La Peña Saprissa: el primer viver de jugadors blanc-i-blaus
La seva carrera futbolística, va estar lligada al RCD
Espanyol, on va jugar entre 1922 i 1932, coincidint amb la tornada del mite
Ricardo Zamora i la direcció del club de Genero de La Riva, considerat con el
màxim responsable de la no desaparició del club després de les diferents crisis
i el desnonament del camp del carrer Muntaner. Aquell equip va guanyar la Copa del
Rei de 1929, derrotant al Reial Madrid per 2 a 1.
Al 1930, la marxa del seu amic Ricardo Zamora al Reial
Madrid, va catapultar-lo a la capitania de l’equip. El 17 de febrer de 1932,
s’acomiadava del club, establint-se a
Costa Rica, on moriria al 1990. Tot i la seva marxa al continent americà, va
continuar enviant fons per finançar a la penya, un exemple més de l’amor que
tenia pels colors del seu equip (Segura Palomares, 2000: 115).
Ricardo Saprissa va apadrinar la creació de la Peña
Saprissa, una organització que va ser el gran viver de joves promeses blanc-i-blaves
que posteriorment tantes alegries donarien al club espanyolista, destacant els
noms propis de Martorell, Teruel, Pérez, Llimós, Trias, o fins i tot, el propi
Manuel Meler va arribar a formar-ne part d’aquesta pedrera espanyolista,
tutelada pel tècnic basc Gamito Pasabalón
i com s’ha comentat anteriorment, estava finançada pel propi Saprissa. Fins als
anys quaranta, la Penya Saprissa va nodrir de jugadors el primer equip,
reflectit amb l’èxit de l’equip a principis de la dècada dels 40.
Dos dels noms destacats sorgits de la Penya Saprissa van
ser els porters Albert Martorell i Josep Trias:
§ Albert
Martorell Otset, va
debutar en el primer equip el 13 de gener de 1934, en un matx contra el FC
Barcelona, guanyat pels blanc-i-blaus per 3-2, causant una bona impressió pels
seus reflexos i seguretat sota pals. L’equip recuperaria serenor i seguretat
després de la marxa de Ricardo Zamora al Reial Madrid unes temporades enrere.
Va ser el jugador més important extret de la Peña Saprissa, ingressant a la
mateixa sent un nen, formant-se sota les bones directrius de Gamito Pasabalón. Amb catorze anys ja era
suplent del primer equip, i amb disset feia el seu debut (Segura Palomares,
2000: 120-121).
La Guerra Civil va tallar la seva carrera esportiva, però
en ple conflicte bèl·lic, viatjaria a la ciutat belga d’Anvers per participar a
la III Olimpíada Obrera, on formaria part de la selecció espanyola seleccionada
per la festivitat i en la qual, disputarien unes semifinals molt recordades
contra el gran equip de la URSS. A part del propi Martorell (ja al
primer equip des de 1934), també formaven part de la Peña Saprissa que van
formar la selecció obrera el defensa José Griñán i el davanter Alfredo Sanmiguel.
Albert Martorell, va patir una sanció que no el va permetre jugar un cop
finalitzada la guerra. Es retiraria el 1946 (només havent jugat a l’Espanyol)
iniciant la seva carrera mèdica.
 |
| Albert Martorell. Visions de guerra i rereguarda, pàg. 9 |
§ Josep
Trias és un altra exemple de la formació sortida
de la penya. Porter aparegut en plena Guerra Civil, era anomenat
col·loquialment com a la Rosario. El
17 d’octubre de 1938 debutava al camp del Júpiter, en matx dels campionats
catalans. Segons paraules del propi Josep Trias, “aquell matí havia jugat amb la Penya Saprissa. A l’hora de dinar es va
presentar a casa Gamito i em va preguntar si m’atreviria a jugar un altre
partir a la tarda [...]. I no m’ho vaig pensar: cap al Poblenou!” (Segura
Palomares, 2000: 125). També va ser una vegada internacional al 1941.
Les conseqüències de la guerra es va fer latent durant la
postguerra, on els equips estaven minvats, tant en efectius com econòmicament.
En aquestes situacions, és on floreixen els jugadors de base, i la Peña Saprissa
va jugar un paper cabdal. Jugadors com Josep Trias, Teruel, Llimós o Más, ja
van formar part del primer equip després de la guerra. La seva participació no
va ser testimonial. El 1940, l’equip guanyaria la Copa del Generalísimo,
perdent la final de l’edició següent contra el València (Segura Palomares,
2000: 126).
La pedrera blanc-i-blava ha estat tradicionalment un
potent nodridor de talent futbolístic, amb molt prestigi, no només per al
primer equip espanyolista, si no per a la resta d’equips de primera divisió.
Pel que fa a Saprissa, la crida del seu germà per a
gestionar un negoci tèxtil a la capital de Costa Rica, el va fer assentar-se al
continent americà, continuant lligat al món esportiu, com esportista i gestor. El
seu amor per l’esport i el futbol, el va fer apadrinar novament la creació d’un
club, el qual, per consens va se anomenat com a Saprissa Fútbol Club, entitat
que passaria a denominar-se com a Deportivo Saprissa a partir de 1948. Ricardo
va presidir el club durant molts anys, a més de rebre l’homenatge de posar-li
el seu nom a l’estadi. El seu llegat altruista encara és vigent al país centre-americà.
Luis Sánchez López
Bibliografia:
Segura Palomares, Joan. Cent anys d'història del RCD
Espanyol de Barcelona. Barcelona
: Fundació Privada RCD Espanyol de Barcelona, 2000.
*Aquesta obra està disponible per a consulta al Centre d’Estudis Olímpics i de l’Esport Joan Antoni Samaranch. Per a consultes, podeu contactar a ceosamaranch@fbolimpica.es
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada