bonnie Lambert i Thomas Syraker.

Tothom va coincidir que la competició fou un èxit organitzatiu, però el públic no va acudir al Palau d’Esports. Barcelona no tornaria mai més a acollir un altre campionat del món d’aquesta modalitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada