dimarts, 23 d’abril de 2013

Els Festivals de cinema esportiu


Del 18 al 20 d’abril el Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch va acullir la IV edició del BCN Sports Film. Aquest Festival, que organitza la Fundació Barcelona Olímpica i Nikita Distribution, forma part d’un circuit internacional de 14 festivals de cinema esportiu, que es fan sota el paraigües de la Fédération Internationale Cinéma Télévision Sportifs, una entitat que aglutina a 113 països, presidida per l’italià Franco Ascani, i reconeguda pel Comitè Internacional Olímpic.



Al Festival de cinema esportiu de Barcelona d’enguany s’han presentat aproximadament unes 240 produccions de 35 països, gairebé el doble que en l’edició de 2012. El Festival també ha organitzat dues activitats paral·leles, el one to one i el pitching advice, que han estat adreçades als professionals del sector cinematogràfic. Abans de Barcelona altres ciutats espanyoles havien acollit Festivals de cinema esportiu. El més antic, i de gran prestigi internacional, és el Festival de Cinema de Muntanya i Aventura de Torelló, a la comarca d’Osona, que va néixer el 1983. Aquest any compleix 30 anys, i s’organitza al mes de novembre. El Festival, que es du a terme en el teatre Cirvianum, té una secció competitiva, on participen al voltant de 40 produccions; i una secció no competitiva on es projecten des de films comercials a sessions retrospectives. També hi ha d’altres activitats paral·leles com exposicions i venda de llibres, però sempre relacionades amb el món de la muntanya. L’ alma mater d’aquest important Festival és Joan Salarich Madorell.

Hi ha hagut altres Festivals a l’Estat, però tots ells varen tenir que tancar les portes per manca de suport oficial. La primera experiència fou el Festival Internacional de Cine Deportivo Ciudad de Jaca, que neix l’any 1988 sota la direcció de Joaquín Liendo. En aquest Festival, que s’organitzà fins l’any 1997, es donaven els premis Sarrio d’or, plata i bronze a les millors pel·lícules concursants; la Flor d’Edelweis al millor video publicitari, i el Premi Nacional a la millor fotografia esportiva. El 1996 van participar 175 produccions procedents de 25 països. Dos anys més tard, el 1999, apareix el Festival de Cine Internacional de Cine de Cantabria, darrera del qual també està Joaquín Liendo, president de l’associació Sportcine. El Festival comptava amb el patrocini de la Conselleria de Cultura, Turisme i Esports del Govern de Cantabria. El Premi principal era la Caracola d’or i el Comitè Olímpic Espanyol també feia entrega d’un premi. A la darrera edició, celebrada en 2007, com activitats paral·leles s’organitzà un torneig de golf de caràcter benèfic. En 2001 surt a escena el Festival Cine y Deporte de Sevilla. El president de la Fundació Andalucía Olímpica, Alejandro Rojas Marcos, encarrega la direcció del mateiox a José Luis Ruiz, que havia estat president del cine-club Huelva i va propiciar el naixement del Festival de Cine Iberoamericà de Huelva. A la primera edició participaren 130 pel·lícules de 30 països. La vida d’aquest Festival va ser curta ja que el mes de juliol de 2003 l’alcalde de Sevilla, Alfredo Sánchez Monteserín, va comprar el Festival i va suprimir l’esport de la seva programació.

En qualsevol cas, pels amants de la historia, cal assenyalar que el primer Festival de cinema esportiu celebrat a Espanya va ser l’any 1955 a Barcelona amb motiu dels II Jocs Mediterranis. El comitè organitzador va crear diverses comissions de treball, i dins d’aquestes hi havia la comissió de teatre i cinema, que estava presidida pel regidor de l’ajuntament de Barcelona Lluís de Caralt. El Festival Internacional de Cinema Esportiu va tenir com a escenari, del 18 al 24 de juliol, el cinema Alexis, una petita sala que hi havia al vestíbul del cine Alexandra, en sessions de matí, tarda i nit. La direcció del Festival va recaure en el crític cinematogràfic Juan Francisco de Lassa, i el pressupost era de 37.925’25 pessetes. Al llarg d’una setmana es projectaren pel·lícules enviades per Alemanya, Àustria, França, Itàlia, Estats Units i Anglaterra. Hi havia documentals dels Jocs Olímpics d'Hèlsinki; les proves ciclistes, els 6 dies de París o la Vuelta a Espanya, etc. Anys després (1970), en el marc del Salón del Deporte y el Camping, i del 9 al 11 d’abril, es van organitzar unes Jornades de cinema esportiu a la sala de projeccions del Palau Nacional de Montjuïc. A les jornades es van presentare diverses pel·lícules cedides per la filmoteca de la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes; un reportatge de Pierre de Coubertin; el film Grand Prix (1966) del director Jhon Frankenheimer; i els documentals: Els Jocs Olímpics de Tokio (1965) de Kon Ichikawa, i Olimpiada Blanca de Grenoble de Claude Lelouch i François Reinchenbach. En realitat el títol oficial d’aquest últim documental és 13 dies en France.


Com queda constatat, també en aquest camp Barcelona ha estat la ciutat pionera a nivell estatal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada