El Gran Price: El primer gran espai multiús de l’esport
Com ja hem vist en anteriors
articles, Barcelona ha tingut molts locals on s’ha practicat la boxa, però sens
dubte al que més rius de tinta s’han dedicat és al Gran Price, que estava situat al carrer Casanovas 3-5. El local es
va inaugurar el 31 de desembre de 1934, i si bé en els anuncis es feia constar
que era una Fastuosa Sala de Baile,
un anunci del diari La Vanguardia del
4 de gener de 1935 ja el presentava com el Palacio
de la Danza y el Deporte. La vinculació amb la boxa li venia per tradició,
ja que l’edifici ocupava el mateix espai on havia estat la Bohemia Modernista (1905-1934),
i en el qual s’havia fet la primera vetllada de boxa el 23 de desembre de 1915.
Des que es va inaugurar va
tenir força activitat esportiva. El 22 de febrer de 1935 el Sindicat de
Periodistes Esportius va organitzar
el Ball dels esports. Poc després, el
28 de març, es va disputar el trofeu Cañellas, que enfrontà les seleccions de
Castella i Catalunya de bàsquet (34-29 pels madrilenys). La primera vetllada de
boxa es va fer el 16 d’abril del mateix any, i en el combat principal s’enfrontaven
l’esperança de la boxa catalana, Salvador Lozano, contra el romanès Ion Sandu. També
va acollir les competicions de bàsquet femení, gimnàstica, lluita grecoromana,
esgrima i boxa de la I Setmana de l’Esport, que fou organitzada l’última
setmana del mes de maig per la Unió Catalana de Federacions Esportives. La
Guerra Civil trauria protagonisme a l’esport en el Price, i donaria el protagonisme
als mítings polítics: pel seu escenari desfilarien polítics de la talla de
Dolores Ibárruri, La Pasionaria,
Andreu Nin, Julián Gorkin, Alejandro Lerroux o Lluís Companys.
Finalitzada la Guerra Civil,
novament el bàsquet seria el protagonista, i el 6 d’octubre de 1939 s’organitzava
el trofeu Pedro Conde (president de la Federació Espanyola 1939-1941). El bàsquet
fou un esport que en la dècada de 1940, i fins a mitjan anys cinquanta es va
practicar regularment al Price. Per citar alguns exemples direm que en la seva
pista es va organitzar un encontre internacional entre una selecció catalana i
el club Urania de Ginebra (campió Suïssa) el 1942; el mateix any es va fer la
Gran Gala en homenatge al Padre Millán, pioner del bàsquet a casa nostra; i allí
va veure la llum el Trofeu Samaranch (1953), que premiava el guanyador de la Lliga
de Barcelona (el primer guanyador fou el Joventut de Badalona). La primera
vetllada de boxa després de la guerra es va celebrar el 19 d’octubre de 1939, i
va ser organitzada per la Federació Catalana. El plat fort era el combat eliminatori
per al campionat de Catalunya del pes gall que es disputaven Miquel Safont i
Josep Vilanova, amb triomf del primer als punts.
No obstant, la boxa
s’erigiria com a l’esport rei del Price després del tancament d’una sala tan emblemàtica
com el Circ Olimpia (1924-1947), però
sobretot de la mà de grans boxejadors com Luis Romero, Fred Galiana i Mimoun
Ben Alí. Tots tres ocupen un lloc de
privilegi en la història de la boxa espanyola, i tots tres van arribar a ser
campions d’Europa. Luis Romero va disputar al llarg de la seva carrera 182
combats (pes gall i ploma), dels quals més de la meitat (93) els va fer al
Price. El seu debut professional fou al Price l’11 de febrer de 1942 davant
Núñez, al qual va derrotar per inferioritat. D’altra banda, Fred Galiana debutà
també com a pes ploma al Price el 17 de maig de 1950, tot derrotant als punts a
Fernando Caballero. Pel que fa a Ben Alí, aquest va disputar el seu primer
combat professional de la categoria del pes gall a Mellilla, ciutat on va
néixer, però el segon ja ho va fer al Price el 30 de juny de 1956 tot guanyant
als punts l’aragonès Nuñez. L’altre esport-espectacle que a partir de 1940
deixaria la seva empremta en el ring del Price seria la lluita lliure americana
(La Vanguardia, 2 de juny de 1940).
Aquest local, que va acollir
misses i sermons durant el franquisme, espectacles musicals, balls, estrenes
d’obres de teatre, congressos d’evangèlics, trobades de perruquers, etc., també
ocupa un paper destacat en la promoció de la música i poesia catalana en el
tram final de la dictadura. Per a més informació en relació a aquest punt,
suggereixo visitar el blog Barcelofilia, que dedica un espai al Gran Price. Un
altre article molt recomanable de llegir és el que va publicar José Luis
Lasplazas ¡¡Adiós al viejo Price!!, a El
Mundo Deportivo el 30 de novembre de 1972. Si bé al finals de 1972 el local
ja estava tancat, no seria enderrocat per Núñez
y Navarro fins al 2 de març de 1973, on s’hi construiria un edifici
d’habitatges. La vetllada esportiva pòstuma va tenir com a protagonista la
lluita lliure, i entre els protagonistes hi havia El Halcón Peruano, a qui anys més tard em trobaria treballant com a
funcionari d’esports de l’Ajuntament de Barcelona, i Joe Adell, un veí del meu barri: Bon Pastor (La
Vanguardia, 25 de novembre de
1972). L’acomiadament “pugilístic” tindria un final més trist: José M. Ibar Urtain, el morrosko o Tigre de Cestona, excampió europeu del pes pesat,
reapareixia a Barcelona, però davant dels crits d’un enfadat públic guanyava
per desqualificació al seu oponent Roby Harris, que es va deixar caure a la
lona del ring en la primera represa. Aquest fou el trist acomiadament del local
amb més història de la boxa a Barcelona.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada