El Velocípedo. Homenatge a Sempronio, cronista de Barcelona

Sempronio va començar a col·laborar amb La Vanguardia de manera regular a partir de 1964. El qui fou el primer guanyador del premi Eugeni d’Ors, instaurat per l’Associació de la Premsa de Barcelona el 1960, va escriure molts articles, però n’hi ha un de molt interessant el publicat a La Vanguardia el 16 de maig de 1993, que porta per títol Rusiñol en velocípedo. La bicicleta, en la dècada dels noranta no era un mitjà de transport com ho és avui dia. No obstant, ell es feia ressò que “a principios de siglo, las dos ruedas eran un muy utilizado medio popular de transporte. Extinguido, claro, el fulgotr novedoso que treinta o cuarenta años atrás habíalas erigido en juguete de dandis y también de  artistas”. 

  L’Exposició Universal de Barcelona de 1888 va ajudar molt en la difusió d’aquest nou artilugi per desplaçar-se i fer sport. Precisament Sempronio feia referència al fet que un any després va aparèixer a La Vanguardia, “un delicioso artículo de Santiago Rusiñol relatando una accidentadísima excursión Vic-Barcelona efectuada por él y su gran amigo Ramón Casas montando un velocípedo”. L’article, per si algú el vol consultar, fou publicat per La Vanguardia el 22 de setembre de 1889, i hi apareixen fins a 10 dibuixets de Ramon Casas. El cert és que la bicicleta era un aparell estrany. En l’article de l’excursió es deia: “los vicenses no sabían si admirar más que existiera aquella màquina o que hubiera quien se atreviera a montarla y a equilibrarse en su lomo en posición difícil y arriesgada”.

Sempronio ja havia escrit abans sobre aquest tema. En concret, en el llibre Barcelona pel forat del pany, editat per la Biblioteca Selecta el 1985, hi ha un capítol titulat “Esportius als Quatre Gats”. En el capítol parla fonamentalment de l’automòbil, però també la bicicleta i l’excursió Vic-Barcelona ocupen el seu espai. En relació amb la bicicleta, assegurava que era una “màquina que, si després ha esdevingut popular, pot presumir dels seus orígens selectes. Els joves de la bona societat amb afeccions esportives s’aplegaven en un velòdrom existent al carrer del Carril (avui Via Augusta) o bé afluïen als establiments que pels voltants del Parc de la Ciutadella es dedicaven al lloguer de bicicletes. “Cavalls d’acer”, eren anomenades pels adeptes del progrés. A la paret principal dels “Quatre Gats” hi hagué una pintura de Casas on ell mateix es representà muntat en un tàndem en companya de Pere Romeu, propietari de la famosa cerveseria del carrer Montsió, que Casas havia finançat. En un angle de la pintura, l’autor hi escriví un rodolí: “Per anar en bicicleta, no es pot dur l’esquena dreta”.

 No obstant, cal dir que en aquells anys anar en excursió en bicicleta no era una tasca gens fàcil. Sempronio, en el seu article de La Vanguardia, feia referència al text que apareixia en un diccionari enciclopèdic: “Para una excursión en bicicleta, precisa llevar consigo un farol, una bomba, un neumático, una camisa de dormir (de seda), medias y pañuelos, camiseta, un revólver y un mapa, varios botones y el dinero y el reloj en un cinturón al cuál irá sujeto la pistola o revólver”. He cercat a fons, i he trobat que sortia a l’Enciclopedia Espasa, edició 1910 volum B pàgines 745-761.

El cert és que el ciclisme a Catalunya, i fonamentalment a Barcelona, feia les primeres passes. El primer club, Club Velocipèdic de Barcelona, fou fundat el 1884 per Claudi de Rialp i el polític i advocat Manel Duran i Ventosa; i tres anys després, el 1887, naixeria a la ciutat comtal el Veloz Club. En aquells anys, i com es pot constatar pels articles abans esmentats, el ciclisme estava molt vinculat al turisme-excursionisme i a la bona societat. Ara és diferent, en l’últim paràgraf de Rusiñol en velocípedo Sempronio reclamava un espai per a la bicicleta: “Queda claro, entonces, que el futuro del transporte público radica en la traslación individual. ¡Retorno en la ciudad, a la bici de nuestros abuelos! Excluyendo, naturalmente, la camisa de dormir (de seda) y el revólver”.