dijous, 7 de març de 2013

Montserrat Mas Viladot, 44 anys de servei a la ciutat


Montserrat Mas, funcionària de l'Institut Barcelona Esport 
Fa uns dies vaig assistir al comiat, per jubilació, de Montserrat Mas, funcionària de l’Institut Barcelona Esports de l’Ajuntament de Barcelona. L’acte va ser entranyable, fins i tot pels treballadors que la coneixien des de feia poc temps. Hi havia tots els seus companys i alguns de jubilats que li varen donar la benvinguda al club en un dia tan important per a ella. No obstant, en sortir de l’acte, vaig pensar que no se li feia justícia.
         En el món de l’esport hi ha molts tipus de reconeixements o distincions, és un dels seus signes d’identitat, i Catalunya ha estat pionera i promotora d’aquest tipus d’iniciatives. Hi ha premis per a federacions i associacions, per a esportistes i dirigents, entrenadors i àrbitres. Fins i tot podem trobar premis per a gerents i empreses gestores d’equipaments esportius. Els reconeixements provenen des de les institucions públiques i entitats esportives, fins als mitjans de comunicació i associacions professionals. Es pot premiar el treball o els resultats d’una temporada o la trajectòria d’una vida dedicada a l’esport. Probablement el premi més antic deu ser la Copa Stadium, creada en memòria del periodista esportiu Josep Maria Canades, mort en un accident automobilístic quan participava en la Caravana de França l’any 1921. La idea fou del mestre de periodistes Narcís Masferrer. Originàriament el trofeu anava destinat a premiar la millor societat esportiva de Catalunya. Així ho podem constatar en l’exemplar d’Stadium del 15 de juny de 1923. La copa Baró de Güell es va crear el 1924 per premiar a l’esportista que més hagués destacat durant la temporada. Si bé ambdós trofeus foren gestionats des de la seva creació per la Confederació Esportiva de Catalunya, finalitzada la guerra civil el Consejo Nacional del Deportes s’apropià de la idea i la va implementar en l’àmbit estatal. A dia d’avui tots dos trofeus formen part dels premis que concedeix el Consejo Superior de Deportes. Un altre premi que cal esmentar és el de “millor esportista” organitzat per El Mundo Deportivo des de 1965. Aquest premi va aparèixer per primera vegada el 1948, i fou promogut pel setmanari Vida Deportiva a partir d’una idea del periodista Carles Pardo. Fins al 1962 el premi fou estrictament masculí, però en aquest mateix any s’instauraria per primera vegada el premi a la millor esportista femenina. Les institucions públiques també se sumarien a la iniciativa. La Ponència d’Esports de l’Ajuntament de Barcelona, presidida pel baró d’Esponellà, creà el 1948 les seves “medalles al mèrit esportiu de la ciutat” tot redactant un reglament específic.  

A dia d’avui la concessió de distincions esportives està molt estesa i arrelada, però encara hi ha marge per introduir-ne alguna de nova, per exemple, per a les persones que han treballat durant molts anys a l’administració pública. En l’homenatge a Montserrat Mas vaig trobar-me amb alguns històrics funcionaris. Allà hi havia Josep Gallardo, vinculat tota la seva vida com a encarregat del camp de rugbi de La Fuxarda -l’antic “estadi Català”-, i de l’estadi d’atletisme Joan Serrahima; i en Tomàs Forés, encarregat de vàries instal·lacions: la piscina vella de Montjuïc, les piscines Bernat Picornell, el camp de beisbol Pérez de Rozas, i els poliesportius de La Verneda i Bon Pastor. Tant l’un com l’altre van formar part de la plantilla municipal durant un quart de segle. També hi havia la Carme Ramos, que en la seva joventut fou campiona d’Espanya de natació. Ramos, d’altra banda, va treballar 32 anys a l’administració, va incorporar-se com a monitora de natació a la piscina municipal de la Guineueta, per després aterrar a l’Àrea d’Esports, on desenvoluparia tasques administratives i d’informació al públic. En aquest acte no podia faltar Aleix Agullé, el primer cap de la Montserrat Mas, ell era el més longeu, va superar els quaranta anys de dedicació, per la seva professió, aparellador, coneix les característiques de la major part de les instal·lacions esportives municipals. L’última en entrar al club de jubilats és Montserrat Mas, també aparelladora, i que va seguir l’estela deixada per Agullé. La trajectòria de Montse Mas a l’Ajuntament de Barcelona també és llarga, 44 anys formant part dels Serveis Tècnics de la Unitat Operativa d’Obres des de 1979. Ella ha estat la responsable del seguiment i control de l’execució dels contractes de manteniment de les instal·lacions de gestió directa de l’Ajuntament, mantenint amb els gestors, proveïdors, etc. un tracte exquisit i professional.


         
Tomàs Forés
Carme Ramos
Josep Gallardo
Sóc conscient que hi ha un sector de la població que pensa que els treballadors de la funció pública i funcionaris no treballen prou. No malgastaré espai ni neurones en aquest article per a rebatre-ho. Però sí que vull manifestar, i dir-ho en veu alta, que hi ha treballadors a l’administració que tenen una veritable vocació de servidors públics, que els agrada la feina que fan, veritables professionals –malgrat que alguns no tinguin cap titulació- que no estan pendents de l’hora de sortida, etc., i ho fan malgrat que els seus sous han estat retallats aquests els últims anys. Montse Mas forma part d’aquest grup amb vocació de servei sense premi, però em queda el consol de donar-li les gràcies com a ciutadà pels anys de dedicació a la ciutat de Barcelona. Gràcies Montse.

Montse Mas i Aleix Agullé

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada