dijous, 5 de novembre de 2015

Campionat del Món de resistència: 24 Hores motociclistes de Montjuïc - 1980 (Mundial XXVII)

La Penya Motorista Barcelona, una entitat fundada l’any 1947, que té com a primer president a Tristán Desvalls, va fundar les tradicionals 24 hores motociclistes de Montjuïc. La primera edició d’aquest esdeveniment es va celebrar el 2-3 de juliol de 1955, on es va aconseguir un notable èxit de públic.


Aquell mes la muntanya de Montjuïc es va vestir de gala per rebre també el II Campionat d’Europa de Beisbol i els Jocs Mediterranis. Els triomfadors d’aquella edició van ser la parella formada per Juan Soler Bultó i José María Llobet Turuta pilotant una Montesa, una motocicleta de producció nacional creada el 1944 per Pedro Permanyer i Francisco Javier Bultó.

En la III edició, disputada entre el 6 i 7 de juliol de 1957, la prova adquiriria categoria internacional, participaren pilots i màquines de sis nacions, i els triomfadors damunt una Ducati Sport 125 serien els italians Alberto Gandossi i Bruno Spaggiari. Un fet de transcendència esportiva va ser la celebració a Barcelona a finals d’octubre de 1959 de l’assemblea i les reunions de les comissions tècniques de la Federació Internacional de Motociclisme. Hi van assistir un total de 60 representants de 31 països. En La Vanguardia del 27 d’octubre de 1959 es podia llegir: “El éxito de nuestras XXIV Horas Motociclistas de Montjuich ha repercutido en el ámbito internacional y aceptando la propuesta de España ha sido instituido el Campeonato Internacional de Resistencia, acordándose que el campeonato se dispute por primera vez en 1960 bajo el titulo de Copa de Europa de Resistencia, considerándose como pruebas puntuables las XXIV Horas de Montjuich (España), el Bol d'Or (Francia), las 24 Horas de Varssage (Bélgica) y las 500 millas de Thruxton (Inglaterra)”. La prova es celebrà el 1-2 de juliol de 1961, i era la segona del circuit de la Copa d’Europa, que havia nascut en 1960. Els guanyadors, pilotant una B.M.W. 600 cc, foren els britànics N. Price i P. Darvill. En 1979, coincidint amb les Noces de Plata, es va disputar l’última edició puntuable pel Campionat d’Europa.






A partir de 1980 la cursa forma part del Campionat del Món de Resistència. Montjuïc, quarta prova del mundial, era l’únic traçat urbà de tot el Campionat. Com senyalava El Mundo Deportivo, el 2 de juliol, el campionat només estava obert a motocicletes de la categoria “F-1 –TT”, “con ello estarán por vez primera vez ausentes del circuito barcelonés las tradicionales Ossa, Bultaco o Montesa, que tantos dias de gloria habían conocido en esta prueba”. En aquesta edició, disputada el 5-6 de juliol, participaren 15 equips nacionals i un mixt (pilot espanyol e italià). Precisament en aquesta edició el triomf seria espanyol de la mà de Josep Maria Mallol i Alejandro Tejedo sobre una Ducati 600. Els favorits, els equips de Suzuki, Honda i Kawasaki, van patir nombroses averies. Com es senyala al diari El País del 8 de juliol, els espanyols, “sin precisar de un ritmo muy fuerte -al que nunca habrían podido llegar-, pero a base de no cometer errores, no sufrir problemas mecánicos e invertir en los relevos y repostajes el mínimo tiempo posible, un equipo modesto pudo alzarse con un triunfo importante”. Cal senyalar, que el circuit era qüestionat per alguns participants, fonamentalment els dels pilots francesos, que van exigir una sèrie de millores en el circuit, boxes, direcció de carrera i serveis en la recta de l’Estadi; arreglar i asfaltar el circuit; una chicane  en la corba de la plaça Sant Jordi; i treure unes faroles i arbres temporalment  (El Mundo Deportivo 6 de febrer de 1982). Malgrat aquestes exigències, la Federació Internacional de Motociclisme,  en el Congrés celebrat a Iugoslàvia,  va excloure definitivament el circuit de Montjuïc de les curses puntuables del Mundial. 

Les 24 Hores Motociclistes van deixar de disputar-se en el circuit de Montjuïc a partir de 1987, després de la tràgica mort del pilot del barri de Sants, Mingo Parés, en la denominada corba de La Pèrgola. Al llarg dels trenta anys de la competició s’havien produït altres accidents mortals: Conrad Cadirat (1959); Pere Bernaus (1966); L'anglès Gerald Bunting i l'alemany Peter Strauss (1970); Francesc Cufí (1973); el comissari de pista Joan Ferrándiz (1981); l'alemany Nikolaus Ruck (1985); i l’últim Mingo Parés. Malgrat això, les 24 Hores Motociclistes de Montjuïc i la Penya Motorista Barcelona formen part del patrimoni esportiu de Barcelona.

El relleu d’aquesta emblemàtica prova no arribà fins a 1995, quan s’organitzaren per primera vegada les 24 Hores de Catalunya de Motociclisme al circuit de Montmeló, però aquesta és una història ben diferent.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada