L’Escola de Mar i l’educació física-esportiva

L’Escola de Mar, que s’inaugurà oficialment el 3 d’agost de 1921, no començaria la seva tasca docent fins el gener de 1922. Aquesta escola formava part d’un projecte de l’Ajuntament de Barcelona, que s’adreçava a escolars amb una salut feble, i pretenia dotar a la ciutat d’espais i serveis sanitaris-escolars, on la natura formava part activa de l’educació. Al capdavant del projecte, del qual també formaven part l’Escola del Bosc i l’Escola del Parc del Guinardó, estava Manuel Ainaud, cap de l’Assessoria Tècnica de la Comissió de Cultura. A l’acte inaugural l’alcalde de Barcelona, Antoni Martínez i Domingo, i el tinent d’alcalde i president de la Comissió de Cultura, Nicolau d’Olwer. Després dels discursos es va procedir al bateig de la barca a motor, Náusica, que es va adquirir per la vigilància dels alumnes durant el bany (La Vanguardia 4 d’agost de 1921).   

L’Escola de Mar, obra de l’arquitecte en cap de la comissió de cultura municipal, Josep Goday, era un edifici de fusta situat al costat dels Banys Orientals, fent cantonada amb els carrers Almirall Aixada i Vinaròs, i que disposava de quatre aules (una per nens, dues per nenes i un parvulari); una sala per a conferències, activitats musicals i projeccions, i també s’utilitzava com a instal·lació esportiva de la sorra i l’aigua de mar.

Al capdavant de la direcció de l’Escola de Mar es nombrà al pedagog Pere Vergés i Farrés, que havia exercit de professor d’educació física a les escoles del Districte VI i fou del primer director dels Banys de Mar adreçats als alumnes de les Escoles de Barcelona. Aquesta activitat s’havia posat en marxa l’estiu de 1918 i consistia en nous banys gratuïts, al mes d’agost al matí, sota la vigilància de mestres y metges. S’incloïa un lleuger esmorzar després de sortir de l’aigua (La Vanguardia 19 de juliol de 1918). 

La selecció dels alumnes a l’Escola de Mar es feia a partir dels nens malaltissos (bronquitis, anèmia, tuberculosi pulmonar etc...) provinents de famílies treballadores de les escoles de la ciutat on per accedir-hi es requeria el preceptiu informe mèdic. 

L’objectiu com a qualsevol altre centre docent era ensenyar, però aquí prenia més rellevància l’activitat física a l’aire lliure amb la finalitat de millorar la salut dels nens i nenes. Per conèixer millor aquest projecte educatiu és recomanable llegir l’article de Jordi Brasó i Xavier Torrebadella, El joc del “rescat” a Catalunya. Un projecte educatiu a l’Escola de Mar de Pere Vergés (Temps d’Educació, 47 – Universitat de Barcelona). Com senyalen els autors de l’article “el joc del “rescat” esdevé l’esport oficial de l’escola amb el joc de banderes i els escacs”. No eren els únics esports que es practicaven a l’Escola de Mar, en el programa també figuraven competicions atlètiques i de natació, així com d’altres jocs de taula com les dames. Els joves jugador d’escacs van tenir el seu moment de gloria amb la visita d’Alexander Alekhine, el qual es proclamà campió del món a Buenos Aires, l’últim trimestre de 1927, després de derrotar al cubà José Raúl Capablanca. Alexander Alekhine visità l’Escola de Mar durant la seva escala a Barcelona en gener de 1928 (La Veu de Catalunya 21 de gener de 1928). Es pot fer el seguiment d’algunes de les activitats programades, per exemple el campionat d’interclasses d’escacs a la revista editada per l’Escola, Garbí, la qual està digitalitzada per Arca (Arxiu de Revistes Catalanes Antigues).

L’Escola de Mar va tenir un paper molt actiu des de la seva creació, sent punt de trobada dels tradicionals banys de mar i de sol, així com d’activitats lúdiques que es feien a l’estiu i que organitzava l’Ajuntament de Barcelona: l’estiu de 1923 passaren per les seves dependències 2.000 nens/es (La Vanguardia 22 de juliol de 1923). Tanmateix, es va implicar en les activitats esportives de la Festa Major de la Barceloneta (La Vanguardia 15 de setembre de 1926).

Un bombardeig durant la Guerra Civil (19 de gener de 1938) provocà l’incendi i la desaparició de l’Escola de Mar, la qual va traslladar-se provisionalment al roserar de Montjuïc, on avui es troba el Museu Etnològic de Barcelona, fins el seu trasllat definitiu al seu emplaçament actual al barri del Guinardó, novembre de 1948. Malgrat que al capdavant va continuar Pere Vergés, l’arribada de la dictadura va fer desaparèixer l’esperit innovador de l’Escola de Mar.