dimecres, 10 de febrer de 2016

Carlos Pardo, un periodista i promotor creatiu

Carlos Pardo (1919-2004) està considerat un dels mestres del periodisme esportiu. Per aquest motiu, quedà inclosa una breu semblança biogràfica i una selecció dels seus articles en el llibre Periodisme amb empremta olímpica que edità la Fundació Barcelona Olímpica i la Fundació Esport i Ciutadania. No obstant, i com d’altres il·lustres periodistes –Narcís Masferrer, Josep Elies i Juncosa, etc.- de principis del segle XX atresoraven altres virtuts, una de les principals era la creativitat. L’esport fluïa per les seves venes, abans de la Guerra Civil havia estat nedador i waterpolista del Club Natació Barcelona, on l’ensenyà a nedar el fill del compositor Enrique Granados. Fins i tot l’havien preseleccionat a l’equip de waterpolo que havia d’anar als Jocs Olímpics de Berlin, l’any 1936. Si bé, en aquest període, Carlos Pardo va escriure alguns articles per a El Mundo Deportivo, no seria fins finalitzada la Guerra Civil aquesta que el director d’aquest diari, José Luis Lasplazas l’incorporaria a l’equip de redacció. 

L’any 1948 va ser important en la seva trajectòria professional, ja que fundà la revista Vida Deportiva, i va ser el creador d'un dels premis més emblemàtics de l'esport espanyol: el premi al Millor Esportista de l'any, que des de 1965 organitza El Mundo Deportivo. També, aquest any debutà com a periodista olímpic, va acudir com a corresponsal als Jocs Olímpics de Londres. Carlos Pardo va ser el periodista que més vegades assistí als Jocs Olímpics, un total de 27. Precisament, el seu treball als Jocs Olímpics de 1952 a Hèlsinki, en els quals va coincidir amb Joan Antoni Samaranch, que anava de corresponsal de La Prensa, li va reportar el premi al periodista més distingit de l'any concedit per la Delegació Nacional d'Esports. 
Carlos Pardo també destacaria com a gestor, assumint la direcció del primer pavelló descobert que es construí a l’Estat espanyol: el Pabellón del Deporte. Aquesta instal·lació, la qual s’inaugurà amb motiu del campionat del Món i d’Europa de 1951, estava situat en la confluència de l'avinguda José Antonio Primo  de Ribera (actual Gran Via de les Corts Catalanes) i els carrers Sepúlveda i Llançà. Havia estat construït gràcies a un grup de promotors liderats per Agustín Pujol, i en el consell d'administració del Palau d'Esports S.A figuraven importants personalitats com Arañó, Samaranch, Muñoz i Romà. Pardo tenia visió empresarial, es convertí en promotor d’espectacles esportius, com ho demostrà portant a Espanya, aquell mateix any, als Harlem Globetrotters. Un any després ell ampliaria el negoci amb l’arribada de Viena sobre gel. Temps després arribarien altres destacables esdeveniments com Hollyday on ice, el circuit de tennis professional del grup de Kramer, competicions ciclistes, etc... El seu radi d’acció s’estendria a tot l’Estat i ho faria fins al final de la seva vida.
A principis de 1951, Carlos Pardo ajudà al francès Henri Birbaun a la difusió del judo en la nostra ciutat. En una entrevista que li van fer a Birbaun, publicada en El Mundo Deportivo el 25 de desembre de 1969, assegurava “Me acuerdo mucho de aquellos tiempos en que grancia a El Mundo Deportivo, y a su redactor don Carlos Pardo, me fue posible instaurar el judo aquí”, i després afegia, “haciendo exhibicions en diversos clubes y entidades, C.N.Barcelona, en el Price, Policía, Colegios, etc. Siempre acompañado de don Carlos Pardo”.   El 3 de novembre d’aquell mateix any, des de les pàgines de la revista Destino, va llançar una idea, que curiosament no arribaria a materialitzar-se fins a gener de 2010: Barcelona seu d’uns Jocs d'Hivern. “Jo m'atreveixo a llançar una idea a la Delegació Nacional d'Esports… organitzar durant l'hivern 1954-55 els Jocs Mediterranis d'Hivern, limitats a competicions d'esquí en una de les instal·lacions del Pirineu català. Tant la Molina com Núria estaran en aquest hivern prou equipades en hotels i mitjans d'ascens als cims per garantir una Olimpíada Mediterrània Blanca de gran talla (...)”. Sobre aquesta idea tornaria a insistir en la mateixa revista el 6 de febrer de 1954. Li agradaven els esports d’hivern, prova d’això és que Samaranch, a finals de gener de 1955, quan presidia la Federació de Patinatge, l’anomenà seleccionador nacional d’hoquei gel, un esport que fins aleshores formava part d’aquesta federació.

Carlos Pardo li treia punta al llapis fins i tot amb la seva estada als Jocs Olímpics. Gràcies al diari El Mundo Deportivo del 21 i 27 novembre de 1952 sabem que va recórrer diverses localitats catalanes -Mataró, Manresa, Sabadell, Vic, Terrassa, Badalona, Vilanova i la Geltrú, Barcelona, etc.-  presentant les seves  diapositives i dissertant sobre els Jocs Olímpics d’Oslo i Hèlsinki. Continuaria desenvolupant aquesta activitat amb successius Jocs Olímpics (La Vanguardia 11 de maig de 1960).  

Per aquestes dates ja era oficial que Barcelona acolliria els II Jocs del Mediterrani. En la revista Destino, del 1 de maig de 1954, Pardo va desvelar una idea, que més tard arrelaria en les cerimònies d'inauguració dels successius Jocs Mediterranis i formaria part de la litúrgia del moviment olímpic: l'aigua com a símbol dels Jocs Mediterranis. “Tinc l'íntima satisfacció que una idea meva transmesa al comitè organitzador… ha estat acceptada i adoptada… Es tracta de l'element natural que ha de distingir els Jocs i la cerimònia inaugural a ells supeditada. (...)La paraula Mediterrani tanca la clau de l'element que ha de distingir aquests Jocs: l'aigua. Aigua històrica i gloriosa del Mediterrani.(...) L'aigua del Mediterrani serà recollida en una vistosa cerimònia de reconstrucció històrica, precisament a la platja d’Empúries, on els grecs, pares excelsos de la idea olímpica, van arribar a les nostres terres”. En els Jocs Mediterranis de Barcelona entrà a formar part de la comissió de premsa que presidia Samaranch, però assumiria la direcció de la mateixa quan Samaranch fou elegit regidor d’esports, a principis de 1955. Poc temps abans dels Jocs Mediterranis hi ha una interessant anècdota que tenia com protagonista el F.C Barcelona. L’anècdota surt al llibre Las mejores anécdotas del Barça, obra de Paco Martínez; i també a l’article, que recomano llegir, Notario en las trincheras del deporte, del qual són autors Xavier G. Luque i Joaquín Luna, publicat a La Vanguardia el 30 de maig de 2004. Segons relata el mateix Pardo, L’Equip havia llençat l’idea d’organitzar la primera copa d’Europa en 1955, i ell, com a corresponsal del diari li presentà el projecte i les condicions per a participar-hi a F.Miró-Sans, president del Barça. “Leyó las condiciones y me respondió: “Esto es una utopia no se hará nunca” (...) llegué a casa “emprenyat” y mi mujer me sugirió: Porqué no llamas a tu amigo del Madrid, Saporta?. Al final Pardo trucà a Raimundo Saporta, l’explicà el projecte i la renuncia del Barça. “Me pidió que a la mañana siguiente volara a Madrid. En Barajas estaba el coche de Bernabeu que me esperava en las oficines junto a Saporta y el gerente Calderón. Y al día siguiente todos a París, donde se fundó en un hotel la copa de Europa”.
L’edició de 1960 del trofeu Comte de Godó de tennis va ser històric per dos motius: va ser el primer torneig que guanyà un tennista espanyol, Andrés Gimeno es va imposar a l’italià Giuseppe Merlo (6-1, 6-2 i 6-1) i va ser la primera vegada que un partit de tennis es va retransmetre en directe per televisió, on el locutor del partit no va ser un altre que Carlos Pardo. 
Un altre anècdota, aquesta relacionada amb el ciclisme, la relata Felip Vivanco a l’article El día que el tour habló catalán, publicat per La Vanguardia el 6 de juliol de 2003. En 1965, el Tour de France arribava a la ciutat comtal, i l’organització del Tour preguntà si tenien locutor per l’etapa ja que el d’ells només parlava francès. Al final Pardo assumí la responsabilitat. “En Aix-les-Thermes hablé un poco en francés y al cruzar la frontera por Puigcerdá lo hice en espanyol hasta que pensé...y, ¿porqué no en catalán? (...) pensé que no iba a pasar nada. Además, la policía española que escoltava la caravana estaba más alejada que la francesa. Mi sorpresa fue la alegria de la gente cuando oía que de los altavoces se hablaba en catalán”. Aquella etapa fou guanyada pel corredor espanyol Pérez Francés. 
En 1974, el periodista també es va veure implicat en un projecte molt ambiciós. Aquell any es creà una Associació Internacional de Bàsquet amb l’objectiu d’organitzar una lliga europea professional, la qual arrancaria l’any 1975. Entre els promotors es trobava  Carlos Pardo, el qual seria copropietari i manager de l’equip Catalan Estels. Al projecte inicial, on també estava previst que jugués un equip de Madrid, es volia implicar a la Federació Internacional de Bàsquet, però aquesta es va desentendre de la iniciativa. Malgrat tot, la I Lliga Europea Professional va iniciar-se al febrer de 1975, amb només un equip espanyol, Iberia Superstars, però no va continuar donada la poca assistència de públic als pavellons (La Vanguardia 28 de setembre i 6 d’octubre de 1974). En aquesta dècada, Pardo afegiria al seu currículum periodístic la direcció del diari esportiu 4-2-4 (1975), i començà a col·laborar amb el diari Sport (1978).

Per finalitzar, cal assenyalar una altre faceta poc coneguda de  Carlos Pardo, la d’escriptor. El primer llibre estava dedicat a Samitier, portà el títol Sami, en ell s’incloïa la sinopsi d’un musical fet per ell mateix amb l’idea de portar-lo als escenaris. En 1970, va presentar una novel·la esportiva, La Quiniela, al premi Olimpia, un concurs impulsat per Samaranch des de la Delegació Nacional de Deportes i Comité Olímpico Español. 

El guanyador del concurs fou Andrés Bosch. Més sort tingué en 1992, any olímpic, on va aconseguir el premi de la revista Don Balón, amb l’obra Cinco días en Olimpia, que estava dedicada al campió olímpic barceloní Luicius Minicius Natalis. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada