La primera carrera de motor al circuit de Montjuïc

Podem assegurar que des de 1929, any que es celebrà l’Exposició Internacional de Barcelona, Montjuïc ha assolit mèrits per ser considerada la muntanya més esportiva del món, però, cal afegir, que durant molts anys també ha estat considerada la muntanya del motor per la gran quantitat de proves esportives, de dos i quatre rodes, que han passat pel seu asfalt fins a 1986. 

La primera carrera de motocicletes va ser el desembre de 1932. La majoria d’articles sostenen que la idea d’utilitzar el circuit de Montjuïc parteix del pilot de cotxes alemany Rudolph Caracciola, que visità el Parc de Montjuïc abans o després de participar a la Pujada Internacional a la Rabassada, prova organitzada per la Penya Rhin, el 17 de maig de 1931. A partir d’aquest fet, l’entitat i el seu president, Joaquim Molins, comencen a treballar (Hace 80 años que se inuguró Montjuich Raymond Blancafort, El Mundo Deportivo 26 de juny 2013). No obstant, repassant l’hemeroteca, trobem que el mèrit, probablement, és o compartit o d’un altre entitat, el Reial Moto Club de Catalunya, fundat l’any 1916. 

En una entrevista publicada a La Vanguardia, el 20 d’agost de 1931, el president del R.M.C. de Catalunya afirma, “acariciamos la idea de una o varias carreres de velocidad en circuito; es más, tenemos la idea fija de que ese circuito sea en las proximidades de Barcelona”. En Montjuïc?, li van preguntar. “Tal vez, tal vez (...) creo firmemente que un circuito en Montjuich resultaria la prueba más popular de las disputades hasta la fecha (...) Allí puede establecerse un circuito definitivo en excelentes condiciones técnicas y económicas (...) Un circuito en Montjuïc por ejemplo permitiría llegar a organitzar una de esas semanas automovilistas, que tanta envidia nos causan y que tanto dinero dejan en las localidades (...)”. Al final de l’entrevista deixava entreveure la possibilitat d’organitzar una carrera a finals d’aquell mateix any o l’any següent. En la portada de El Mundo Deportivo, del 11 de febrer de 1932, ja donava pistes del circuit, “de unos cuatro kilómetros, y lo cubrirán los corredores subiendo por las grandes Avenidas y bajando por el accidentado trazado de la Font del Gat”. L’article finalitza afirmant: “La idea inicial del proyecto surgió de un grupo de entusiastes del Moto Club de Cataluña, y parece ser que la cosa ya ha sido tratada por la Junta Directiva, y que se han iniciado conversaciones con elementos del Automóvil Club de Cataluña”. Unes setmanes després, les dues entitats s’adreçaren a la Federació de Turisme informant que una competició de dos i quatre rodes, a celebrar durant la primavera, atrauria turistes i, per tant, seria bona per la ciutat  (La Vanguardia 28 de febrer i 20 de març de 1932). Aquest projecte sofriria un petit retard, però van aconseguir l’autorització “de las Asociaciones Internacionales que controlan las manifestacions motoristes que se celebran en toda Europa” per posar-la en marxa el 7 de maig de 1933; i el recolzament de nombroses entitats esportives i ciutadanes que van adreçar una carta a l’alcalde Jaume Aiguadé i Miró. Entre les entitats figura la Penya Rhin, la Unión Velocipédica Española, els Clubs Nàutics i Marítims, El Club Natació Barcelona, El Centre Excursionista de Catalunya, el Sindicat de Periodistes, etc. (La Vanguardia 10 de novembre de 1932). 

No obstant, el mèrit d’organitzar la prova al circuit de Montjuïc li correspon a un altre entitat, creada l’any 1932, l’Associació de Corredors Motociclistes de Catalunya. Aquesta entitat es va presentar, organitzant els campionats motociclistes de Catalunya en pista, a l’Autòdrom de Terramar, el 11 de desembre de 1932; i els campionats de carretera del circuit de Montjuïc, el 25 de desembre, els quals comptaren amb l’autorització de la Federació Espanyola i de la Comissió de Parcs i Palaus de l’Ajuntament de Barcelona, presidida per Felipe Julià (El Mundo Deportivo 15 i 18 desembre). En l’organització de la prova, l’Associació de Corredors comptà amb la col·laboració de la Penya Rhin (El Mundo Deportivo 23 de desembre). El públic podia seguir la prova al llarg del circuit, però en la recta de sortida es va instal·lar una tribuna amb capacitat per 2.000 persones, al costat de la qual es col·locaren els altaveus i marcador, i es van reservar dues zones per aparcaments: la meitat de l’Avinguda Maria Cristina i l’esplanada davant l’Estadi. L’entrada general costava 1,50 pessetes i la tribuna 3 pessetes. Per a garantir els controls es va demanar la col·laboració de les entitats ciclistes de la ciutat, en total participaren 200 ciclistes del Club Ciclista Sant Martí, Sport Ciclista Català, Sarrià Esportiu, Agrupació Ciclista Montjuïc, Club Ciclista Gracia, Bloque Obrero y Campesino i Club Ciclista Coll-Blanch (El Mundo Deportivo 26 de desembre).

El programa del 25 de desembre constà de quatre carreres, la primera i tercera reservades a sidecars sense distinció de cilindrada, i sobre 10 voltes al circuit. La segona i quarta carreres eren per motocicletes, però corrien totes les cilindrades juntes, però les distancies eren diferents: 9 voltes per a 175 c.c.; 12 voltes per a 250 c.c., 13 voltes per a 350 c.c. i finalment 14 voltes per a 500 c.c. La classificació definitiva es feia sumant els punts de les dues mànigues, des de 8 punts pel primer corredor, fins a 1 punt el vuitè. Estava previst que el final de cada màniga s’anunciava amb un coet.

La crònica de l’esdeveniment en El Mundo Deportivo deixava clar, que “el circuito demostró ser excelente bajo el punto de vista espectacular y bajo el aspecto técnico (...)Circuito que pone a prueba la velocidad absoluta de una moto y que valora sus posibilidades de aceleración y de desceleración (frenos), a la vez que no deja un momento de descanso al piloto. El ancho de las calzadas y la facilidad de instalación de todos los servicios complementarios de la carrera, son otras cualidades de este circuito ideal que ayer inauguró Barcelona”. Els guanyadors de la prova foren: categoria side-car F. Viñals amb una Norton; en 175 c.c. Rus muntant una motocicleta Ravat; en 250 c.c. Emiliano amb una Rudge; en 350 c.c. A. Moxó amb Rudge, i en 500 c.c. F. Aranda també amb una Rudge.

“Barcelona tiene ya su circuito, un circuito magnífico que, modificando ligeremante algún detalle de la bajada por la “Font del Gat”, resultaría inmejorable bajo todos los conceptos. Nuestros organizadores no tienen de ahora en adelante que preocuparase buscando circuitos por cuanto en Barcelona tienen la mejor pista que pueden Imaginar. El circuito que descubrieron el “as” alemán Caracciola y nuestro malogrado Fernando de Vizcaya, ha hecho sus pruebas y ha demostrado plenamente sus excelencias y posibilidades” (El Mundo Deportivo 28 de desembre de 1932). El circuit de Montjuïc començava així la seva brillant historia, i a la primavera de 1933 adquiria ja caràcter internacional.