Confederació Esportiva de Catalunya II

 Després de la visita de Coubertin li va tocar el torn a Baillet Latour, president del Comitè Internacional Olímpic, que acudí a Barcelona per la col·locació de la primera pedra de l’Estadi de Montjuïc. El vell Estadi Català s’havia abandonat a la seva sort, i el nou estadi era un argument de pes per presentar una altra vegada la candidatura de la ciutat per acollir uns Jocs Olímpics. La primera pedra es va col·locar el 2 d’abril de 1927; i el 7 d’abril la CEC li va oferir un banquet d’honor en el Restaurant Llibre, situat a l’avinguda de les Corts catalanes, 605, on avui es troba l’Hotel Avenida Palace, “fue el único acto en que se pronunciaron discursos. 

El sr. Ventosa y Calvell saludó al presidente del C.O.I. en nombre de todos los atletes catalanes y aludiendo a la colocación de la primera piedra de nuestro futuro estadio, qua había venido a apadrinar, le recordo en los términos más cariñosos, los compromisos que ante la Iglesia contraen los padrinos con sus ahijados” (La Vanguardia, 9 d’abril de 1927). Poc després, el 25 d’abril, en el decurs de la Sessió del CIO celebrada a Mònaco, es feia oficial la candidatura de Barcelona per als Jocs Olímpics de 1936.

La confecció del programa esportiu que es va dur a terme per a l’Exposició de 1929 fou configurat per les federacions i entitats esportives, i canalitzat per la CEC al Comitè de l’Exposició. Si bé inicialment s’havia previst construir també un velòdrom, un frontó i un pavelló per a la boxa, finalment no es van realitzar. No va passar així amb la piscina. En la reunió del Consell Superior de la CEC del novembre de 1928, el delegat de natació va proposar, “que el Consejo acordara por unanimidad manifestarse oficialmente ante la dirección de dicho importante certamen, en el sentido de reclamar la urgente construcción de una piscina, que a la vez de redimir en parte a la Ciudad por la falta de estas intalaciones tan extendidas por todo el mundo...” (La Vanguardia, 28 de novembre de 1928). La piscina s’inauguraria el 10 d’agost de 1929 amb uns campionats de Catalunya de natació (El Mundo Deportivo, 11 d’agost de 1929).

El llegat que va deixar l’Exposició Internacional fou molt important, i encara és visible: l’estadi, la piscina municipal –davant del funicular– i la pista central que es troba a les pistes municipals gestionades per la Reial Societat de Tennis Pompeia. Des del punt de vista esportiu, el plat fort fou sens dubte la inauguració de l’estadi de Montjuïc el 20 de maig de 1929, on es disputaren unes proves atlètiques, un partit de futbol entre la Selecció Catalana i el Bolton Wanderers, i un partit de rugbi entre Espanya i Itàlia. La inauguració, que fou presidida pels reis d’Espanya, comptava entre els convidats a Baillet Latour, al qual el Comitè Olímpic Espanyol i la CEC van oferir un esmorzar en un dels halls de l’estadi. Com ja havia succeït el 1924, a l’estadi hi havia penjada la bandera de la CEC. Els esports que formaven part del programa de competicions eren: atletisme, automobilisme, bàsquet, beisbol, boxa, ciclisme, escacs, esgrima, esports aeris, futbol, hípica, hoquei, lluita, motociclisme, motonàutica, natació, pilota basca, rem, rugbi, tennis, tir olímpic, vela i waterpolo. Un fet poc conegut, però que denota una visió avançada a escala esportiva de la CEC, és que l’Ajuntament de Barcelona va valorar la possibilitat d’oferir un dels palaus de l’Exposició Internacional, el Palau Meridional, per transformar-ho com Palacio de los Deportes: “un grupo de elementos de la Confederación Deportiva han visitado este local, que mide 300 metros por 75, trazándose planos para instal·lar en el mismo una pista de basquetbol, otra de hielo para patinar, un ring para boxeo y, si es posible, habiéndose pedido informes sobre el particular a París, un saltador artificial para la pràctica de saltos de esquí” (La Vanguardia, 15 de gener de 1930). Sobre aquest tema, mesos després hi tornaria a insistir la Federació Catalana de Futbol, i entre els seus acords figurava “dirigirse a todas las Federaciones Deportivas, Confederación Deportiva de Cataluña y Comité Olímpico solicitandio su colaboración para realitzar gestiones encaminadas a que el Ayuntamiento de Barcelona ceda uno de los Palacios de la Exposición para transformarlo en Palacio de los Deportes de Cataluña” (La Vanguardia, 27 de juny de 1930). Al final la proposta no prosperaria.

Inaugurat l’Estadi, per a l’Ajuntament de Barcelona la CEC es va convertir en un interlocutor imprescindible per a la seva gestió. La cessió de l’estadi per fer carreres de motocicletes, Dirt Track, va provocar una forta controvèrsia a la premsa. Finalment, la Comissió del Parc i Jardins de Montjuïc de l’Ajuntament de Barcelona va demanar a la CEC un informe tècnic de les repercussions que podia tenir aquest esport sobre la pista de l’estadi. L’informe seria favorable, però s’exigia al promotor i al personal de l’estadi complimentar uns requisits (La Vanguardia, 20 d’agost de 1930). No obstant, la CEC es va haver d’adreçar a l’administració tot reclamant més atenció a les instal·lacions esportives del Parc de Montjuïc: “Dirigirse al Ayuntamiento de Barcelona lamentando el estado de abandono en que se han dejado las instalacions deportivas de Montjuich y solicitando una resolución urgente que permita asegurar su conservación y adecuado funcionamiento” (La Vanguardia, 7 de desembre de 1930).

A partir de l’arribada de la II República, el protagonisme de la CEC, on hi havia molts dirigents monàrquics, i el seu paper d’interlocutor amb l’administració, es va ressentir. Malgrat això, amb motiu del referèndum de l’Estatut d’Autonomia, celebrat el 2 d’agost de 1931, la CEC “ha pedido a todas las Federaciones y entidades afiliades que recomienden a todos los deportivos la votación del Estatuto” (La Vanguardia, 1 d’agost de 1931). D’altra banda, algunes federacions ja no es veien representades per l’entitat. A El Mundo Deportivo del 21 d’agost, un article signat per Josep Torrens i Font, es feia ressò de la possible desaparició de la CEC: “Se nos asegura que va a ser presentada en breve –si es que ya no lo ha sido a la hora presente- una proposición de varias federaciones integrantes en la Confederación Deportiva de Cataluña pidiendo la disolución de la misma a su transformación en una entidad de nueva estructura”. A mesura que passava el temps el problema s’agreujava. El mes d’octubre, el mateix periodista certificava novament la situació en què es trobava la CEC: “Quienes siguen con atención el movimiento en las altes esferes de nuestro deporte saben que entre varias de las Federaciones, adscrites a la Confederación Deportiva de Cataluña, hay una corriente encaminada a imprimir nuevo rumbo a la tambaleante y a la vida pobre de dicha entidad (...) este convencimiento es el que llevó a algunes Federaciones a iniciar una gestión para ver de llegar prontamente, sinó a la disolución de la Confederación, por lo menos a un cambio radical de su reglamentación, de sus orientacions y de su actividad” (El Mundo Deportivo, 8 d’octubre de 1931).

L’assemblea ordinària es va realitzar el 13 d’octubre, i a l’ordre del dia figurava la modificació dels Estatuts, així com la dimissió i elecció de càrrecs. La reunió va ser un fracàs. No es va intentar cercar solucions als problemes, i la situació econòmica era preocupant per manca de pagament de quotes d’algunes de les entitats afiliades, “y una cuenta de 10.000 pesetas a pagar al secretario por anticipos para atender a gestos de secretaria y por sueldos devengados antes de la dimisión presentada hace tiempo” (El Mundo Deportivo, 15 d’octubre de 1931). En el titular de la notícia es podia llegir, a més, que “la Federación Catalana de Fútbol se ha dado de baja, la de Atletismo le sigue, y se da por seguro que la de Natación y Hockey harán lo propio”. Es va elegir un nou consell directiu, presidit per Josep Suñol i Garriga, i on figurava com a bibliotecari Josep Elias i Juncosa. No obstant, a la notícia que donava el diari, s’assegurava que “se eligió presidente al Sr. Suñol que parece no aceptará”. Josep Suñol havia estat fundador del setmanari, i més tard diari, La Rambla, que portava el subtítol d’Esport i Ciutadania; havia estat president de la Federació Catalana de Futbol en la temporada 1929-1930; i més tard del Reial Automòbil Club de Catalunya (1933-34) i del Futbol Club Barcelona des de juliol de 1935 fins a la seva mort, afusellat a la Serra de Guadarrama el 15 d’agost de 1936. Malgrat que no he trobat cap informació, és pràcticament segur que Suñol no va arribar a dirigir la CEC, ja que també tenia una important activitat política com a dirigent i diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya en el Congrés de Diputats. La mateixa argumentació la trobem en el llibre Josep Suñol i Garriga, viure i morir per Catalunya, de Jordi Badia i editat el 2011 per les Fundacions Esport i Ciutadania i Suñol, i Pagès Editors: “Després de deixar la Federació Catalana de Futbol, Josep Suñol va obrir un parèntesi d’uns quatre anys en què no va ocupar cap càrrec de dirigent esportiu, tret del de president de l’Automòbil Club. A banda dels problemes de salut que el feien absentar-se del país per a fer cures de repòs, aquells primers anys de la dècada dels trenta van ser per a Suñol una època d’una gran intensitat política”.

Com a conseqüència de donar-se de baixa diverses federacions, i la no assumpció dels càrrecs per la nova directiva, provocà la desaparició de la CEC. No obstant, tothom era conscient que calia una nova organització per aglutinar les federacions esportives catalanes. Un primer pas, molt desconegut, es va fer en la constitució a finals de març de 1931 de la Unió d’Esports de Catalunya. En una breu notícia es feien ressò de l’elecció del comitè directiu, el qual estava presidit pel filòleg Pompeu Fabra, que era president de la Federació de Lawn-Tennis Catalunya (1927-1935); amb Francesc Guarner, que havia estat vicepresident de la Federació Catalana de Futbol, i ocupava la presidència de la Federació Catalana de Natació, com a vicepresident; Joan Coll Macià, directiu de la Federació Catalana d’Atletisme, com a secretari; Bonaventura Plaja, secretari del Barcelona Lawn-Tennis Club com a vicesecretari; Tomàs Palmada, president del Club Natació Atlètic Barceloneta; i Manel Basté, que era el president de la Federació Catalana de Natació. La seu de l’entitat s’havia fitxat al carrer Dou, 10, entre els carrers Elisabets i Pintor Fortuny (La Vanguardia i La Veu de Catalunya, 31 de març de 1932). Malgrat la notícia, no hi constància al registre civil d’aquesta entitat.

El 3 de juliol de 1933, al carrer del Carme, 30, principal, seu de la Federació Catalana de Lluita, es va fer l’assemblea constituent de la Unió Catalana de Federacions Esportives. A La Vanguardia del 2 de juliol podem llegir que la UCFE és el “organismo que por acuerdo de las mismas federacions viene a substituir a la desaparecida Confederación Deportiva de Cataluña”. En l’acta de l’assemblea figuren com a entitats fundadores la Lliga Oficial de Baseball, la F.C. Gimnàstica, Lluita, Natació, Boxa, Pilota Vasca, Rem, Esgrima, Unió Velocipédica Espanyola, Moto Club de Catalunya i la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya. Tal com s’assenyala al llibre editat per la UFEC amb motiu del seu 75è aniversari, del qual és autor Carles Gallèn, la junta estava presidida per Pompeu Fabra, i ocupaven les vicepresidències el baró de Güell, Ramon Peypoch i Josep Suñol,“posteriorment s’hi van adherir, encara que aquell dia no tenien representants, les Federacions Catalanes d’Atletisme, Basket-ball, Futbol, Hockey, Tennis i Tir”.

Per finalitzar, segons el meu parer, l’actual Unió de Federacions Esportives de Catalunya es pot considerar la llegítima hereva de la Confederació Esportiva de Catalunya i, per tant, d’aquí a poc complirà 93 anys d’història.