El velòdrom de La Bonanova, un espai poliesportiu

En l’anterior article fèiem referència al primer velòdrom construït a Barcelona, però per a tots els historiadors, aquest mèrit correspon al velòdrom construït al costat del carrer Modolell, on hi havia l’entrada, i molt a prop de l’estació de la Bonanova de la via fèrria de Sarrià. Segons escriu el periodista Lluís Permanyer a La Vanguardia del 29 de novembre de 2004, “se encontraba justo sobre el Turó Parc... hoy estaría delimitado por las calles Vallmajor, de la reina Victoria, Modolell y Valero”. Tenia una corda de 400 metres de ciment amb dues rectes de 120 i dues corbes de 80 metres. Al costat de la tribuna principal hi havia un cafè-restaurant i tenia un pavelló de corredors amb vestidors i dutxes. La inauguració també va tenir lloc en el marc de les Festes de la Mercè, el 24 de setembre de 1893, i segons detalla La Vanguardia del 26 de setembre, amb un cel encapotat que va provocar “que no anés tanta gent com s’esperava, i al mateix fi va contribuir que també es celebrés un corrida de braus”. La primera carrera, internacional, va ésser guanyada per Lambrechts, seguit de Saints i Reboul; la segona, tercera i quarta, estaven reservades a corredors de clubs catalans; la cinquena era d’àmbit estatal i va ésser guanyada per Campo, seguit dels catalans Klein i Agar. Es van disputar un total de set carreres.

L’estiu de 1894, l’sportman Antonio de Sard aconseguí el rècord de l’hora sense entrenador, recorrent en aquest espai de temps 32 kilòmetres i 415 metres, segons deia La Vanguardia del 28 de juliol: “parece que es la primera vez que se verifica en España este récord”.  Uns mesos després, el 4 i l’11 de novembre, el velòdrom es transformava per a ésser l’escenari de competicions de tir a benefici dels pobres de la ciutat. Les proves eren de pistola a la distància de 25 metres i carrabina a 60 metres. Segons el cronista, el públic fou escàs atesa la celebració de partits en el frontó.  L’activitat en el velòdrom era escassa, i això obrí la porta a un nou esport: el foot-ball. La Vanguardia del 29 de desembre de 1894 informava que: “Está pendiente de resolución el acuerdo entre la junta propietaria del velódromo y los aficionados al juego de pelota  foot-ball, ya que éstos se proponen verificar sus partidos periódicos en la pelousse de aquel... esto abundarà en beneficio de las dos partes, del velódromo olvidado en la actualidad y de los juagadores...”.

La cessió per part dels propietaris per jugar a futbol els diumenges es consumà i aquest esport va donar un nou aire a la instal·lació. El primer partit es va disputar el 27 de gener de 1895 amb “...los jugadores que componen la Sociedad de Football de Barcelona...”. Al partit hi assistiren, segons La Vanguardia, 16 jugadors, destacant “por el acierto con que condujeron a sus equipos los dos capitanes...W. Parsons y H. Morris”. El mateix diari, en la seva edició del 5 de febrer del mateix any, que el primer president d’un equip a la ciutat va ser “el señor cónsul inglés en esta capital, señor Wyndham, (que) ha tenido a bien aceptar la presidencia de la Sociedad de fútbol que se le ofreció”.

Dos mesos després el velòdrom s’omplí per veure el primer partit entre dos equips de diferents localitats, Barcelona i Torelló. Guanyaren els de Barcelona per 8 a 3. La Vanguardia del 27 de març publicà que “desde el pasado lunes habrá que incluir entre los deportes que tienen carta de naturaleza entre la juventud catalana, este nuevo juego de pelota... Como es costumbre en estos casos vencedores y vencidos se reunieron en el restaurante de Francia a deponer las armas delante de un beateach y un whiski, realitzándose un brindis a la salud del Rey, la Reina Regente, S.M. Britànica y de los aficionados en general, haciendo todos ellos votos por la ràpida propagación de un juego tan brillantemente inaugurado”. En maig es va organitzar un festival amb carreres de velocípedes i dos partits de football. Fins i tot no es descartava donar cabuda al cricket i el lawn-tennis, i es van celebrar curiosos desafiaments entre velocipedistes i genets a cavall. Malgrat tot, l’activitat principal van ser les carreres ciclistes, atès que els partits de futbol es varen desplaçar novament a un terreny que hi havia al costat de l’hipòdrom de Can Tunis, on s’havia començat a jugar el 1894.

 

 Les últimes carreres de velocípedes es van realitzar durant la primavera de 1898. A la tardor de l’any següent tornaria el futbol al velòdrom de La Bonanova. Els gimnasos de la ciutat, que estaven liderats pel Gimnàs Santanah i el Gimnàs Tolosa, volien promocionar aquest nou esport i van aconseguir que els propietaris del velòdrom, com s’assenyalava a La Vanguardia del 19 d’octubre de 1899, ho cedissin “para campo de maniobras y recinto de este deporte”. Cal afegir que aquest equipament també fou utilitzat, per la pràctica del tennis, per la colònia britànica i pioners d’aquest esport, els quals fundarien més tard el Reial Club de Tennis Barcelona (1899).

A partir d’aquest moment les poques notícies que apareixen a la premsa ja fan referència a l’exvelòdrim. En la revista Los Deportes de l’1 de gener de 1899 podem llegir: “Muere el velódromo a Barcelona... velódromo destruido otro nuevo, que Barcelona, la capital ciclista por exceléncia no podía estar sin una gran pista y ahora afirmamos que tendrá una digna de importancia”. El nou velòdrom estaria emplaçat entre els carrers Muntaner, Aragó i Casanovas, i fins i tot s’havia pensat en incloure-hi en el recinte un hotel de tres pisos. Les obres s’endarreririen vàries vegades, fins que al juliol de 1900 es va fer una inauguració provisional. Finalment, amb motiu de les festes de Sant Pere de 1901, s’inaugurà oficialment. L’última notícia on apareix el velòdrom de la Bonanova com a equipament esportiu és del 26 gener de 1906, i surt publicada a La Vanguardia. Els protagonistes són els segons equips de futbol del Català Sport Club i l’Internacional FC.

El velòdrom de La Bonanova tindrà sempre un lloc de privilegi en la història de l’esport català i barceloní, no en va s’hi va jugar, el 8 de desembre de 1899, el primer partit del FC Barcelona. La crònica d’aquell partit va ser escrita per Albert Serra Guixà i aparegué a La Vanguardia al dia següent.