Campionat del Món de ciclisme en ruta i el Museu de l’Esport - 1973 (Mundial XXII)

La candidatura de Barcelona per albergar el mundial de ciclisme de 1971 es va concretar en el Congrés de la Unió Internacional de Ciclisme, celebrat amb motiu dels mundials de ciclisme celebrats a la localitat italiana de Varese. Com recull el diari La Vanguardia (25 d’agost de 1971): “Tal era la fuerza y vigor de nuestros representantes –la delegació espanyola estava encapçalada pel valencià Lluís Puig, president de la Federació Espanyola de Ciclisme; i el català José Maria Sentís, vicepresident de la Federació Europea en les reunions de la UCI– que este máximo organismo aceptó la candidatura de España para que Barcelona organizara los mundiales de 1973, como había solicitado y para lo que se venía trabajando desde hace mucho tiempo”. Barcelona, amb aquest esdeveniment, pretenia construir el velòdrom que tant reclamava l’afició ciclista. El mateix dia, El Noticiero Universal, es feia ressò d’unes declaracions de Pau Negre que anaven més enllà, i que deixaven clar que s’havia passat pàgina de la fracassada candidatura olímpica de 1972:“La concesión de los Campeonatos del Mundo de Ciclismo de Barcelona para el año 1973 es un paso más en nuestra ilusión de llegar a albergar los antes posible unos Juegos Olímpicos en nuestra Ciudad”. Per acollir les proves de ciclisme en pista s’havia pensat a construir un nou Palau d’Esports: “Las condiciones de la obra que va a realizarse están plenamente estudiades, con los planes definitivos y un presupuesto extraordinario ya aprobado. Comprende la remodelación y nuevas Construcciones del Estadio de Montjuich, frente a cuya puerta principal actual se levantará el nuevo Palacio de Deportes, que incluirá una pista polideportiva, una pista de altelismo ‘indoor’, posiblemente una pista de hielo –vella aspiració que ja havia plantejat Joan Antoni Samaranch durant el seu mandat– y el Velódromo que serà necesario de los Mundiales”.

El 15 de setembre de 1971, i en una entrevista de Carlos Pardo a El Mundo Deportivo, Negre tornava a insistir en la vocació olímpica de la ciutat, “no pienso morirme, si Dios lo quiere, sin ver una aquí una Olimpiada”; i esmentava un projecte singular, crear un “Museu de l’Esport”: “Hay pintura y escultura en los deportes. La Bienal del Deporte ha dado obres de gran calidad (...), existen las col·lecciones de sellos, los libros, las fotografías, toda la documentación que promueven las olimpiadas (...). Hay también viejos automóviles, aviones, bicicletes, motos, embarcacions que son ya historia del deporte (...) Y asimismo utensilios-recuerdo como podrían ser la gorra clásica de Zamora, los pantalones azules de Sami, el balón del gol de Zarra (...) Y no hablemos de arquitectura, maquetas de grandes estadios, Palacios de deportes, etc.”. Negre no s’oblidava que el Museu hauria de tenir una cinemateca esportiva i un aula de conferències. El lloc que havia pensat era Can Serra, l’actual edifici de la Diputació de Barcelona, que està en la confluència Rambla-Diagonal.

En el punt de mira de l’alcalde Porcioles també hi havia un altre esdeveniment de gran volada, organitzar l’Exposició Universal de 1982. De fet, el maig de 1971 es va constituir una comissió central i 13 ponències, de les quals n’hi havia una d’esports, instal·lacions i organitzacions esportives, que era presidida per Joan Antoni Samaranch (La Vanguardia, 5 de maig de 1971).  Al final el projecte no es va dur a terme.

A mesura que passava el temps i no es concretava la construcció d’un velòdrom a l’Estadi de Montjuïc, la Federació Espanyola barrejava la possibilitat de canviar de seu i albergar el mundial de ciclisme a San Sebastià, una ciutat que ja disposava d’un velòdrom homologat per la Unió Ciclista Internacional i havia organitzat el Mundial de 1965. “El retraso en la construcción de la citada instalación (velòdrom a l’Estadi) se deben, según expuso Miravitlles –regidor ponent de Relacions Públiques i Turisme de l’Ajuntament de Barcelona–, “al volumen de la obra y parece ser que los técnicos municipales no se comprometen poder llevarla a termino en la fecha prevista” (La Vanguardia, 9 i 26 de març de 1972). Al maig, i després de la visita del president de la Comissió Tècnica de la UCI, Luigi Perfetta, que va estar acompanyat dels presidents de la Federació Espanyola, Lluís Puig, i de la Catalana, Marià Cañardo; era evident que a Barcelona només es faria el Mundial de ciclisme en ruta al circuit de Montjuïc i la prova de contrarellotge per equips 4x100 kilòmetres a l’autopista de Castelldefels amb sortida al port de la Zona Franca (El Mundo Deportivo, 21 de maig). Més tard es va dir que la contrarellotge per equips es faria a l’autopista Barcelona-Martorell; després, un tram de l’autopista Barcelona-Mataró; però a última hora, en no estar homologada aquesta opció, i gràcies al suggeriment de Marià Cañardo, es va trobar la solució en un circuit que anava de Granollers a Sant Celoni (La Vanguardia, 31 d’agost de 1973). Els ciclistes havien de fer 4 voltes al circuit de 25 quilòmetres.

Al juny es feia oficial que les proves de pista se celebrarien, per manca de finançament, al velòdrom donostiarra d’Anoeta, però sota la responsabilitat de la Federació Catalana, “a la que los donostierras cederían la instalación deportiva (El Mundo Deportivo, 5 de juny de 1972). El velòdrom es va cobrir per acollir el mundial.

El 18 de setembre, una de les persones que més va lluitar per l’esport a Barcelona, el regidor d’esports Pau Negre, moria a causa d’un càncer. Poc després es constitueix el comitè organitzador a l’Ajuntament de Barcelona, i al capdavant s’hi col·loca Josep Maria Sentís Anfruns. La seu del comitè estarà a l’edifici municipal de la Plaça de Sant Miquel, 2 (La Vanguardia, 11 d’octubre de 1972).

La presentació oficial del Mundial es va fer el 6 de març de 1973 al Saló de Cent de l’Ajuntament de Barcelona, amb l’assistència de l’alcalde Porcioles; l’alcalde de San Sebastià, Felipe Ugarte; el representant a Catalunya de la Delegación Nacional de Deportes, Francesc Platón; i dels presidents de la Federació Espanyola i Catalana, Lluís Puig i Marià Cañardo. Posteriorment, el comitè organitzador del Mundial va oferir un dinar a la premsa en el restaurant La Pérgola, ubicat al circuit de Montjuïc. Una setmana després, en el mateix escenari municipal i amb presència de l’alcalde i del delegat nacional d’Educación Física y Deportes, Juan Gich Bech de Careda, prenia possessió del càrrec de regidor-ponent d’esports Gonzalo Quesada i Hernández.

A les competicions de pista a Anoeta s’hi van inscriure 28 països i prop de 300 corredors. La selecció espanyola, al capdavant de la qual hi havia el mític corredor i campió Guillermo Timoner, estava composta per Abad, Sansimenea, Espinós, Sagrera, Bordoy i Caldentey. La participació es reduïa a les proves de velocitat i persecució individual  amb dos i mig fons; i els resultats foren molt discrets.

La prova de contrarellotge 4x100 quilòmetres aglutinà milers de persones pels carrers de Granollers. La medalla d’or seria per Polònia, amb la URSS i Suècia tot completant el pòdium. L’equip espanyol, format per José Nazabal, Julián Andiano, Joan Pujol i Enrique Martínez finalitzaria en dotzena posició.

L’Ajuntament de Barcelona i la Diputació Provincial van oferir als dirigents de la UCI i als membres del comitè organitzador una recepció oficial. A la Diputació foren rebuts pel president de la institució, Joan Antoni Samaranch, que havia ocupat el càrrec el 17 de juliol. “En el transcurso de esta cordial visita se recordo que fue precisamente durante la época en que el señor Samaranch ostentava el cargo de delegado nacional de Educación Física y Deportes (1967-1970) cuando se empezó a gestionar la celebración de los Mundiales en España” (La Vanguardia, 31 d’agost de 1973).

L’1 de setembre al matí es va disputar la prova de ciclisme en ruta per a dones en el circuit de Montjuïc. En aquesta prova, sense participació espanyola, es va imposar a l’esprint la belga Van der Broeck, per davant l’holandesa Van Oesten-Hage i la russa Prebrovskaia. A la tarda es va disputar la cursa per a amateurs, que va veure el triomf de Ryszard Szurkowsky, de Polònia, seguit del seu compatriota Szozda, i el francès Bourreau en tercer lloc. L’esquadra espanyola estava composta per Plaza, Esparza, Martínez Heredia, Mazaba, Pujol i Vallori. El primer espanyol –arribaren a meta 161 corredors– fou Martínez Heredia, classificat en 34è lloc.

El 2 de setembre va disputar-se la prova reina, la reservada als professionals. El Tour d’aquell any havia vist el triomf del conquenc Luis Ocaña. L’equip espanyol estava format pel mateix Ocaña, que feia les funcions de líder, Pesarrodona, Perurena, Manzaneque, Pedro Torres, Balagué, Zurano, Martos, López Carril, Lasa y Lazcano. En un circuit tan exigent com Montjuïc, van arribar a l’esprint final quatre corredors per disputar-se les medalles. La medalla d’or fou per a Felice Gimondi, tot quedant segon el belga Maertens i tercer Ocaña, que va enfonsar al monstre Eddy Merckx, deixant-lo fora del podi.

El Mundial fou un èxit de públic. “Montjuich no fue un circuito fàcil, ni mucho menos. Fue, sencillamente, el mejor circuito de unos Mundiales de Ciclismo”, però, com deia en el seu article el periodista Enrique Canto: “Sólo faltó el velódromo en la montaña verde”. El somni de tenir un velòdrom encara duraria una dècada més.