dimecres, 27 de març de 2013

Carrers o places esportives III - Lucius Minicius Natalis, Pierre de Coubertin, Eusebi Millán i José Millán González


          Dels cinc carrers i places dedicades a personalitats esportives que manquen per mencionar, n’hi ha tres que es troben a la muntanya més esportiva del món: Montjuïc.

  De tots els personatges el més pintoresc és Lucius Minicius Natalis Quadronius Verus, que va néixer a Barcino el segle II d.C., i que ocupà diversos càrrecs  a l’Imperi Romà. Li agradaven els cavalls, i va decidir participar en els Jocs d’Olimpia l’any 129 on la seva quadriga va guanyar la prova. Per deixar constància d’aquesta fita va cedir-la i va erigir una estela al Santuari d’Olimpia. El mèrit era de l’auriga que conduia els cavalls, no pas d’ell, però aquesta era l’única competició en els Jocs Olímpics de l’Antiguitat on el premi -la corona en branques d’olivera- no es donava al participant sinó al propietari dels cavalls. Sigui com sigui és, oficialment, el primer guanyador barceloní. La seva història va arribar al públic a les pàgines de La Vanguardia l’agost de 1972, en un article firmat per l’historiador d’art i arqueòleg Frederic-Pau Verrié, descobridor de l’estela i el pedestal a Olimpia. Lucius Minicius no tornaria a sortir a la palestra fins deu anys més tard. El 17 d’octubre de 1981, la Generalitat de Catalunya organitzà al Palau de la Generalitat el Dia de l’Olimpisme. Aquest acte fou presidit pel president Jordi Pujol, i comptà amb la presència de l’Alcalde de Barcelona Narcís Serra. Es va organitzar per mostrar el compromís de la institució amb el projecte de candidatura de Barcelona-92. En un acte ple de simbolisme el president Pujol entregà a Serra un arca que contenia terra de les 38 comarques de Catalunya. L’interès pel personatge no va disminuir. A partir d’aquest instant, Lucius Minicius seria un actiu més de la candidatura de Barcelona-92. El director del Museu Melcior Colet,  Ricardo Sànchez, va fer una reproducció de l’estela d’Olimpia, i el 1989 la Secretaria General de l’Esport encarregà al pintor Jordi Alumà un mural del “primer català campió olímpic”.  A Lucius Minicius se li va dedicar un dels passejos més bonics que hi ha a la ciutat, a l’esplanada que va des de l’estadi Lluis Companys fins a la Plaça Europa, al bellmig de l’anella olímpica. No he trobat cap notícia als diaris de la inauguració. La data que apareix al Diccionari Nomenclator és el 14/12/1984, potser aquesta correspon a quan es va aprovar el nom, però si és així no estava fixada la ubicació, ja que encara no s’havien concedit els Jocs Olímpics a la ciutat, ni estava construïda l’esplanada. Un altre fet confirma aquesta suposició. A principis de 1991 encara apareixen Cartes al Director a La Vanguardia sol·licitant que se li concedeixi el seu nom a un carrer de la ciutat. Un fet singular relacionat amb aquest personatge és que el polifacètic periodista esportiu Carles Pardo li va dedicar una novel·la de ficció, Cinco Días en Olimpia, amb la qual guanyà la primera edició del concurs de novel·la esportiva promocionat per la revista Don Balón.
El més rellevant de tots els personatges és Pierre de Coubertin, restaurador dels Jocs Olímpics Moderns, fundador del Comité Internacional Olímpic i president del CIO de 1896 a 1925. Malgrat la seva rellevància el seu carrer, amagat i poc senyalitzat, es troba ubicat entre el carrer Jocs del 92 i el Passeig Olímpic. Passejant pel qual pots veure la part del darrera del l’INEF de Catalunya, el camp de beisbol Pérez de Rozas, i l’accés a les oficines del Palau Sant Jordi. El baró de Coubertin coneixia Barcelona, ciutat a la que va viatgar  a principis de novembre de 1926, acompanyat de la seva esposa María Rothan i la seva filla René, i després de deixar el càrrec de president.  Com ja hem comentat en un article anterior, durant la visita li va lliurar a Narcís Masferrer, director de la revista Stadium, una nota de puny i lletra on deia: “Abans de venir a Barcelona, creia saber lo que era una ciutat esportiva...”. Aquesta frase de Coubertin, de la mateixa manera que la historia de Lucius Minicius, formarien part del dossier de la candidatura de Barcelona-92. 
El pare escolapi Eusebi Millán, li han dedicat una plaça gairebé desconeguda, que està situada a l’avinguda dels Muntanyans, darrera el Poble Espanyol, just davant del pàrking d’autocars. Eusebi Millán està considerat per tothom com l’introductor del basquet a Espanya. El va importar a les nostres terres des de l’illa de Cuba, on va estar exercint tasques docents. Al 1921 el va fer practicar als alumnes de les Escoles Pies del carrer Sant Antoni, allà van deixar de costat l’esport rei, el futbol. Un any després fundaria el primer equip, el Laietà, i va promoure el primer partit de basquet, que es va celebrar un diumenge de desembre i amb el Europa com contrincant. En el Diccionari Nomenclator no hi consta cap data en relació a aquesta plaça; i tampoc he trobat cap referència a la premsa. Finalment, preparant l’exposició 100 anys de basquetbol a Catalunya, l’historiador Lluís Puyalto de la Fundació del Bàsquet Català, va facilitar una carta enviada per l’arquitecte cap del servei de l’Unitat Operativa del Pla de la Ciutat al nebot del pare Millán, Joan B. Casas i Cubells, en la que li comunicava que en data 7 de juliol de 1987 l’alcaldia havia donat l’aprovació per donar el nom d’una plaça, ubicada a Montjuïc, al pare Eusebi Millán. 
Deixem Montjuïc i ens traslladem al districte d’Horta-Guinardó. Allà té dedicat un carrer José Millán González. El nomenclator apunta que era “periodista i publicista. Professor de cultura física de l’Escola del Treball i de les institucions municipals de cultura de Barcelona. Nomenat, l’any 1925, per l’Ajuntament de Barcelona, professor d’Educació Física. Organitzador de festes populars dedicades especialment als nens i a la joventut en pro de l’educació física a les escoles”; i el carrer està documentat a partir del 16 d’abril de 1940. Com a periodista col·laborà a partir de 1926 amb Stadium,  revista esportiva editada a Barcelona entre els anys 1911 i 1930, d’on també fou secretari; i més tard al diari La Razón. Al 1935 el govern francès li va concedir la medalla d’honor de plata de l’Educació Física, pels serveis prestats a favor de l’educació física i els esports. Militant de Falange Tradicionalista i de les J.O.N.S. fou un dels 39 afusellats el 30 de gener de 1939 al Santuari de Santa Maria de Collell a Girona , que s’havia convertit en una presó des de 1936. Sobre els fets succeïts al Santuari durant la guerra civil, l’escriptor Javier Cercas va publicar l’any 2001 la seva novel·la Soldats de Salamina, que dos anys més tard portaria a la gran pantalla el director de cinema David Trueba. 


L’últim personatge es Ramón Torres Casanovas, al qual se li va dedicar una plaça al barri de Sants. La iniciativa  va sorgir del Club Ciclista Spring, i fou inaugurada per l’alcalde Jordi Hereu el 27 de març de 2010. Ramón Torres va ser el fundador i primer president de la secció de ciclisme de la Unió Esportiva de Sants (1922), entitat que a partir de 1923 assumia la responsabilitat d’organitzar La Volta. Com a periodista va debutar en El Diluvio, però per a tothom ha passat a la historia per les seves cròniques ciclistes en El Mundo Deportivo, en tres períodes diferents: 1925 a 1928, 1935 a 1945 i de 1950 a 1968. Com diu Joan Plans Bosch a l’article Cuando un amigo se va, publicat a El Mundo Deportivo el 29 de setembre de 1983, un dia després de la mort del periodista: “Las crónicas de Ramón Torres, constituían el gran atractivo de las ediciones del lunes, por su comentarios, vistos desde una óptica distinta de la habitual. Pienso que todos los corredores de los años veinte y treinta preferían las descripciones de Ramón Torres de sus proezas, que los premios que habían conseguido”. Durant tota la seva vida va rebre nombroses distincions, però entre aquestes cal destacar la medalla del Tour de França que va rebre en 1959 de mans de Jacques Goddet, que fou el director d’aquesta prova emblemàtica de 1936 fins a 1987.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada