dijous, 26 de novembre de 2015

Les curses de torxes a Barcelona I – 1928-1936

La gènesi de les carreres de torxes, que es feien en relleus, la trobem a l’antiga Grècia. Són un bon nombre els escriptors que ens en parlen, des d’Èsquil a l’Agamenón o Heròdot als seus nou volums del llibre Històries, fins a Pausànies en la Descripció de Grècia; però a la llista n’hi podríem afegir d’altres com ara Plató, Demòstenes o Aristòfanes. Tots els historiadors coincideixen que les carreres o els relleus amb torxes –lampadedromies–, tenien un origen religiós relacionat amb el foc, i hi competien equips formats per joves que portaven la torxa fins a un altar que feia de meta. D’aquestes activitats en resten bons testimonis en ceràmiques gregues. Malgrat que els relleus amb torxes són avui molt coneguts perquè són un dels símbols dels Jocs Olímpics, mai van formar part dels Jocs de l’Antiguitat, ni tan sols van arribar a trepitjar un estadi. Els relleus formaven part de festivitats com les que estaven dedicades al tità Prometeu –que robà el foc als déus a l’Olimp per donar-lo als homes–, les dedicades a Hefest –déu del foc i la forja–, o les més famoses, les que retien culte a la deessa Atenea.

La primera aparició d’aquests símbols –la torxa i la flama– en els Jocs Olímpics moderns instaurats per Pierre de Coubertin fou a París 1900, els quals es van organitzar en el marc de l’Exposició Universal. La podem trobar en la medalla commemorativa d’aquesta Exposició –una dona portadora d’una torxa encesa– i en la medalla del Jurat –torxa alada damunt d’una dona assegura–. El símbol de la flama olímpica es va incorporar al moviment olímpic per partida doble amb motiu dels Jocs Olímpics d’Amsterdam 1928. La més significativa és la torre amb un peveter de l’estadi, obra de l’arquitecte Jan Wils; però també apareix en el revers de la medalla de record donada als participants. El 18 de maig de 1934, en la Sessió del Comitè Internacional Olímpic celebrada a Atenes, el representant alemany i president del Comitè Organitzador dels Jocs Olímpics de Berlín (1936), el Dr. Teodor Lewald, va presentar el projecte, “que consistia en encendre el peveter de la torre de marató amb la flama portada des d’Olímpia a Berlín”. Si bé la majoria d’historiadors sostenen que el pare del projecte fou el professor Carl Diem, hi ha un interessant article de Karl Lennartz –The genesis of legends, publicat al Journal of Olympic History 1997, vol. 5 núm. 1– que sosté que fou el duc de Magdeburg. En qualsevol cas, és a partir de 1936 que els relleus que porten el foc d’Olímpia formen part de la història olímpica. Cal assenyalar que en els Jocs d’Hivern aquesta tradició s’inicià amb motiu dels Jocs Olímpics d’Innsbruck 1964, atès que en els tres Jocs Olímpics precedents el foc s’havia encès a Morgedal (Noruega) –Jocs Olímpics d’Oslo (1952) i Squaw Valley (1960) – i a Roma per als Jocs de Cortina d’Ampezzo (1956).
                           
Curiosament, a Barcelona també hi té la seva història. La primera cursa de relleus de la torxa es va organitzar el 1928, però la font d’inspiració agermanava els relleus de l’antiguitat grega i la Primera Guerra Mundial. El Comitè Provincial de la Federació Catalana d’Atletisme programà una cursa de 16 quilòmetres per equips de cinc corredors –cinc controls– el 14 d’abril de 1928, “a semejanza de las que se celebraban en la época de la Grecia Clásica y que luego se han visto reproducidas con motivo de la carrera que se inicia en Verdún, y termina en París frente a la tumba del soldado desconocido en el Arc de l’Étoile” (El Mundo Deportivo, 4 d’abril de 1928). La cursa de relleus francesa, que es va celebrar el 14 de juliol, festa nacional, i que es feia en honor del soldat desconegut, començava a Verdun, lloc on es va produir la batalla més llarga de la Primera Guerra Mundial, i finalitzava a l’Arc de Triomf. La distància total que recorrien els atletes –en participaren 103– era de 224 quilòmetres, amb relleus a cada quilòmetre. Cal afegir que els últims relleus els van fer soldats mutilats. La sortida va tenir lloc a les dotze de la nit i l’arribada va ser a l’Arc de Triomf a les quatre de la tarda.  
La carrera organitzada pel Comitè Provincial de la Federació Catalana d’Atletisme, la primera que es feia a tot l’Estat, es faria finalment el 28 d’abril a la nit (23.30 h). Se sortia des de l’avinguda Alfons XIII –actual Diagonal– cantonada amb el Passeig de Gràcia, per on baixaven fins a agafar la Gran Via en direcció a la Plaça d’Espanya, i tombaven després al Marqués del Duero –actual Paral·lel–, Colom, Rambles, Plaça de Catalunya, Ronda de Sant Pere, Plaça de Tetuan, i tornant de nou per la Gran Via fins al Passeig de Gràcia, i acabaven de nou a Alfons XIII. Els punts de relleu eren: Gran Via cantonada Urgell; Marqués del Duero davant del Teatre Còmic; al Pla de Palau i a la Plaça Tetuan. Els equips que van participar a la cursa van ser AE Telefònica, RCD Espanyol, Grup de Dalt, Tagamanent, UE Europa, Exploradors de Barcelona, Agrupació Atlètica Vida, Casal dels Lluïsos, UE Sans –dos equips–, el FC Barcelona –tres equips– i un equip independent, “que sería descalificado por haber descubierto un atajo”. 
Pel que fa a l’organització, es va preveure que cada equip disposés d’un cotxe de suport i que en els punts de relleu hi hagués una bengala encesa, “pero para ediciones futuras había que pensar en vallar el lugar donde tengan que pasar los corredores y vehículos seguidores, ya que pueden entorpecer el buen orden de la carrera. Ayer en ninguno de los relevos se registró la menor irregularidad, pero sí que hubo embotellamientos y esto quita al acto del relevo, interesante por cierto, toda la vistosidad (...). Tanto en la salida como en la llegada el público que se estacionó ordenadamente fue numerosísimo y en los puntos más estratégicos fue difícil de organizar ordenadamente el paso de los corredores y de la caravana seguidora, tal era el público que hubo estacionado” (El Mundo Deportivo, 29 d’abril). El diari esportiu apuntava, no obstant això, que per tal que la prova tingués ressò, calia buscar-li un objectiu que no tingués res a veure amb les carreres de l’antiguitat o amb la festa francesa, “una significación que la justifique y que le otorgue más el carácter que con ellos se pretende evocar”. En l’àmbit esportiu no van participar els atletes destacats, ja que formaven part de la preselecció que s’havia fet pensant en els Jocs Olímpics d’Amsterdam.

A La Vanguardia del 29 d’abril hi podem llegir: “Es de bonito efecto presenciar el paso de los abigarrados pelotones de atletas a pleno sol, pero ello no tiene comparación con el fantástico efecto que producía la caravana de corredores con una antorcha encendida en la diestra, iluminados por otra parte por los potentes faros de los coches seguidores que al propio tiempo hacían roncar cláxones y bocinas. El espectáculo tenía –perdón por lo atrevido de la comparación– cierto aire revolucionario”. En primer lloc es classificaria l’equip A del FC Barcelona, del qual formaven part els atletes Vives, Santacana, Albiol, Roig i Ferrer, que van recórrer la distància en un temps de 34 minuts i 17 segons; en segona posició entrà el primer equip de la UE Sants, amb 35 minuts i 37 segons; i el tercer lloc del podi l’ocuparia un altre equip del FC Barcelona, amb 36 minuts i 15 segons.
La vida d’aquesta carrera fou efímera. El 1929 es va celebrar el 10 d’agost, com assenyalava El Mundo Deportivo de l’endemà: “La carrera de este año no ha alcanzado, ni mucho menos, el éxito espectacular y deportivo de la del año anterior, sin duda por la inseguridad que provocó la celebración de esta prueba hasta el último momento. Deportivamente, tampoco ha alcanzado un éxito muy halagüeño”. En aquesta edició l’equip Independent, guanyador de la prova, estava format per Castelló, Santacana, Muxi, Mestas i Albiol. En segona posició entrà l’equip A de la UE Europa i, en tercer lloc, l’equip B de la mateixa entitat. 
La tercera edició, que se celebrà el 12 de juliol de 1930, portà el nom de Challenge Exposición. La sortida es feia a l’avinguda Muntanyans, al costat del Palau de les Indústries Químiques de Montjuïc, i l’arribada al pavelló privat de la Casa Jorba, que era a la mateixa avinguda Muntanyans, darrere del Poble Espanyol. “Una innovación va a presentar la carrera de las antorchas; que en realidad no serán tales antorchas, sino unos aparatos especiales provistos de una pila eléctrica, con lo que se cortan las chispas, el peligro que ello representa y sobre todo, el humo que tanto perjudica a los atletas” (El Mundo Deportivo, 13 de juliol de 1930). En aquesta edició el guanyador fou l’equip del RCE Espanyol format per Mur, Folch, Boloix, Serra, González i Vives. Aquesta seria la darrera edició.
Tot i que estava previst celebrar la carrera de torxes a l’Estadi de Montjuïc el 7 de setembre de 1931, en el marc d’un encontre entre Terrassa i Barcelona, al final no es va dur a terme. El Comitè Provincial va parlar als mitjans de comunicació com si aquesta cursa fos una innovació, malgrat que no ho era, i des del diari El Mundo Deportivo es va escriure l’epitafi de la prova en qualificar-la com “una carrera sin motivo, ni significado (...) mojiganga intolerable” (...) y “charlotada” (El Mundo Deportivo, 6 de setembre de 1931).


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada