El primer mundial disputat a Barcelona: Campionat del Món de Tennis de Pista Coberta – 1923 (Mundial I)

Al llarg de la seva història, Barcelona ha estat seu de nombroses competicions esportives internacionals de gran rellevància, des de campionats del món i d’Europa i competicions de caire olímpic –com els Jocs Mediterranis i els Jocs Olímpics i Paralímpics–, fins a esdeveniments poliesportius, i sense tenir el paraigües d’una federació esportiva internacional com ara el Mundial de Bombers i Policies o el Campionat Europeu de Gais i Lesbianes. Hem cregut interessant anar donant a conèixer aquestes competicions, començant la sèrie d’articles pels campionats de món.

De l’1 a l’11 de febrer de 1923 el Palau d’Indústries del Parc de la Ciutadella seria l’escenari del campionat del món de lawn-tennis en pista coberta, que fou organitzat per l’Associació de Lawn-Tennis de Catalunya, una entitat que s’havia fundat el 1904. Presidia el comitè executiu de la competició el president de l’entitat, Josep Vidal-Ribas Güell; figurant com a comissari general Francesc Rodón; comissari general adjunt, Mariano Vendrell; vocal president del comitè de propaganda, Joan Millet; vocal president del comitè econòmic, Josep Mir; vocal president del comitè tècnic, José María Alonso, i com a secretari general Josep Mesalles Estivill, un periodista i dirigent esportiu que un any després seria elegit secretari general del Comitè Olímpic Espanyol, un càrrec que ocuparia fins l’any 1943. El Comitè d’Honor era presidit per SM el rei Alfons XIII, i en formava part l’alcalde de Barcelona, Ferran Fabra i Puig.

 

De la capacitat organitzativa ningú en dubtava. De fet, dies abans, les aigües del port de Barcelona havien estat escenari del campionat d’Europa de rem, un fet que, tal com es podia llegir en el diari El Liberal del 22 de gener, “pusieron de relieve las grandes dotes organizadoras que tenemos”. El comitè organitzador va tenir cura de tots els detalls i va preveure diversos festejos per als competidors: dos banquets, ofert un per l’ajuntament de Barcelona i l’altre per l’Associació de Lawn-Tennis de Catalunya; un ball de gala a l’hotel Ritz, que era al mateix temps seu de la Secretaria, i excursions a Montjuïc, el Tibidabo i Sitges.

En el Palau d’Indústries es van construir per a la competició dues pistes de parquet, que es pintarien de verd; 50 llotges, que es van omplir malgrat el preu de cent duros cadascuna durant els 10 dies; una llotja per a les autoritats i tribunes amb capacitat per a 3.000 espectadors. La llum era un dels problemes més greus per als organitzadors, però fou solucionat amb eficiència, tal com es detalla a La Gaceta Sportiva del 15 de gener, “la instalación eléctrica, la cual podrá considerarse una de las más perfectas del mundo, constarà de 35.000 bujías...”. En total van participar 10 països: França, la Gran Bretanya, Dinamarca, Polònia, Suïssa, Holanda, els Estats Units, Romania, Portugal i Espanya.

 

Les competicions previstes foren: individuals masculí i femení; dobles masculí i femení, i mixtes. En la final individual masculina, el francès Henri Cochet, que el 1922 havia guanyat els títols mundials de pista coberta i terra, va vèncer el seu compatriota JG Gilbert per 6-4, 7-5 i 6-4. La final femenina fou guanyada per l’anglesa Kathelen Mc.Kane, número 2 del rànquing mundial, que s’imposà a la seva compatriota Beamish per 6-3, 4-6 i 6-2. En dobles masculins els guanyadors foren la parella francesa Cochet – Couiteas; en dobles femenins fou la parella anglesa McKane – Beamish; i en dobles mixtes McKane, guanyadora de les tres competicions en que participà, i Crawley, que era el capità de l’equip anglès. La copa de consolació va ser adjudicada al jove francès de 19 anys René Lacoste, que poc després es convertiria en una figura mundial i guanyaria la medalla de bronze en els Jocs Olímpics de París el 1924.  L’entrega dels trofeus va estar presidida, en nom del rei Alfons XIII, per l’infante Fernando, que va estar acompanyat del comte de Güell, el marquès de cabanes i d’altres autoritats. La banda municipal va interpretar els himnes de França i Anglaterra i acomiadà l’Infante  amb la Marxa Reial.

 

Segons publicava La Vanguardia el 13 de febrer, “Todo ha acabado felizmente, y ahora, visto el éxito, satisfechos, justamente engreídos, dedicaremos nuestros inagotables entusiasmos a otra cosa, tal vez más difícil, más complicada, que nos proporcione nuevos triunfos”.

Nota: Les fotografies que apareixen en aquest article formen part de dos àlbums amb retalls de premsa nacional i estrangera, i fotografies de Josep Mª Sagarra. Els àlbums havien estat propietat de Mesalles Estivill. En l’actualitat són propietat de l’amic Pere Hernández, responsable d’alta competició de la Federació Espanyola de Tennis.