LA BARCELONISTA, el cuplet blaugrana

En un article anterior del blog, La Plaça Sant Jaume, amfiteatre dels campions, fèiem referència al fet que, a partir de la victòria en el Campionat d’Espanya o Copa del Rei de 1922, es van iniciar les visites a la Plaça Sant Jaume per oferir el triomf a les autoritats i aficionats. Tres anys després (1925), un altre triomf donaria peu a un fet poc conegut de l’afició blaugrana, un cuplet. 

La primera edició dels campionats d’Espanya de futbol es va celebrar el 1903, però vint anys després, la temporada 1922/23, la Reial Federació Espanyola de Futbol va instaurar un Campionat d’Espanya obert als campions regionals de segona categoria (grup B). Aquesta segona competició no arribaria a arrelar, i després quatre edicions va deixar de disputar-se. El 1923 el Barça, en la primera categoria, i el Martinenc FC en la segona categoria, arribaren a la final, però només l’equip del Guinardó va guanyar el títol després d’imposar-se en la final disputada a Atocha amb l’equip basc del CD Esperanza per penals. L’any 1925 va ser millor per al futbol català: a les finals de primera i segona categoria arribaren equips catalans, i tots dos aixecaren  la copa de campions. A València el Júpiter CF guanyava la final davant l’Athletic de Gijón per 4-1, i a Sevilla el Barça s’imposava a l’Arenes Club de Guecho per 2-0 amb gols de Samitier i Sancho.

Des d’un principi es van fer gestions per rebre conjuntament els campions. En la portada d’El Mundo Deportivo del 13 de maig de 1925 es podia llegir: “Barcelona tributó anoche a los nuevos campeones de España una recepción imponente. Más de 50.000 personas acudieron a vitorear a los jugadores del Barcelona y Júpiter. La recepción en el Ayuntamiento, tradujo la adhesión de toda la ciudad a los equipos victoriosos (…). La muchedumbre congregada en la Plaza San Jaime, reclamaba con insistencia la presencia de los campeones en los balcones del Ayuntamiento. Terminados los discursos, ondearon en el balcón las banderas de ambos clubs y fue en aquel momento, mientras las gloriosas enseñas se entrelazaban, cuando culminó el entusiasmo popular resonando la más estruendosa ovación de la noche”.

Al FC Barcelona se li van oferir dos homenatges amb ambients molt diferents. El primer es va realitzar el 13 de maig i va tenir coma escenari el Gran Teatre del Liceu, “con asistencia del Consejo directivo y equipiers campeones”. La funció constava de tres parts, dos ballets, El lag dels cygnes i Le train blue, i un concert de la banda municipal, que estava dirigida pel mestre Lamote de Grignon.

La segona funció es va fer al Teatre Eldorado, que estava a la Plaça Catalunya 5/6. Cal esmentar que el bar del teatre havia estat arrendat per Esteve Sala, personatge molt vinculat al club blaugrana i del que ja hem fet referència en els articles de la Font de Canaletes. La funció constava de la projecció d’un documental de la final de Sevilla i la presentació del cuplet La Barcelonista, a càrrec de Mercedes Serós. Tal com es detalla al seu perfil a Wikipedia, “Serós cantaba, bailaba y tocaba las castañuelas. Fue una de las más importantes representantes del cuplé catalán, junto a Pilar Alonso, aunque su repertorio era mayoritariamente castellano (...). Llegó a grabar en disco 216 títulos, un número enorme para la época”.
El cert és que el cuplet La Barcelonista era en català:

                                                                 

Del futbol sóc entusiasta,
jo mai deixo cap partit,
i de tots el Barcelona,
és el meu club preferit.
Ses color de blau i grana
presumeixo amb il·lusió
i orgullosa estic de veres
de que sigui el campió...
i és que el club del Barcelona ha demostrat
que és un club que es porta l’oli, la veritat

Jo sóc barcelonista,
m’encanta en Samitier,
l’Alcàntara i en Platko
que és el millor porter!
Carulla, Bosch i Sancho,
Walter, Piera i Arnau
i en Plana i Sagi Barba,
Barba, salau!

Moltes festes per la tarda,
jo vaig al camp de Les Corts
on hi juga el Barcelona,
que és el millor equip de tots!
i mon cor de goig s’omplena
quan es gira cara al sol
Els xicots plens d’entusiasme
cada pas marquen un gol,
als contraris del meu club
si estan badant,
les pilotes, com qui rés van col·locant!


Jo sóc barcelonista,
m’encanta en Samitier,
l’Alcàntara i en Platko
que és el millor porter!
Carulla, Bosch i Sancho,
Walter, Piera i Arnau
i en Plana i Sagi Barba,
Barba, salau!

L’any 1972 aquest cuplet es tornaria a fer famós, en aquesta ocasió de la mà de la cantant Guillermina Motta, que va editar un disc. La nova cançó va modificar una mica la segona estrofa, i substituí l’última tornada per la següent:

 

Jo sóc barcelonista,
m'encanta en Sadurní
i en Martí Filosia,
que en val un Potosí,
Marcial, Reixach i Eladio,
Pujol, Torres, Rifé,
Gallego, Dueñas, Costas,
Reina i Fuster.