divendres, 22 de març de 2013

El Palau-Pavelló de l’Esport de Barcelona


A finals dels anys quaranta tothom era conscient que en el nostre país calia disposar, com tenien altres nacions, d’un pavelló o palau d’esports. Fins i tot els veïns portuguesos en tenien un a Lisboa. D’altra banda, a la premsa s’insistia en el fet que era precís tornar a disposar d’un velòdrom. Aquesta necessitat va propiciar que construïssin un equipament polivalent en la confluència de l’actual avinguda de les Corts Catalanes, que durant la dictadura es deia avinguda José Antonio Primo de Ribera, i els carrers Llancà i Sepúlveda. Barcelona tindria l’honor de construir el primer Palau d’Esports de l’Estat Espanyol, malgrat que era un pavelló descobert. El més curiós és que aquesta instal·lació es va inaugurar dues vegades.
 
 El Palau dels Esports era polivalent, a El Mundo Deportivo es podia llegir: “Al proyectarlo ya se hizo con la idea de que el local debía tener unas condiciones especiales, que permitiesen transformarlo de velódromo en espacio para el boxeo y la lucha, o en un pequeño estadio de patinaje, baloncesto o atletismo... Barcelona dispone por fin del local que tanta precisaba y que por sus particulares características dota a la ciudad de una instalación deportiva de la que puede sentirse orgullosa”. La inauguració es va fer al llarg d’una setmana amb diversos espectacles. El 12 de juliol de 1950 més de 10.000 espectadors es van reunir per una velada boxística, on destacava el combat entre el campió d’Europa Luis Romero i el campió de Suïssa C. Etter.

El mes de juny de 1951 Barcelona acollia el XXè Campionat del Món d’Hoquei Patins, que alhora era XXè Campionat d’Europa, però com que hi havia molta preocupació per la pista de joc, se’n va construir una d’especial. El més curiós és que ja no es parlava de Palau dels Esports, sinó de Pavelló de l’Esport, un nom que encara figurava en la façana de l’edifici quan s’enderrocà. Al dia següent de la nova inauguració, beneïda pel capellà rector de l’església de Sant Ferran, El Mundo Deportivo, en un article titulat El Pabellón del Deporte ha sido totalmente terminado, apuntava que l’equipament l’any anterior havia funcionat de manera provisional i no estava en condicions de rebre gaire públic. En qualsevol cas, a principis d’any, “un grupo financiero, en el que figuraban destacadas personalidades de nuestro deporte” van assumir la responsabilitat de finalitzar-ho i tenien en projecte cobrir-ho. El pavelló tenia una capacitat per acollir entre 7.000 i 12.000 espectadors, estava equipat amb oficines, bars, una sala mèdica, bany de vapor i tribunes desmuntables i supletòries que es podien col·locar damunt les rectes de la pista del velòdrom. El consell d’administració del Palau d’Esports SA estava presidit per Agustí Pujol, que era president de la Federació Espanyola de Futbol, i també formaven part August Arañó, president de la Federació Catalana de Futbol, i Joan Antoni Samaranch. El director de l’equipament era el polifacètic periodista Carles Pardo.

El torneig mundial d’hoquei, que es va celebrar els primers 10 dies del mes de juny de 1951, va ésser tot un èxit, pel nombre d’equips participants, va haver-hi una participació rècord d’11 equips; pel resultat esportiu, la selecció espanyola va ser imbatible i es va guanyar la final; i especialment per a Juan Antonio Samaranch, que era el seleccionador i alma mater de l’organització. Després d’aquesta competició arribà, per primera vegada a Espanya, l’equip de bàsquet dels Harlem Globetrotters, i amb aquests una figura mítica, el velocista Jesse Owens, quatre medalles d’or als Jocs de Berlín el 1936.

Del 5 al 20 d’octubre d’aquell mateix any es van celebrar a Alexandria (Egipte) els I Jocs del Mediterrani, i al final d’aquests, el comitè dels Jocs va aprovar que la seu de 1955 fos Barcelona. Amb aquella decisió les autoritats esportives eren conscients de la necessitat de cobrir el pavelló o fer-ne un de nou. La principal dificultat que té un pavelló descobert és que quan plou la pista queda humida i es fa impossible practicar adequadament l’esport. No sabem si com a conseqüència d’aquest fet els propietaris van pensar en canviar de negoci, però el cert és que l’octubre de 1952 la Federació Espanyola Galguera va concedir la llicència per l’obertura d’un canòdrom en el Pavelló de l’Esport,  nomenant director de carreres a Vicente Beneyto.

Que la pluja era un greu perill es va constatar un any després, el 1952, amb motiu de l’estrena de l’espectacle  Viena sobre gel. La pluja, que anteriorment havia obligat a suspendre partits oficials d’hoquei patins, va ésser la culpable de la suspensió de la funció inaugural d’aquesta producció musical, en la qual participaven els subcampions olímpics Ewa Pawlik i Helmut Seibt. Un mes després l’Ajuntament de Barcelona va fer un ple extraordinari on es va aprovar l’avantprojecte de pressupost extraordinari per la modernització i extensió de la ciutat. D’entre les mesures hi figurava fer “obres a l’estadi de Montjüic i per la construcció d’un Palau d’Esports, com exigeix la celebració en Barcelona dels Jocs Mediterranis”. Un any després, amb motiu del Mundial de Hoquei, i una altra vegada per la pluja, es van haver de traslladar uns partits al saló oval del Palau Nacional de Montjuïc. 
          
Amb la construcció del nou Palau d’Esports cobert, construït i inaugurat amb motiu dels Jocs del Mediterrani de 1955, va anar desapareixen de manera ràpida l’activitat esportiva del Pavelló de l’Esport, per dedicar-se exclusivament a l’activitat galguera i, fins el seu enderrocament, com a taquilla del FC Barcelona. El 1999 en un publireportatge de llebrers apareixia una nota on es comunicava: “El Canódromo Pabellón, después de 46 años de contínua actividad, detuvo su camino el pasado 24 de febrero para comenzar una necesaria reforma del local”.  No s’arribà a reformar, el febrerde 2007 aquell espai emblemàtic de l’esport barceloní acollia la nova seu del’Organització Nacional de Invidents (ONCE).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada