dilluns, 11 de març de 2013

Carrers o Places Esportives



Es curiós constatar que entre els milers de noms de carrers i places què hi ha a la ciutat de Barcelona, només uns pocs estan dedicats a esportistes i dirigents esportius; en canvi, salvat error o omissió, n’hi ha 136 que corresponen a sants; 52 a santes; 46 a doctors; també hi ha una nodrida representació eclesiàstica -13 pares de l’església, 8 cardenals, 5 bisbes i 5 canonges-; 11 ports, dels quals dos pertanyen a la Xina, i 6 almiralls. Segons el meu parer, no és gens proporcionat, sobretot tenint en compte la importància i el paper cabdal que l’esport té a la nostra societat, i especialment a la ciutat de Barcelona. La representació d’esportistes que donen nom a carrers o places de la ciutat és reduïda, només tres: Joaquim Blume, Ricard Zamora i Josep Samitier.

 El carrer Joaquim Blume és el primer carrer dedicat a un esportista i està situat al costat del Palau d’Esports del carrer Lleida, i s’inaugurà amb motiu dels Jocs Mediterranis de 1955. Malgrat que inicialment La Vanguardia informà que “suena el nombre de un deportista español”, el cert és que finalment al carrer se li donà el nom del General Moscardó (1878-1956), militar feixista que ostentà els càrrecs, des del final de la guerra i fins la seva mort, de Delegat Nacional d’Esports i president del Comité Olímpic Espanyol. La proposta fou presentada per Joan Antoni Samaranch, regidor d’Esports (1955-1961), i aprovada pel Ple Municipal l’1 de novembre de 1956. El 21 de desembre de 1979, Josep Miquel Abad, tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, i que més tard seria el conseller delegat del COOB’92, informava al Ple Municipal de l’acord de la Comissió Permanent per canviar el nom de 59 carrers i adoptar-los al nomenclàtor en català. El canvi responia, fonamentalment, a criteris de recuperació cultural i històrica. D’aquesta manera, el carrer passà a denominar-se “Joaquim Blume”. Aquest esportista, que revolucionà la gimnàstica espanyola, va morir el 1959 com a conseqüència d’un fatal accident d’aviació, en el qual també van perdre la vida la seva esposa i la resta de companys d’equip. Els fets més destacats de la seva trajectòria esportiva foren les sis medalles d’or als Jocs Mediterranis de 1955 i les quatre medalles d’or en el Campionat d’Europa de París el 1957. Lamentablement no pogué aconseguir cap medalla olímpica. Quan era un dels principals favorits, no assistí als Jocs Olímpics de Melbourne el 1956, per la renúncia del Comitè Olímpic Espanyol a participar-hi per la invasió aquell any de les tropes de la Unió Soviètica a Hongria.



      Al següent esportista, el porter de futbol Ricard Zamora, li dedicaren una plaça, situada davant d’on hi havia el camp de futbol de la Carretera de Sarrià, l’antic camp dels pericos, i que abans havia estat dedicada a Ricardo Villa, fundador de la Banda Municipal de Madrid. El tractament informatiu d’aquesta notícia fou important. Zamora, un jugador que en les dècades dels anys 20 i 30 fou considerat un dels millors jugadors del món, havia jugat, entre altres, a l’Espanyol, el Barça i el Reial Madrid. Formà part de la selecció espanyola, que assolí la medalla de plata en els Jocs Olímpics d’Ambers (1920). L’acte de destapar la placa de marbre de la plaça va tenir efecte el 15 de gener de 1993, i la varen fer a l’uníson l’alcalde Pascual Maragall i el president del Reial Club Esportiu Espanyol, Julio Pardo, que havia estat el principal promotor de la iniciativa. Els  acompanyaven la vídua de Zamora, Pilar Galdiano; el secretari general de l’esport de la Generalitat de Catalunya, Josep Lluís Vilaseca, i d’altres autoritats. També hi eren representats els futbolistes, amb els mítics Kubala, César i Di Stéfano.







La reacció del costat culer fou immediata, aquell mateix mes el Forum Samitier, presidit per Jaume Llauradó, sol·licità a l’alcalde Pascual Maragall que un carrer portés el nom del llegendari futbolista Josep Samitier. El jugador va fitxar pel club blaugrana amb 17 anys provinent de l’Internacional de Sants. El cost dels traspàs no té rés a veure amb els d’avui en dia: un vestit amb armilla i un rellotge. Durant la seva etapa en el club blaugrana guanyà nombrosos títols, entre els quals destaquen cinc campionats d’Espanya, i la primera Lliga Nacional, que es disputà la temporada 1928-1929. Per la seva elasticitat i malabarisme amb la pilota se’l coneixia com a l’home llagosta i el mag. Com que Zamora formà part de la selecció olímpica a Anvers. Abandonà el Barça i marxà al Reial Madrid per a alguns, per desavinences econòmiques amb el club, per a d’altres, per un malentès. Al club merengue coincidiria amb Zamora. Quan esclata la guerra civil se’n va a França, on jugà fins que es va retirar a l’OGC Nice. Curiosament allà tornaria a coincidir amb el diví Zamora. La seva popularitat i simpatia li varen possibilitar realitzar anuncis publicitaris, i fins i tot debutà a la pantalla amb un paper secundari a la pel·lícula Once pares de botas, que fou dirigida el 1954 per Rovira Beleta i en la qual també apareixen els futbolistes Antoni Ramallets i Francisco Javier Marcet. La inauguració del carrer de Josep Samitier va efectuar-se el 16 de setembre de 1993. El carrer està situat molt a prop de les instal·lacions del FC Barcelona. L’acte va estat presidit per l’alcalde Maragall; el president del Barça, Josep Lluís Núñez; la regidora del districte de Les Corts, Teresa Perelló; el governador civil, Ferran Cardenal; el secretari general de l’esport, Josep Lluís Vilaseca; el president del Forum Samitier, Jaume Llauradó; Tina Soler, vídua del futbolista; així com directius del Barça, jugadors –entre aquests hi havia Di Stéfano– i l’entrenador, Johann Cruyff. 



“Dar el nombre de las figuras deportivas de nuestro país, o del deporte mundial, es una forma de educar a nuestras actuales y futuras generaciones de ciudadanos, en ese mundo mágico y sugestivo del deporte”.
Andreu Mercé Varela (1918-2010) a La Vanguardia 15 de gener de 1987.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada