Homenatges Olímpics: Derartu Tulu - Elana Meyer (II)

Si pregunto als amants de l'olimpisme, i de l'esport en general, sobre la possibilitat que realitzin un exercici de memòria per recordar 20 imatges característiques dels Jocs Olímpics de Barcelona'92, segurament, una d'elles tindria a veure amb les nostres dos protagonistes.


D'una banda, Derartu Tulu (1972/03/21), va néixer a Bejoki, una localitat que pertany a la regió d'Oromia (Etiòpia), coneguda per ser lloc de naixement d'importants atletes africans com les germanes Dibaba (Ejegayehu i Tirunesh), Fatuma Roba o els germans Bekele (Tariku i Kenenisa, gran dominador de les proves de fons). Derartu Tulu pertanyia a una família humil que vivien de la ramaderia. Es va convertir en la primera dona africana de color que va guanyar un or olímpic. Aquest èxit històric el va aconseguir en la prova dels 10.000 metres llisos en els Jocs Olímpics de Barcelona'92. En la mateixa distància, també va competir en els Jocs Olímpics d'Atlanta de 1996 (quarta posició), en els Jocs Olímpics de Sydney de 2000 (medalla d'or), on va ser l'abanderada d'Etiòpia, i en els Jocs Olímpics d'Atenes de 2004 (medalla de bronze).

 

D'altra banda, Elana Meyer (1966/10/10), va néixer a Albertinia, una localitat que pertany al municipi d’Hessequa, a la regió de Western Cape (Sud-àfrica). Elana Meyer va participar en els Jocs Olímpics de Barcelona'92 (medalla de plata) en la prova dels 10.000 metres llisos, en els Jocs Olímpics d'Atlanta de 1996 (no va finalitzar la prova de Marató) i en els Jocs Olímpics de Sydney de 2000 (vuitè lloc) en la prova dels 10.000 metres llisos.

 


El 7 d'agost de 1992, aquestes dues corredores de llarga distància van protagonitzar un dels moments més emotius i representatius en la història dels Jocs Olímpics. Tot va passar en la final dels 10.000 metres llisos que es va desenvolupar a l'Estadi de Montjuïc. Derartu Tulu (or) i Elana Meyer (plata) van liderar la cursa la major part de el temps. Finalment, Derartu Tulu va aconseguir distanciar-se de les altres corredores i va aconseguir el preuat or. Després que les dues atletes creuessin la meta, es felicitessin pel resultat, s'abracessin, es penjaran les respectives banderes, la bandera d'Etiòpia (Derartu Tulu) i la bandera olímpica (Elana Meyer), les nostres dos protagonistes van realitzar conjuntament una emotiva volta de honor que va simbolitzar el triomf d'Àfrica, la unió i la pau de les nacions en les competicions esportives i la igualtat de races. Para los optimistas, estos juegos habrán dejado calar una nota de esperanza. La gran –si no la única- emoción fue provocada por dos pequeñas mujeres, la etíope Derartu Tulu y la sudafricana Elana Meyer, abrazadas, en una vuelta de honor triunfal tras su formidable batalla en los 10.000 metros. África negra y África blanca reunidas en un doble símbolo de esperanza para el continente negro: la liberación de la mujer, el fin del ‘apartheid’. La imagen de los Juegos de 1992. (La Vanguardia, pàg. 31, de l'11 d'agost de 1992).

 

Si bé, Derartu Tulu, com ja es s’ha esmentat anteriorment, es va convertir en la primera dona de color a guanyar una medalla d'or olímpica, Elana Meyer va tenir l'honor de guanyar la primera medalla per a la delegació sud-africana després dels seus 32 anys d'absència de la cita olímpica. Cal recordar que Sud-àfrica va ser apartada de la participació en els Jocs Olímpics des de 1962, a causa del boicot internacional per les polítiques de segregació racial, coneguda com apartheid, i que no va ser readmesa fins als Jocs Olímpics de Barcelona'92 on Nelson Mandela, un dels principals activistes defensors de la pau i la igualtat de la història, va tenir un paper determinant. Mandela va ser una de les autoritats internacionals presents en la cerimònia d'obertura dels Jocs Olímpics de Barcelona'92. Durant la desfilada de la delegació sud-africana, en aquesta època encara tenia pocs esportistes de color a les seves files, Mandela es va aixecar i va veure de peu tot el trajecte dels esportistes sud-africans.

 

En una entrevista posterior a guanyar l'or, la tímida Derartu Tulu, el seu entrenador exercia de intèrpret per traduir les preguntes i les seves declaracions, comentava els seus primers passos en el món de les llargues distàncies …cuando empezó a correr estaba obligada a hacerlo con una falda larga, pero en 1988 las cosas cambiaron, aunque para las mujeres africanas es muy difícil llegar a ser campeonas. Hay que tener mucho carácter, saber imponerse en una sociedad donde mandan los hombres y pesa mucho la familia y la religión.(La Vanguardia, pàg. 9, del 9 d'agost de 1992).

 


Per cert, és de justícia recordar que, després de Derartu Tulu i Elana Meyer, la tercera posició dels 10.000 metres llisos en els Jocs Olímpics de Barcelona'92, i, per tant, medalla de bronze, va ser per la nord-americana Lynn Jennings (COOB'92, 1992: 130).

 

Sens dubte, en uns Jocs Olímpics on el lema era "Amics Per Sempre" aquesta història permet recordar un èxit social que es va poder donar a conèixer internacionalment gràcies a l'esport i als mitjans de comunicació allí presents.

 

El nostre humil homenatge a aquestes dues heroïnes que van decidir donar una lliçó d'esportivitat, respecte, unió, tolerància i pau. Va passar a Barcelona, la meva ciutat.

 

Raül Vázquez Coma

 

Sabies que ... La Fundació Barcelona Olímpica custodia l'Arxiu Fotogràfic i Audiovisual dels Jocs Olímpics de Barcelona '92.


Fotografia Derartu Tulu i Elana Meyer © Arxiu Fundació Barcelona Olímpica 


Per a més informació o consultes contacta'ns a:

ceosamaranch@fbolimpica.es

audiovisuals@fbolimpica.es


Bibliografia: 

(COOB'92 (1992): Memòria oficial dels Jocs de la XXV Olimpíada, Barcelona 1992. V. 4. Els jocs: setze dies d'estiu. Barcelona: COOB'92. ISBN 84-7868-106-X.)

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Hace 70 años... I Gran Premio de España de Automovilismo, prueba puntuable para el Campeonato del Mundo de Fórmula 1 (1951)

Instalaciones Desaparecidas:

Antònia Yáñez, una guanyadora pionera

VII Campeonato del Mundo de Hockey sobre patines (1951)

El enigmático Cobi de la azotea del Palau Güell