dijous, 26 de febrer de 2015

Mundial de Boxa Perico Fernández – Joao Henrique - 1975 (Mundial XXIV)

 Per tercera vegada en la història Barcelona acollia un campionat del món de boxa, després de Ferrand-Genaro el 1931, i el Gironés-Miller el 1935, els aficionats del ring podien veure el carismàtic i campió del món Perico Fernández contra l’aspirant brasiler Joao Henrique. Havien transcorregut quaranta anys des de la disputa de l’últim mundial a Barcelona. Ja es començava a apreciar el declivi progressiu de la boxa, “hace apenas diez años un campeonato de España llenaba todavía un local de medio aforo. Hace quince años Galiana o Folledo atiborraban una plaza de toros. Hoy un titulo nacional no parece interesar a nadie” (La Vanguardia, 26 de març de 1975), però sobretot després de l’enderrocament d’un espai tan emblemàtic com el Price el març de 1973. El periodista Albert Armengol escrivia a La Vanguardia el dia abans del combat, “Barcelona, otrora emporio del deporte de las doce cuerdas, fue languideciendo por causes harto compleixes, hasta que un día, esos monstruós de la moderna técnica que son las excavadores pusieron cerco al último y más entrañable de los recintes catalanes –el inolvidable Price–, procediendo a su demolición. Para muchos aficionados fue el rèquiem por el boxeo barcelonés”.



El boxejador aragonès Perico Fernández s’havia proclamat campió del món dels pes superlleuger (versió Consell Mundial de Boxa CMB) al Palazzetto dello Sport de Roma el setembre de 1974 en derrotar als punts el japonès Tetsuo Lyon Furuyama; però l’any 1975 no l’havia iniciat amb bon peu. El 10 de gener, al Palau d’Esports de Barcelona, feia nul amb el nigerià resident a Barcelona Jonathan Dele; i el 22 de febrer perdia als punts en el Palau d’Esports de Madrid davant l’italià Romano Fanali.
El combat pel títol mundial entre Perico Fernández i Joao Henrique –era la quarta vegada que Henrique intentava conquerir el títol mundial es celebrà al Palau d’Esports el dissabte 19 d’abril de 1975. Els combats previs de Perico no ajudaven als aficionats i la premsa especialitzada a llançar les campanes al vol; i, d’altra banda, l’estadística tampoc jugava a favor: en els dos anteriors combats pel títol mundial celebrats a Barcelona el 1931 i 1935 els púgils locals no havien estat capaços de sortir triomfadors del ring.



Al Palau d’Esports acudiren 8.000 espectadors per veure una vetllada on estaven previstos cinc combats. Els plats forts eren la presentació com a campió d’Europa del pes superlleuger de Gómez Fouz; el campionat d’Espanya del pes mig, que enfrontava Hernández i Madrazo; i el combat per al títol mundial –fitxat a quinze represes– que estaria sota la supervisió de l’àrbitre francès Tayllerach. Fins a la sisena represa el combat va ser controlat per l’aspirant que, amb ofici i constància, anava sumant punts, mentre que Perico, com sempre, confiava a caçar el brasiler amb la seva dreta demolidora. Albert Armengol, en la crònica del combat, qüestionava aquesta tàctica tan arriscada: “Pero no hay nadie capaz de meterle en la cabeza a este muchacho que los golpes puntúan por el hecho de hacer diana? ¿Acaso no sabe que la potencia no tiene nada que ver con la puntuación?”. Serà a partir de la setena represa que el campió agafaria l’iniciativa. La resolució final arribaria en la novena represa: Perico arraconà Henrique a les cordes, i després d’una sèrie de cops, com diu el periodista José Canalis a El Mundo Deportivo, “lo remató con un derechazo antológico, que le tumbó de espaldas en el tapiz por más de la cuenta”.

Tothom esperava un regnat llarg de Perico. Josep Canalis li va dedicar un article a El Mundo Deportivo dies després titulat La victoria de Perticopuede ser el inicio de una era triunfal..., però el cert és el 15 de juliol, a Bangkok, l’aragonès no va poder amb la calor i es va retirar davant Sansak Muangsurin en l’octava represa. Com deia a El Mundo Deportivo Josep Canalis el 17 de juliol de 1975, “Perico Fernández dejó el titulo y la dignidad en Bangkok”. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada