100 anys d’atletisme: L’Sport Atlètic Barcelonés i la Volta a Barcelona a peu


                                                                     Dedicat a la Federació Catalana d’Atletisme


El 4 de novembre s’inaugurà al Museu Olímpic i de l’Esport una interessant exposició que commemora el centenari de la Federació Catalana d’Atletisme. En el marc d’aquest acte, el vicepresident de la Federació, Josep Maria Antentes, va entregar a la Fundació Barcelona Olímpica el llibre Història de l’atletisme a Catalunya, un excel·lent treball de recerca del qual són autors els historiadors i professors Carles Santacana i Xavier Pujades.  

Si bé la Federació Atlètica Catalana es fundà en 1915, cal dir, com es senyala al llibre, que la primera entitat exclusivament dedicada a l’atletisme, l’Sport Atlètic Barcelonés, es va constituir una mica abans, la tarda-nit del 21 de setembre de 1912 (La Vanguardia 23 de setembre). L’acte es va dur a terme al carrer del Carme, 30 principal, la seu de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, una entitat fundada l’any 1902. Els amics Pujades i Santacana afegeixen, que “la comissió esportiva del club estava integrada per alguns dels millors atletes catalans de la dècada”, entre els que es trobaven Pere Prat, Albert Charlot i Joan Barba. No obstant, cal afegir que, com acostumava a pasar en moltes de les entitats que es creaven, els membres de la junta també eren esportistes. La junta directiva estava integrada per Camil Balat, president; Josep Castanedo, sotspresident; Lluís Balagué, secretari; Josep Sicart, sotssecretari; Bartolomé Alzamora, tresorer; Eduard Sasot com a cap de material; i Manel Bazán i César Arnal com a vocals (El Mundo Deportivo 26 de setembre). Dins els objectius de la nova entitat figuraven: l’organització d’una Volta a peu a Barcelona; una marxa atlètica des d’una localitat veïna a Barcelona; un festival atlètic i l’adquisició o lloguer d’un terreny per instal·lar un camp d’entrenament. L’uniforme de l’Sport Atlètic era blanc, amb una estrella vermella al pit de la semarreta i una franja del mateix color al pantaló.
Balat tenia un extens currículum poliesportiu i mitjançant aquest blog volem dedicar-li unes línies al primer president d’un club d’atletisme. Jugador del Català F.C., amb el qual jugà diversos campionats de Catalunya, va figurar en la llista de golejadors de les temporades 1903-04 fins la 1909-10. En la temporada 1911-12 el trobem alineat en partits no oficials del F.C.Barcelona. Com a directiu ocuparia la vicepresidència de la Federació Catalana de Clubes de Foot-ball (1910-11), durant la presidència d’Eugeni Beltri i Cots (La Vanguardia 20 d’octubre de 1910). Com altres jugadors de futbol de l’época, Balat compaginà aquest esport amb l’atletisme -carreres i salts-, activitats que es feien als mateixos camps de futbol (Los Deportes 30 d’abril de 1908 i El Atletismo en España 1900-1913, José Javier Etayo Gordejuela). Apart de practicar futbol i atletisme, Balat formà part de l’equip de lluita grecoromana del Gimnàs Vila, on va participar en les exhibicions - homenatges a Narcís Masferrer- (El Mundo Deportivo 5 de desembre de 1912) i als campionats de Catalunya (La Vanguardia 4 de desembre de 1917). Fou soci del Club Natació Barcelona, on compaginà la faceta de nedador i jutge de competicions. Com a nedador es proclamà campió d’Espanya de salts en plataforma de 5 i 10 metres els anys 1912, 1914 i 1916. Per altra banda, també desenvolupà tasques de jutge de natació i àrbitre de waterpolo als campionats de Catalunya i Espanya (La Vanguardia 3 de setembre de 1911 i 24 de setembre de 1914). Balat formaria part de la junta del Club Natació Barcelona durant els mandats presidencials de Bernat Picornell, primer com a president de la comissió esportiva (El Mundo Deportivo 5 de novembre de 1914) i més tard ocupant el càrrec de vocal segon (La Vanguardia 29 de gener de 1918). L’última referència que hem trobat a l’hemeroteca data de 1926, quan feia d’instructor de nens en l’Ateneu Obrer de Badalona (La Vanguardia 7 de gener de 1926).
La primera cursa organitzada per una entitat atlètica fou la Volta a Barcelona a peu, que va dur a terme precisament l’Sport Atlètic Barcelonès poc després de fundar-se. Abans ja s’havien fet curses pels carrers de la ciutat, però aquestes havien estat organitzades per les seccions atlètiques d’associacions o entitats de caràcter poliesportiu com l’Atlètic Club Ciclista, l’Sportmen’s Club, el CADCI, etc... o setmanaris esportius com Los Deportes o El Mundo Deportivo. Per fer les coses ben fetes, “se ha pedido a la Unión de Sociedades Francesas de Deportes Atléticos (USFSA) el reglamento de las carreras a pie y concursos atléticos por las que se regirá esta primera asociación atlética de España” (La Vanguardia 7 de novembre 1912). El reglament, molt senzill, constava de vuit punts i va sortir publicat a La Vanguardia el 8 de novembre, i a El Mundo Deportivo el 14 de novembre. En el primer punt es detallava l’itinerari, amb sortida davant Plaça Universitat per dirigir-se després a Ronda Sant Antoni, Ronda Sant Pau, Marqués del Duero -actual Paral·lel-, passeig Colom, passeig Isabel II, entrada al Parc de la Ciutadella, passeig dels Tilers, Saló de Sant Joan –actual passeig Lluís Companys-, Arc de Triomf, Ronda de Sant Pere, Passeig de Gracia, Gran Via de les Corts, i finalitzava novament a Universitat. 
La cursa es va celebrar el 17 de novembre i comptà amb una notable assistència de públic. Participaren 26 corredor i l’organització “fue inmejorable, pero aún hubiera sido mayor si las autoridades hubieran enviado fuerzas de policía” (La Vanguardia 18 de novembre). El guanyador fou el favorit, Pere Prat, que s’imposà amb un temps de 19 minuts i 33 segons, entrant en segona i tercera posició els corredors Vives i Charlot. 
Com a curiositat destacar que Pere Prat, era en aquells moment l’atleta més destacat, guanyador de nombrosos reptes –enfrontaments entre dos corredors- que es feien en el Parc de la Ciutadella; i que l’any anterior havia establert el rècord de Barcelona en 1/2 hora en recórrer 8.676 metres al Parc de la Ciutadella. Uns mesos després de la Volta a peu, el 9 de març de 1913, Prat segons El Mundo Deportivo, del 13 de març de 1913, havia superat el récord olímpic de marató, aleshores el defensava el canadenc Billiy Sherring amb 2h.51m.23s, aconseguit als Jocs Intermedis d’Atenes en 1906, però no va ser oficial, ja que “ el controlaje de la prueba no ha sido efectuado por una entidad que pudiera darle validez oficial”. La noticia era incorrecte, ja que el rècord olímpic  estava en mans de l’atleta sudafricà Ken MacArtur, que l’havia aconseguit als Jocs Olímpics d’ Estocolm (1912) amb un temps de 2h.36m.54s. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L’Olimpisme a Barcelona i Catalunya 1929-1930

VII Campeonato del Mundo de Hockey sobre patines (1951)

Dels voltants del Turó, la Plaça Francesc Macià, i fins a Pau Claris: Diagonal III

Instalaciones Desaparecidas:

Hace 70 años... I Gran Premio de España de Automovilismo, prueba puntuable para el Campeonato del Mundo de Fórmula 1 (1951)