Lluís Meléndez i Gardeñas (1900-1971)

Aquest any, el Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch va afegir, a l’espai dedicat als mitjans de comunicació, a tres periodistes esportius barcelonins -Lluís Meléndez Gardeñas, Carlos Pardo Gil i Andreu Mercé Varela-, els quals van tenir una destacada trajectòria. Tots tres apareixen en la publicació Periodisme amb empremta olímpica, que fou editada l’any 2013 per les Fundacions Esport i Ciutadania i Barcelona Olímpica, un llibre que som autors Joan Manel Surroca i jo mateix. Començaré per Lluís Meléndez, del qual l’amic Joan Surroca li dedicà un article el 3 d’abril de 2013 en el seu blog El Marcador; i intentaré complementar la informació ja apareguda.

Com a esportista, com senyala Surroca “jugó al fútbol y hockey con el F.C.Barcelona, compitió en rugby con el C.D.Universitari y practicó el remo con el R.C. Marítimo, pero sobre todo fue un destacado atleta y uno de los precursores de la marcha española”. Va ser en la marxa on va destacar: campió de Catalunya en 1918 (3 kilòmetres), 1920 i 1923 (5 kilòmetres); i campió d’Espanya en 1919 i 1923 (5 kilòmetres). Precisament, l’edició de 1919, celebrada al camp del R.C.D. Espanyol del carrer Muntaner, era la primera que s’organitzà a Catalunya. Sens dubte, la seva màxima expressió com a esportista fou la participació als Jocs Olímpics d’Anvers (1920) on es classificà per la final –primera vegada que ho feia un atleta espanyol als 20 kilòmetres marxa-,  però va abandonar per una indisposició quan anava en el grup capdavanter. Després no aniria a la següent cita olímpica (Paris 1924) per una lesió. En aquesta etapa de la seva vida també destacaria com a dirigent, havent participat en la fundació del Catalunya Atlètic Club (1917), que presidí Josep Antoni Trabal, malgrat no figurava en la seva junta directiva (La Vanguardia 26 d’octubre de 1917); al costat de Manel Cutié va promoure la secció d’atletisme del R.C.D. Espanyol (1918); també va estar implicat en la creació de l’Agrupació Atlètica Excursionista (1919); i fou un dels promotors de la secció d’hockey del F.C.Barcelona (1923). Tanmateix, ja des de jove, va tenir un caràcter emprenedor, ja que fou un dels promotors de la Cursa Jean Bouin organitzada pel diari El Sport (1920) –actualment l’organitza El Mundo Deportivo-, al costat de “Torrens, Trabal, Matas y Corbinos” (El Mundo Deportivo 4 de desembre de 1925); o la I Vuelta a Barcelona de marxa (1920).

Cal remarcar que en la dècada de 1920 ja compaginava la pràctica esportiva amb el periodisme. La llista de diaris que fundà o en els que col·laborà és molt extensa. En la primera recerca que vam fer Joan Manel Surroca i jo, apuntàvem que fou redactor de Jornada Deportiva (1921-1925); fundador de la revista Sports (1923-1924); i que formà part, durant 50 anys, de la redacció del diari El Mundo Deportivo (1918-1968) on finalitzaria la seva carrera com a redactor en cap; i afegíem que col·laborà amb altres diaris com a Vida Deportiva, El Noticiero Universal i Dicen. Ara podem afegir que he trobat la seva signatura en diaris de curta vida com Sport Català (La Vanguardia 10 de novembre de 1925); Grafic-Sport (La Vanguardia 19 de febrer de 1927) i La Voz Deportiva (La Vanguardia 4 novembre de 1927). 

Finalitzada la seva carrera com a marxador, durant la dictadura del general Primo de Rivera, assumiria altres tasques vinculades al seu esport, l’atletisme. “Recogemos hoy la opinión emitida por don Luis Meléndez designado para el difícil cargo de entrenador oficial de la Federación Atlética Catalana y nombrado por ésta para cuidar la preparación técnica del equipo catalán en vista de las futuras pruebas del Certamen de la Exposición” (La Vanguardia 2 de maig de 1929). També fou nomenat seleccionador de la Real Confederación Española de Atletismo i responsable de la preparació olímpica amb vistes als Jocs Olímpics de Los Angeles (La Vanguardia 19 de febrer de 1929 i 17 de juliol de 1930). Meléndez també va fer tasques d’oficial en nombroses competicions. Per exemple, el trobem en els Campionats de Catalunya, celebrats a Terrassa, com a director adjunt i starter –jutge de sortides- (La Vanguardia 23 de setembre de 1927) i de jutge d’àrbitre en varies carreres de la Jean Bouin (La Vanguardia 22 de desembre de 1926). El periodista Francesc Castelló també destacà la seva humanitat, ja que recordava que “en 1929, merced a una campaña iniciada por Luis Meléndez en las columnes de El Mundo Deportivo, se logró realitzar una suscripción de 3.000 pesetas que permitió a nuestros atletas desplazarse a Vicennes” per a participar, per primera vegada, en el Cross de les Nacions (El Mundo Deportivo 22 de març de 1929 i 21 de març de 1970).

En els anys trenta cal esmentar la seva implicació en la docència. El trobem participant com a professor en un curs d’Educació Física i Esportiva, que es va realitzar en l’Escola del Treball i sota la direcció de Josep Antoni Trabal (La Vanguardia 5 de juliol de 1930); i també formant part del grup de professors de Cultura Física, els quals impartirien aquesta ensenyança en les Escoles Primàries i Grups Escolars de l’Ajuntament de Barcelona (La Vanguardia 31 de març de 1932). També en aquets anys Meléndez, com senyalo en el llibret Els Jocs Esportius de Barcelona 1962-1966, va trobar una làpida romana en la cantonada dels carrers Arlet i Hércules, al costat de l’Ajuntament, on es deia que Luci Cecili Optat donava 7.500 denaris a la ciutat, d’aquests destinava 250 denaris anuals per a fer uns llocs de lluita. Ell intentà que a partir d’aquesta història la ciutat organitzés una activitat esportiva, però només va aconseguiria un senzill acte protocol·lari davant la làpida, el dia 15 d’abril de 1936, durant les Festes Commemoratives de la República. No seria fins a 1962 que el regidor d’esports, Albert Assalit, li comprés aquesta història i l’utilitzés per posar en marxa els Jocs Esportius de Barcelona. 

Després de la Guerra Civil va tenir una estreta relació amb el patinatge, que l’aproparia a la figura emergent de Joan Antoni Samaranch, amb el que mantindria una estreta relació en el futur. Va ser l’entrenador nacional de patinatge artístic (1949) (La Vanguardia 23 d’agost de 1949), també va estar al capdavant de l’organització dels campionats del món de Patinatge Artístic i dansa (1949). Precisament l’any 1949, Meléndez reconeixia en una entrevista que es sentia molt orgullós de la medalla al mèrit concedida per la Federació Catalana d’Atletisme a la seva persona, pel seu “ejemplar comportamiento observado por usted a lo largo de su actuación deportiva” (El Mundo Deportivo 6 d’agost de 1949). En 1948 va participar en el jurat del “Mejor Deportista del Año” una iniciativa de la revista Vida Deportiva on també participava el periodista i amic Carlos Pardo. En la dècada dels anys cinquanta participà activament en l’organització dels Campionats del Món d’Hoquei sobre patins (1951 i 1954); també en els Jocs Mediterranis de 1955, on formà part de la Comissió de Premsa. 

Meléndez va ser un periodista versàtil, en els últims anys de la seva carrera es va especialitzar en boxa i olimpisme, de fet va estar com a enviat especial del diari El Mundo Deportivo en els Jocs Olímpics d’Hèlsinki (1952), Roma (1960) i Tokio (1964); i si bé no va estar present en Melbourne (1956), pel boicot d’Espanya per la invasió de la Unió Soviètica a Hongria, fou una de les persones que acompanyà a Samaranch a hissar la bandera olímpica en la porta de marató de l’Estadi de Montjuïc (El Mundo Deportivo 22 i 23 de novembre de 1956). Tanmateix destacar que fou el periodista que avançà la candidatura de la ciutat de Barcelona pels Jocs Olímpics de 1972 (El Mundo Deportivo 26 de novembre de 1965); i posteriorment fou molt crític per la decisió del COE de donar prioritat a la candidatura de Madrid (per a més informació d’aquest tema tenim la publicació Els Jocs Olímpics de Franco, una anàlisi de la candidatura frustrada de Barcelona’72 de Juan Antonio Simón Sanjurjo).

Malgrat que ja estava jubilat, continuà col·laborant amb tasques organitzatives, com per exemple la Comissió d’itineraris i carreteres de la Vuelta Ciclista a España (1970); i no abandonà la màquina d’escriure. Els seus dos últims articles, Cumple sesenta años el Comité Olímpico Español, van aparèixer en El Mundo Deportivo els dies 10 i 11 de juliol de 1969.

Meléndez morí el 3 de març de 1971, al sepeli que es celebrà en la capella dels esportistes, a l’Església de Santa Anna, acudiren nombroses autoritats i companys de feina, entre les que es trobava Joan Antoni Samaranch.

Per finalitzar vull explicar la meva relació personal amb Lluís Meléndez. La meva afició a l’olimpisme va començar col·leccionant uns cromos olímpics que apareixien en les tabletes de xocolata Nestlé, i que em donaven al col·legi quan tenia 11 anys. El pare de l’idea era Meléndez. En 1964, amb motiu dels Jocs Olímpics de Tokio, es va editar un llibre de 343 cromos que recollia els fets més destacats des dels Jocs Olímpics d’Atenes de 1896. Els autors del llibre eren Meléndez i J.F. Vila San Juan, i el pròleg era de José Antonio Elola Olaso, Delegado Nacional de Educación Física y Deportes (La Vanguardia 3 de desembre de 1964).