dilluns, 1 d’abril de 2013

Els arrels de la boxa

           La boxa a Barcelona té una llarga tradició, malgrat que des de finals dels anys setanta sobreviu a dures penes. Isidre Corbinos en el llibre La Boxa de la col·lecció Biblioteca Los Sports de la llibreria Sintes de Barcelona, i editat el 1914, ressenya que “un mariner mahonés, tripulant d’un vaixell britànic, aprengué en las seves sortides la boxa que per aquell temps es practicava en el país de la boira Com que les seves estades a la nostra ciutat no eren de llarga duració, només pogué crear un alumne, Bergé, que instal·la, en 1876-77, una sala a la Barceloneta, en la qual sala s’ensenyà una boxa completament fantàstica...”.  A partir d’aquest primer fet passarien alguns anys fins la seva introducció a principis del segle XX en alguns dels gimnasis que s’instal·laven a la ciutat. L’arrelament definitiu de la boxa no es farà fins la primera dècada del segle XX.  Juli Llorente, al seu llibre Història de la boxa catalana destaca que ja l’any 1910 es van fundar els dos primers clubs -club Pugilista i el Barcelona Boxing Club-, i es van organitzar  les primeres vetllades en el local de l’Esquerra de l’Eixample, Bohèmia Modernista, Iris Park, etc.

La primera gran actuació de nivell internacional va tenir lloc el 23 d’abril de 1916. En aquell dia estaven previstos sis combats de boxa en la Plaça de Braus de la Monumental, però el plat fort era sens dubte el combat  entre l’excampió dels pesos pesants, el nord-americà Jack Johnson , negre de 110 kilos, i el campió europeu Arthur Cravan, blanc de 105 kilos. Al final es va haver de fer una exhibició perquè l’autoritat governativa va prohibir fer un combat real. Les 5.000 persones que van anar al recinte van sortir força decebudes ja que Cravan es va dedicar tot el combat a recular pel ring fins caure K.O. en el sisè assalt, tot i sent només d’exhibició. 

Els primers anys de la dècada dels 20 són clau per la boxa catalana. El 14 de gener de 1921 es fundà en l’Ateneu Enciclopèdica Popular la Federació Espanyola d’Esports de Defensa, assumint Ramón Larruy la presidència del comitè regional.  En aquesta reunió, tal com assenyala El Mundo Deportivo en la seva edició del 21 de gener, “es va acordar per unanimitat parlar amb els organismes similars de Madrid per oferir la presidència de la Federació Espanyola a S.M. el Rei, i als ministres de Defensa i Foment”.  El 9 d’abril l’afició a la boxa estava entusiasmada amb la visita del campió del món del pes mig fort (semi pesant) Georges Carpenter, queva venir a Espanya per a realitzar unes exhibicions a Barcelona i Madrid. Al  Frontó Condal, Georges Carpenter “va fer quatre round amb Lenaers; d¡exhibició els dos primers, i reproduint els dos últims assalts dels seu combat amb Levinsky”. Carpenter s’havia proclamat campió del món l’any anterior guanyant a Battling Levinsky per K.O. en el quart assalt a la ciutat de Jersey (Estats Units).
 
Un altre notícia destacada va ser l’aparició de la revista  il·lustrada Boxeo. Un any més tard surt al carrer una nova revista, Boxing, òrgan oficial del Barcelona Boxing club; i el 28 de setembre de 1923 es va crear la Federació Catalana de Boxa sent escollit Josep Clos i Vila com el primer president.
 
La primera gran manifestació boxística internacional de caràcter oficial tindria lloc el 3 de febrer de 1924. Per primera vegada a Espanya es disputa un campionat d’Europa que va enfrontar als pesos Welters Piet Hobin, campió europeu, i al jove valencià domiciliat a Barcelona, de només divuit anys, Ricard Alís. El combat va tenir lloc al desaparegut camp de futbol de Les Corts, que havia estat inaugurat el 20 de maig de 1922. Hi van assitir més de 20.000 persones. El director i jutge del combat era el suís Devernaz, que estava acompanyat de l’àrbitre i figura de la boxa catalna Joan Casanovas i del belga Collard. Després de 20 assalts va guanyar als punts Hobin. No seria fins al novembre de 1925, que no hi hauria un campió espanyol. L’honor li correspon al boxejador de Vallecas, Antonio Ruiz, que va guanyar per abandó en el vuitè assalt al belga Henri Hebrans. Barcelona hauria d’esperar encara uns mesos per veure coronar-se un altre espanyol com a campió d’Europa, fet que va tenir lloc el 18 de maig de 1926, quan Paulino Uzcudum s’imposaria a l’italià Erminio Spalla, a la Plaça de braus de La Monumental amb més de 30.000 espectadors.
Però molt probablement la vetllada més multitudinària de la boxa al nostre país va ser el 30 de novembre de 1930, quan a l’estadi de Montjuïc van asistir més de 80.000 persones per veure novament a Paulino Uzcudum i a l’italià Primo Carnera, que tres anys més tard es proclamaria campió del món al vèncer en el sisè assalt per K.O. a l’ americà Jack  Sharkey. El combat entre Uzcudum i Carnera no tenia cap títol en joc, i es va pactar a deu assalts. L’italià va guanyar els punts, i els periodistes asseguraren que la seva boxa el podia portar molt lluny... “fins a tot al títol mundial”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada