dimecres, 20 de maig de 2015

Les primeres piscines de Barcelona

 Des del segle XIX i fins a la meitat de la segona dècada del segle, el port i les platges de la Barceloneta de Barcelona han estat escenari de les competicions de natació i waterpolo. Com podem veure en l’article del blog BarcelonaSportiva publicat el 5 de març de 2014, en la I Festa de la Mercè (1871) ja es va celebrar una regata de nadadors. Posteriorment el port acull el I Campionat d’Espanya de natació el 1907, organitzat pel C.N Barcelona; el primer partit de waterpolo o polo aquàtic el 1908; la Copa Nadal el 1908; i els campionats de Catalunya de natació el 1918, que serien organitzats pel CN Atlètic Barceloneta fins que el 1921 agafà el relleu la Federació Catalana de Natació.



El primer disseny d’una piscina té com a promotor Nicolau Maria Rubió i Tudurí, director de jardins municipals de Barcelona, que l’havia inclòs dins d’un Parc de Sports al final de la Diagonal, projecte, però, que al final no es va dur a terme (Stadium, 16 de febrer de 1918). El mèrit de construir la primera piscina a l’Estat espanyol li correspon al Club Natació Sabadell. La piscina, les mides de la qual eren de 25 x 12 metres, i amb una profunditat dels 1,20 metres als 3 metres, es va inaugurar el 23 de juny de 1918 amb un festival on participà també el C N Barcelona i CN Atlètic Barceloneta.
La primera pedra d’una piscina a la ciutat comtal es col·locà el 17 d’abril de 1921. L’entitat promotora de la iniciativa fou el Club Natació Barcelona, l’entitat degana de la natació espanyola, i que s’havia fundat el 1907 al Gimnàs Solé. La piscina es construí a l’escullera de Llevant, al costat de l’edifici social i a prop dels tallers de la Societat Nuevo Vulcano. L’arquitecte de l’obra fou Jaume Mestre, soci del club i president de la Federació Catalana de Natació, entitat que s’havia fundat el 25 de febrer d’aquell mateix any. Jaume Mestre i Fossas també era l’arquitecte de l’estadi que s’estava construint a Montjuïc (l’Estadi Català), i que s’inaugurà el desembre de 1921; i de l’Autòdrom de Terramar a Sitges, que es construiria el 1923. La benedicció de la primera pedra va anar a càrrec del doctor Lloberas, en representació del Bisbe. En l’acte van parlar el president del club, el cirurgià Francesc Puig i Sureda; el president de la comissió de cultura, Nicolau d’Olwer, que anava en representació de l’alcalde Antoni Martínez i Domingo; i el president de la Mancomunitat de Catalunya, Josep Puig i Cadafalch. “Las altas representacions antes citadas suscribieron el acta, que fue encerrada en un bote de vidrio juntamente con un ejemplar de la revista “Stadium”, en el que se publicaron planos y perspectivas de la piscina, de una de las invitaciones repartidas para asistir a la bendición, de una insígnia del club y de una hoja de inscripción al empréstito emitido. Juntamente con el referido bote fueron encerrados en la piedra todos los periódicos diarios y revistas deportivas de Barcelona que, cual al nuestro, se han venido ocupando con interés de la ceremonia a la que hacemos referencia” (La Vanguardia, 19 d’abril de 1921).
La inauguració extraoficial, sense autoritats, es va efectuar el 18 de juny de 1922 amb una prova de relleus amb un final fora de programa. Finalitzada la cursa, “de los cuatro lados de la piscina, al unísono casi, como impulsados por un mismo resorte, se sumergieron todos los espectadores en medio de la mayor algarabía y en medio de unos hurras Fuertes y estrepitosos al club” (La Jornada Deportiva, 19 de juny de 1922); poc després, restablert l’ordre, s’organitzà un partit de waterpolo d’entrenament entre socis del club. Abans de la inauguració es va produir el relleu al front del C N Barcelona, Bernat Picornell abandonava la presidència i en el seu lloc era elegit Ròmul Bosch i Catarineu (La Vanguardia, 1 de gener de 1924). Aquell mateix mes el Ministerio de Instrucción Pública reconeixia la tasca del club i el declarava d’Utilitat Pública (La Vanguardia, 25 de gener).
La piscina coberta i amb l’aigua temperada es va inaugurar el 23 de març de 1924. Com s’assenyala en el llibre Fets en la historia de la natació catalana, recopilats per J. Sierra i M. Domènech, i editat amb motiu del 75 aniversari de la Federació Catalana, “la gran lliçó d’Anvers 1920 –Jocs Olímpics– fou que, sense piscina coberta, millor amb l’aigua temperada, no era possible el progrés”. Cal assenyalar, com a curiositat, que l’aigua utilitzada era la del mar. “La piscina del C.N.B. será la primera del mundo que con el agua del mar, tendrá calefacción, toda vez que las existentes con este adelanto son de agua dulce” (La Vanguardia 7 de març). L’empresa responsable del projecte de calefacció fou Erebus SA, i l’enginyer responsable Serra.
Un altre fet històric relacionat amb aquesta piscina és que, poc després d’obrir les seves portes, s’hi organitzà la primera competició escolar, que el club demanà a la Federació Catalana de Natació Amateur, “sea concedido el titulo de campeón escolar al vencedor de cada prueba” (La Vanguardia, 28 de març). Tanmateix fou en aquesta piscina on es va iniciar la preparació olímpica dels nedadors i waterpolistes que havien d’acudir als Jocs Olímpics de París.
Malgrat la construcció de la piscina del C.N Barcelona, la ciutat estava mancada d’aquest tipus d’equipament, i la premsa, de tant en tant, se’n feia ressò. Es va tornar a parlar de construir-ne una amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. Un dels eixos d’aquesta Exposició era l’Esport. A Montjuïc s’havia projectat construir un estadi i d’altres equipaments, entre els quals hi havia una piscina. Aquesta havia estat una de les prioritats de la Confederació Esportiva de Catalunya (La Vanguardia, 29 de novembre de 1928). La confirmació per als aficionats de la natació no arribaria fins que se signà l’acord entre el Comitè de l’Exposició i la Societat del Funicular de Montjuïc, la qual cedí uns terrenys limítrofs al funicular per construir la piscina (La Vanguardia, 17 de gener de 1929).  La obres s’iniciaren el 28 de març, tal com publicava La Vanguardia un dia després, “es una fecha para ser señalada en el Libro de Oro de la Natación”
La vella piscina de Montjuïc estava previst que s’inaugurés el 8 d’agost de 1929, però no va ser possible a causa d’un temporal de pluges, i es faria finalment dos dies després amb els campionats de Catalunya de natació.  Com s’assenyala en el llibre Fets de la història de la natació catalana, “la nova piscina no fou batejada amb cap nom i encara continua tenint el genèric de “Municipal” malgrat les propostes fetes a l’Ajuntament de Barcelona d’anomenar-la “Emili Solé” o bé “Francesc Sales Gibert” en diferents oportunitats”. El llibre fou publicat el 1996, han passat uns quants anys més i encara tenim un deute pendent.

Com ja vaig exposar en dos articles del blog BarcelonaSportiva, Carrers o places esportives (publicats durant el mes de març de 2013) i Instal·lacions esportives amb nom propi (publicats el 25 de setembre, 16 d’octubre i 7 de novembre del mateix any) som una ciutat que té un deute pendent amb persones que han deixat una empremta inesborrable en la història de l’esport i la ciutat. Esperem que no calgui esperar vint anys més per haver de recordar aquest deute.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada