L’últim article sobre cinema i esport està dedicat a la primera pel·lícula espanyola de temàtica esportiva. Si algú   està interessat en aquesta temàtica els recomano la lectura del llibre Presencia del Deporte en el cine español, editat pel Consejo Superior de Deportes en 2003, i obra del finat Joaquim Romaguera i Ramió, historiador, crític i autor de diverses publicacions cinematogràfiques. El llibre és una extensa guia de les pel·lícules i documentals esportius, i està desglossada per esports. L’honor d’ésser la primera producció li correspon al film Campeones , una comèdia dirigida per Ramón Torrado i estrenada l’any 1943. En el repartiment hi figuraven destacats futbolistes com Ricardo Zamora, Guillermo Gorostiza o Jacinto Quincoces, però també apareixien personatges que varen deixar empremta en el món de l’escena, l’hosteleria i el periodisme. Dins del planter d’artistes destacaven Luchy Soto, actriu de cine, teatre i televisió, i cosina de Juan Antonio i Pilar...

Poc abans d’iniciar-se el Festival de cinema esportiu de Barcelona l’amic Pere Hernández, professional de la Federació Espanyola de Tennis i col·leccionista, em va donar una reproducció d’un fulletó publicitari de l’estrena a Barcelona de la pel·lícula Olimpiada de Leni Riefensthal. Els locals per a l’estrena eren els desapareguts cinemes Savoy i Maryland . A l’interior del fulletó hi havia un llarg article signat pel periodista Carles Sentís i Anfrus, que en aquells anys feia les seves primeres passes en el món periodístic, però que anys més tard, i a causa de la seva extraordinària trajectòria professional, arribaria a guanyar nombroses distincions com la Creu de Sant Jordi i el Premi Nacional de Periodisme de Catalunya. Com no constava l’any de l’estrena, vaig decidir esbrinar-ho a través de les hemeroteques digitals, i alhora em preguntava si aquesta era la primera pel·lícula esportiva estrenada al nostre país. Olimpiada , que està dividida en dues parts, Ol...

Del 18 al 20 d’abril el Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch va  acullir la IV edició del BCN Sports Film . Aquest Festival, que organitza la Fundació Barcelona Olímpica i Nikita Distribution, forma part d’un circuit internacional de 14 festivals de cinema esportiu, que es fan sota el paraigües de la  Fédération Internationale Cinéma Télévision Sportifs , una entitat que aglutina a 113 països, presidida per l’italià Franco Ascani, i reconeguda pel Comitè Internacional Olímpic. Al Festival de cinema esportiu de Barcelona d’enguany s’han presentat aproximadament unes 240 produccions de 35 països, gairebé el doble que en l’edició de 2012. El Festival també ha organitzat dues activitats paral·leles, el one to one i el pitching advice , que han estat adreçades als professionals del sector cinematogràfic. Abans de Barcelona altres ciutats espanyoles havien acollit Festivals de cinema esportiu. El més antic, i de gran prestigi internacional, és el Festi...

A l’article anterior vaig fer referència a un jardí i un parc esportiu a la Vila Olímpica, per que formaven part del paquet d’espais dedicats a les ciutats que han estat seu dels Jocs Olímpics: el Jardí d’Atlanta i el Parc Olímpic; però a Barcelona hi ha d’altres jardins i parcs amb nomenclatura esportiva. El jardí de Joaquim Domingo està situat a prop de l’Estació de Sants, entre els carrers Vallespir, Badalona, Comtes de Bell-lloc i passeig de San Antoni. Si bé en el diccionari Nomenclator apareix la data del 22 d’abril de 1999, el cert és que les edicions del 12 d’abril de La Vanguardia i El País ja informaven d’aquest nou equipament, que s’havia construït en un terreny abandonat, i que va costar a les arques municipals prop de 30 milions de les antigues pessetes. Tot i així, la inauguració oficial s’efectuà el 29 d’abril amb la presència de l’alcalde Joan Clos, la vídua Josefina Montforte i el seu fill Jaume. La proposta de concedir el nom de Domingo als jardins va sorgir ...

Aquest és l’últim article dedicat a carrers i places amb noms esportius. A diferència dels anteriors, aquestes no s’han dedicat a la memòria de cap persona. La majoria d’aquests estan relacionats amb els Jocs Olímpics de Barcelona’92, a excepció de tres: l’avinguda de l’Estadi; el carrer dels II Jocs Mediterranis i el carrer dels Esports. En el Diccionari Nomenclàtor no consta cap data oficial de l’aprovació o inauguració en relació a l’avinguda de l’Estadi . La primera referència que s’ha trobat és un anunci de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929, on s’informa al públic dels Grandes Festivales en el Estadio , i al final d’aquest s’assenyala: “hoy sábado por la noche, gran Castillo de Fuegos Artificiales en la Avenida del Estadio”. L’Exposició Internacional s’havia inaugurat el 19 de maig de 1929 i l’estadi un dia després. A diferència d’avui dia, on a la porta principal de l’estadi s’hi accedeix des de la Plaça Nemesi Ponsati i el Passeig Minicius Natalis, el 1929 l...

           La boxa a Barcelona té una llarga tradició, malgrat que des de finals dels anys setanta sobreviu a dures penes. Isidre Corbinos en el llibre La Boxa de la col·lecció Biblioteca Los Sports de la llibreria Sintes de Barcelona, i editat el 1914, ressenya que “un mariner mahonés, tripulant d’un vaixell britànic, aprengué en las seves sortides la boxa que per aquell temps es practicava en el país de la boira Com que les seves estades a la nostra ciutat no eren de llarga duració, només pogué crear un alumne, Bergé, que instal·la, en 1876-77, una sala a la Barceloneta, en la qual sala s’ensenyà una boxa completament fantàstica...”.  A partir d’aquest primer fet passarien alguns anys fins la seva introducció a principis del segle XX en alguns dels gimnasis que s’instal·laven a la ciutat. L’arrelament definitiu de la boxa no es farà fins la primera dècada del segle XX.  Juli Llorente, al seu llibre Història de la boxa catalana destaca que ja l...

          Dels cinc carrers i places dedicades a personalitats esportives que manquen per mencionar, n’hi ha tres que es troben a la muntanya més esportiva del món: Montjuïc.   De tots els personatges el més pintoresc és Lucius Minicius Natalis Quadronius Verus, que va néixer a Barcino el segle II d.C., i que ocupà diversos càrrecs  a l’Imperi Romà. Li agradaven els cavalls, i va decidir participar en els Jocs d’Olimpia l’any 129 on la seva quadriga va guanyar la prova. Per deixar constància d’aquesta fita va cedir-la i va erigir una estela al Santuari d’Olimpia. El mèrit era de l’auriga que conduia els cavalls, no pas d’ell, però aquesta era l’única competició en els Jocs Olímpics de l’Antiguitat on el premi -la corona en branques d’olivera- no es donava al participant sinó al propietari dels cavalls. Sigui com sigui és, oficialment, el primer guanyador barceloní. La seva història va arribar al públic a les pàgines de La Vang...

A finals dels anys quaranta tothom era conscient que en el nostre país calia disposar, com tenien altres nacions, d’un pavelló o palau d’esports. Fins i tot els veïns portuguesos en tenien un a Lisboa. D’altra banda, a la premsa s’insistia en el fet que era precís tornar a disposar d’un velòdrom. Aquesta necessitat va propiciar que construïssin un equipament polivalent en la confluència de l’actual avinguda de les Corts Catalanes, que durant la dictadura es deia avinguda José Antonio Primo de Ribera, i els carrers Llancà i Sepúlveda. Barcelona tindria l’honor de construir el primer Palau d’Esports de l’Estat Espanyol, malgrat que era un pavelló descobert. El més curiós és que aquesta instal·lació es va inaugurar dues vegades.    El Palau dels Esports era polivalent, a El Mundo Deportivo es podia llegir: “Al proyectarlo ya se hizo con la idea de que el local debía tener unas condiciones especiales, que permitiesen transformarlo de velódromo en espacio para el boxeo y la ...