Les instal·lacions esportives de la Diagonal I: De Can Ràbia i el Reial Club de Polo, al camp de futbol i pista de bàsquet de la Carretera de Sarrià (R.C.E Espanyol), fins a
L’avinguda
de la Diagonal de Barcelona, al llarg de la seva història, ha mantingut una
estreta relació amb l’esport. Aquesta relació es deu, d’una banda, al fet que a
la mateixa avinguda, o en els seus voltants –per exemple a l’actual Avinguda de
Sarrià– es van construir diversos equipaments esportius –alguns d’emblemàtics,
malgrat ja hagin desaparegut–; i d’altra banda, perquè ha estat escenari
d’esdeveniments esportius internacionals. A la Biografia de la Diagonal (edicions La campana), el cronista Lluís Permanyer ens en descriu un bon
nombre, i ens recorda que “aquell passeig
de terra, relativament ample i d’uns quants quilòmetres, es va convertir en un
petit paradís per a practicar el passeig a cavall”. La llista no és completa, però imagino que no era aquesta
la pretensió de l’autor. En les properes
pàgines anirem coneixent aquests espais i començarem per les primer
instal·lacions del Reial Club de Polo, una de les entitats més antigues i amb
més solera de la nostra ciutat, i que estaven en una zona on més tard es van
instal·lar d’altres instal·lacions emblemàtiques de la ciutat.
Abans
d’endinsar-nos en la història esportiva de la Diagonal cal dir que l’avinguda
ha tingut tots aquests anys diversos noms. En el Diccionari Nomenclàtor de les vies públiques de Barcelona se’ns
recorda que el 1865, quan es batejà per primera vegada, es deia Gran Via Diagonal; el 1874 passaria a
anomenar-se Argüelles; de 1922
a 1924 hi hauria un tram amb el nom d’Argüelles i un altre amb el nom de Nacionalitat Catalana; a continuació, el
1925, se li donaria el nom del rei, Alfons
XIII, i amb l’arribada de la República, el de 14 d’abril. Finalment, després de la Guerra Civil, i durant la
dictadura, va porta el nom del Generalíssim
Franco, i finalment, el 1979 tornaria a recuperar el seu nom
original.
El
ReialClub de Polo va néixer el 1912 fruit de la fusió del Polo Club
Barcelona, que s’havia fundat el 1897 i organitzava des de 1902 el Concurs
d’Hípica –actual Concurs Internacional de Salts–; i el Barcelona Jockey Club,
fundat el 1911. Aquestes entitats van utilitzar, per a les seves activitats,
des de l’Hipòdrom de Can Tunis fins a la Plaça de les Armes del Parc de la
Ciutadella, però el 1911 el Polo Club Barcelona, que ja havia assolit el títol
de “Reial”, va adquirir uns terrenys a Can Ràbia a la carretera de Sarrià i
just per damunt de la Diagonal. A l’Álbum
histórico de las sociedades Deportivas de Barcelona (1916), d’Emili
Navarro, se’ns detalla les característiques de l’equipament: “terrenos que ocupan una extensión
superficial de 93.247 metros cuadrados, en los cuales existe el campo de polo,
circundado por una magnífica pista para Caballos, en los que se celebra el
Concurso Hípico (...) que es de los más importantes de Europa”. El cert
és que aquell mateix any, en el mes de juny, s’hi celebrà el concurs hípic (La Vanguardia, 3 de març de 1911). Com
que les instal·lacions de Can Ràbia es quedaren petites, el Reial Club de Polo
adquireix el 1927 uns terrenys a Torre Melina (Los Deportes, 1 de febrer de 1927), al final de l’avinguda d’Alfons
XIII (La Diagonal). No obstant, no
serà fins al 1932 que es realitzarà el trasllat definitiu. Amb la República, el
club, que deixà de dir-se “Reial”, comptava amb seccions de tennis, hípica, hoquei,
futbol, carreres de llebrers i tennis taula. A La Vanguardia del 4 de novembre de 1932 s’informava que “el nuevo Parque de Deportes del Polo Jockey
Club, està situado al extremo de la Avenida del 14 de abril” –torna a
canviar de nom–, i en el mateix diari (14 de novembre de 1933) se’l qualificava
com a “el primer campo de deportes de
España. L’actual Reial Club de
Polo continua, avui, en les mateixes instal·lacions, organitzant el Concurs de
Salts, un dels més prestigiosos internacionalment, i orgullós del seu compromís
olímpic, ja que va ser seu de les proves d’equitació (doma i salts) i de la
prova de salts en el pentatló modern en els Jocs Olímpics de Barcelona 1992; i
també acollirà el 2017 les proves hípiques dels Jocs Mediterranis concedits a
Tarragona.
Cal
dir, com vaig exposar en l’article L’estadi
Català, el primer estadi espanyol, publicat en el blog el 19 de febrer de
2014, que amb anterioritat ja s’havia pensat la Diagonal com a espai per
construir un estadi. “Que se estudie
el emplazamiento de un gran parque de sports sumamente indicado al extremo
occidental de la Gran Vía Diagonal, en su punto de contacto con las
estribaciones inferiores de San Pedro Mártir, previos los estudios necesarios
para que dicho parque responda a todas las exigencias de la higieneccívica y la
educación física moderna” (La Vanguardia,
24 de febrer de 1914). El
projecte, que responia a l’aspiració olímpica de Barcelona, s’havia inclòs en
l’Exposició d’Indústries Elèctriques promoguda per Josep Puig i Cadafalch. En
principi estava previst executar-lo el 1917, però al final no es va arribar a
fer.
Abans
del trasllat, i a continuació de la instal·lació de Can Ràbia, es va construir
un altre equipament esportiu, el camp de futbol del Reial Club Deportiu Espanyol.
Els terrenys havien estat adquirits per la família De la Riva el 1922. Les va
inaugurar el 18 de febrer de 1923 amb un partit del campionat de Catalunya que
enfrontà l’Espanyol i la Unió Esportiva de Sants, amb triomf dels pericos per 2-1. El club blanc i blau
jugaria en aquest camp fins al 1997. L’últim partit es disputaria el 21 de juny
contra el València, i una mica després, el 20 de setembre de 1997, seria
demolit. El Reial Club Esportiu Espanyol, després de Sarrià, seria el llogater de
l’estadi olímpic de Montjuïc, i més tard construiria el seu propi estadi a
Cornellà. Cal recordar dues curiositats del camp de la carretera de Sarrià. La
primera és que allà s’hi va marcar el primer gol de la Lliga Espanyola de
futbol. Aquest fet es va produir durant el partit que enfrontà el 10 de febrer
de 1929 el R.C.E. Espanyol i la Reial Unió de Irún, i l’autor del gol fou Josep
Pitus Prats. La segona, no
relacionada amb el club, és que la bombonera perica també fou escenari de tres
partits del campionat del món celebrat a Barcelona el 1982, i encara es recorda
com l’Itàlia de Rossi –amb tres gols– va eliminar el Brasil per 3-2. Ara l’únic
record de l’esport en aquest indret és la plaça que porta el nom del mític
porter Ricard Zamora. Cal afegir que al costat del camp de futbol el club blanc
i blau va construir una pista de bàsquet, que fou inaugurada amb motiu de la I
Copa del Generalísimo de 1940, que va veure el triomf final del C.B.
L’Hospitalet. “Un campo sencillamente
magnífico, orgullo del Real Club Deportivo y de los baloncestistas catalanes,
que en adelante podran preciarse de poseer el mejor estadio de baloncesto de
España” (El Mundo Deportivo, 22 de juny de 1940). Cal esmentar que davant del
camp de futbol perico, en la
carretera de Sarrià 161, el Picadero Jockey Club, una entitat
que havia nascut el 1951, va inaugurar la seva seu i el terreny de joc el 22 de
febrer de 1953. El Picadero, que va desaparèixer a finals dels anys vuitanta,
forma part de la història de la ciutat, ja que les seves seccions de bàsquet,
voleibol i beisbol van conquerir diversos títols en l’àmbit nacional i
internacional (en beisbol, la copa d’Europa el 1963 i 1968). La pista va estar
en funcionament fins la inauguració del nou palau esportiu, situat a la
Travessera de les Corts, i que seria inaugurat el 1 de novembre de 1968.
Quan
el R.C. de Polo marxà cap a Torre
Melina, l’espai seria ocupat
pel Kennel Club de Barcelona
(canòdrom) i el complex de Piscines i
Sports. El canòdrom es va inaugurar el 31 de maig de 1934 amb 6 carreres de
llebrers. L’avinguda 14 d’abril –La Diagonal–, en direcció Esplugues de
Llobregat, estava asfaltada fins a aquell punt. Cal dir que a Barcelona en
aquests anys hi havia una gran afició als llebres, amb el Canòdrom-Park en el camp Sol de Baix a la Travessera de Les Corts
–antics terrenys d’entrenament del Barça–; i en el Canòdrom del Guinardó, situat darrere de l’Hospital de Sant Pau i
que fou inaugurat el 28 de juny de 1934. Finalitzada la Guerra Civil, prendria
el nom de Canòdrom Barcelona. Les últimes competicions que s’hi van celebrar
foren ciclistes (La Vanguardia, 27 de
setembre de 1946).
Piscinesi Esports, comptava, quan es va inaugurar, el 24 de juliol
de 1935, amb una piscina –segons els anuncis publicitaris dels diaris, “la mayor piscina del mundo”–; un camp de base-ball, un
camp de golf, una pista de patinar i un servei de bar-restaurant que gestionava
l’Hotel Ritz. El dia de la inauguració, que comptà amb la presència de
l’alcalde de Barcelona Joan Pichi i Pon, es va organitzar un festival de natació
i un partit de waterpolo en el qual va intervenir el Club Natació Barcelona (El Mundo Deportivo, 25 de juliol). El
complex de Piscines i Esports va ser escenari d’alguns esdeveniments esportius
rellevants, per citar dos exemples, la disputa del primer partit internacional
de bàsquet del Club Femení d’Esports (3 d’agost de 1935), i la celebració del I
Campionat d’Espanya d’hoquei sobre patins (9-11 de juny de 1944), del qual va
sortir campió el R.C.E Espanyol. Com en el cas del canòdrom, finalitzada la Guerra
Civil posava en coneixement dels seus abonats el canvi de nom a Piscinas y Deportes, “interpretando el
estilo netamente nacional de la nueva España” (La Vanguardia, 20 de juny de 1939). Aquest espai gaudiria de gran
popularitat fins als anys seixanta, però el creixement urbà el feia un espai
interessant per les immobiliàries. El complex tancaria les seves portes en
1986, però la seva resurrecció, com a centre lúdic, arribaria el 1999. En els
seus espais es construiria un parc públic –que porta precisament el nom de
Piscines i Esports–, aparcaments, piscina, gimnàs i solàrium, restaurant i un
multicine.
Finalment,
la instal·lació més efímera en aquesta zona fou el Bolodromo, que va
ser inaugurat el 21 de maig de 1952, i que tenia 16 pistes de bitlles i un
servei de cafè-bar-restaurant. Quan es va inaugurar la pelouse interior s’utilitzà per organitzar des d’exhibicions de
gossos fins a baralles de galls (anunci a La
Vanguardia, 21 de maig de 1952).
A
l’altra banda de la Diagonal, i no gaire lluny, en l’illa que configuraven la
Travessera de Les Corts, l’Avinguda de Sarrià i els carrers Loreto i Burdeus,
s’inaugurà el 17 d’abril de 1955 el Canòdrom Loreto. Aquesta
instal·lació acolliria campionats d’Espanya, i el II campionat d’Europa de
llebres, celebrat del 6 al 12 d’octubre de 1957. A finals de 1960 ja era públic
que es deixava el canòdrom, “como sea
que el solar que ocupan actualment las instal·lacions del citado Canódromo,
deben ser construidas viviendas” (La Vanguardia, 7 de desembre de 1960).
L’Agrupación Galguera de Loreto, entitat gestora del Canòdrom, tenia previst
inaugurar les noves instal·lacions al costat del Reial Club de Polo a la
primavera, i es diria Canòdrom Avenida,
però al final obriria les portes el 20 de febrer de 1962. L’última cursa es disputaria
el 7 de gener de 1962. Com a
curiositat destacar senyalar que tots els anys l’Agrupación Galguera Loreto
organitzava una festa el 10 de desembre amb motiu de la festivitat de la seva
patrona, la verge de Loreto. Els actes constaven d’una missa –parròquia de San
Eugeni I, papa–, la benedicció del llebrer, un aperitiu i dinar oficial, i a la
tarda curses de llebrers (La Vanguardia, 10
de desembre de 1955).
Per
finalitzar vull fer esment d’altres instal·lacions properes a aquesta zona, i
que són mencionades per Lluís Permanyer en el seu llibre. D’una banda el Picadero
Tomàs, que estava
situat al carrer Numància, 174, tocant la Diagonal –banda muntanya–. Aquest
Picadero es va traslladar el 1957 de Diagonal cantonada carrer Muntaner, on
avui està l’Hotel President, al carrer Numància. Al costat del Picadero Tomàs
es trobava el camp de futbol del Bergadà, i no massa lluny el camp
de futbol del Remei. Més allunyat, on avui està l’Escola Tècnica
Superior d’Arquitectura, Diagonal 649-651, hi havia un altre camp de futbol on jugava el Junior F.C., un club fundat per un grup
d’amics el 1917, i que en l’actualitat està ubicat a Sant Cugat. Aquest club té
una peculiaritat destacable, a més de les seccions esportives –algunes d’elles
com la d’hoquei ha aportat esportistes olímpics–, en va tenir una de molt
rellevant, que va estar dedicada a les arts escèniques (teatre i òpera). El seu
important fons musical fou cedit a la Biblioteca Nacional de Catalunya.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada