La Biennal de l’Art i l’Esport - 1967

Es pot afirmar que la relació estreta entre l’esport i l’art es deu, en gran mesura, a Pierre de Coubertin. El renovador dels Jocs Olímpics moderns va organitzar, del 23 al 25 de maig de 1906, en el Teatre de la Comèdia Francesa, una Conferència Consultiva de les Arts, les Lletres i l’Esport. En la carta d’invitació deia, textualment, que la Conferència serviria per “estudiar de quina manera i baix quina forma les Arts i les Lletres podrien participar en la celebració de les olimpíades modernes, i associar-se a la pràctica dels esports para beneficiar-les i ennoblir-les”. Com a resultat de la Conferència s’acordà la creació de cinc competicions d’arquitectura, escultura, pintura, música i literatura, que s’organitzarien cada quatre anys, premiats amb medalles, i tinguessin l’esport com fons d’inspiració. La primera edició es celebrà als Jocs Olímpics de Londres el 1908, però es va fer una Exhibició i només es donà una medalla d’or. La primera reglamentació va aparèixer publicada a la Revue Olympique d’octubre 1906, però deixà fora la música i la literatura. Les competicions d’art es van organitzar de manera ininterrompuda des dels Jocs Olímpics de Estocolm el 1912 fins a Londres el 1948. La llista de tots els guardonats es pot consultar a: http://olympic-museum.de/art/artcompetition.htm. En la Sessió del CIO celebrada a Roma del 24 al 29 d’abril de 1949, a la qual assistí el Baró de Güell, membre del CIO i amant de l’art. En la Sessió s’acordà que a partir d’aleshores deixaria d’organitzar-se el concurs i passaria a fer-se una exhibició. Als Jocs Olímpics d’Hèlsinki el 1952 acudí el baró de Güell per assistir a la Sessió del CIO, i coincidí amb un personatge que desenvoluparia un paper destacat en les exposicions artístiques organitzades a Barcelona, Joan Antoni Samaranch, que acudí als Jocs com a reporter del diari del moviment La Prensa. El 1953 el president del Comitè Internacional Olímpic Avery Brundage va constituir una comissió de Belles Arts, de la qual formava part el Baró de Güell. En la Revue Olympique de juny de 1954 on es recull l’acte de la Sessió del CIO organitzada a Atenes es pot llegir que “cada comitè organitzador dels Jocs organitzi una “exposició” de belles arts en el país on es desenvolupen els Jocs”.

 És probable que el baró de Güell transmetés aquest missatge als seus col·legues del comitè organitzador dels Jocs Mediterranis de Barcelona, però el cert és que la primera exposició de belles arts que s’organitzà després d’aquesta Sessió del CIO va ser a Barcelona. Curiosament, Samaranch, un altre amant de l’art i col·leccionista, va entrar de regidor de l’Ajuntament de Barcelona el 1954, i assumí la regidoria d’esports abans que s’iniciessin els Jocs Mediterranis.

Entre les activitats culturals programades en els II Jocs Mediterranis es va fer una Exposició-Concurs Nacional de l’Art en l’Esport, que constà de cinc categories: pintura, escultura, aquarel·la, gravat i dibuix. L'exposició, la primera d’aquestes característiques organitzada a Espanya, es realitzà en l’antiga capella de l’Hospital de la Santa Creu. La presidència del jurat requeia en Luis Caralt, regidor de l’Ajuntament i vicepresident del comitè organitzador. També formaven part del jurat, el director dels museus d'art de la ciutat; el director del museu Nacional d'Art Modern, així com representants d'entitats esportives i culturals. En pintura i escultura el primer premi estava dotat amb 15.000 pessetes, el segon amb 10.000, i hi havia dos tercers premis dotats amb 5.000 pessetes cadascun. Per a l'aquarel·la, el primer premi estava dotat amb 7.000 pessetes, el segon amb 3.000 i dos tercers amb 2.000 pessetes cadascun. Finalment, en dibuix i gravat, l'import dels primers premis era de 5.000 pessetes, els segons de 2.000 i els tercers de 1.000 pessetes cadascun. L'exposició constà de 64 olis; 24 aquarel·les; 46 escultures i relleus; 27 dibuixos i 11 gravats. Hi havia obres dels joves pintors Aguilar, Alumà, Barbeta, Calderón, Casaus, Clapera, Feliu, Navarro, Macià, Jacinto Olivé, Alfred Opisso, Prim, Ramón Noé Hierro i Ricart. A la llista d'escultors figuraven: Camps, Collet, Espriu, Granger, Malló, C. Josende i Viladomat. En dibuix, de llarga tradició humoristicoesportiva a Catalunya, destacaven Pasarell, Fluviá, Ricardo Opisso i Lelu. Finalment, en l'apartat d'aquarel·les, apareixien obres de Becquer, Fluvía, Ramón Noé, Ribas Rius i Soler Sayol. L'exposició va ser inaugurada el 15 de juliol pel director dels Museus d'Art, Juan Ainaud Lasarte, que va estar acompanyat per Francisco Cadenas, secretari de la Delegació Nacional d'Esports, i altres autoritats.

No es tornaria a organitzar una exposició internacional d’esport i art fins al 1965, i es realitzà amb motiu dels XXV Años de Paz. En aquestes dates Samaranch ja havia deixat la regidoria d’esports de Barcelona, però conservava la resta de càrrecs: diputat d’esports; representant a Catalunya i subdelegat d’Informació de la DNEFD i vicepresident del COE. Samaranch era l’home de confiança del Delegado Nacional Elola Olaso. El concurs comprenia seccions de escultura, gravat, pintura i dibuix. Com a comissari general de l’Exposició es nomenà Joan Gich Bech de Careda, que de la mà de Francesc Miró i Sans ocupà diversos càrrecs en el Futbol Club Barcelona; i també fou vocal de la Federació Espanyola de Futbol i crític d’art del diari El Alcazar i Tele/eXpres. En una entrevista a La Vanguardia del 29 de novembre, Gich deia: “El arte nunca ha estado vuelto de espaldas al deporte. Al contrario, el deporte ha proporcionado excelentes temas para manifestar el genio de los artistes”.

El Concurs-Exposició es va celebrar del 26 de febrer al 7 de març en el Palau 1 de la Fira de Barcelona i en el marc del III Saló Nàutic de Barcelona. Cal esmentar que el Saló Nàutic havia arrencat el 1963 per iniciativa de Joan Antoni Samaranch, que n’ocupava la presidència i ho faria fins al 1977.  En total foren exposades prop de cinc-centes obres. El jurat va estar presidit per Elola Olaso, actuant Gich com a secretari. En representació de la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes figuraven Jaime de San Román, Antonio Valencia, Samaranch i l’exatleta i pintor Manuel Suárez-Pumariega Molezún.

Les obres guanyadores foren:

Premi d’Honor: Josep María Prim Guito amb l’obra Regatas

Premi de pintura: Joan Hernández Pijuan amb l’obra Marcador

Premi d’escultura: Venancio Blanco Martín amb l’obra Projecte relleu velòdrom

Premi de dibuix: Jordi Alumà i Masvidal amb l’obra Sprint

Premi de gravat: Mariano Rubio amb l’obra La ciutat de l’estadi

L’entrega de premis es va dur a terme a la Delegación Nacional de Educación Física y Deportes de Madrid. Durant l’acte el comissari del Concurs-Exposició, Joan Gich, comunicà que “en 1967 se celebrará en Barcelona una Bienal de caràcter internacional, del deporte en las Bellas Artes, que tendrá cinco secciones y en la que se otorgarán trofeos deportivos, y de la que puede nacer toda una renovación de la estética en el deporte” (La Vanguardia, 27 de març de 1965). Un any després es feia oficial que Joan Gich de Bareda també seria comissari d’aquesta Bienal, que es faria en col·laboració amb l’Instituto de Cultura Hispánica. Las bases es feien públiques el maig de 1966. A les seccions d’escultura, gravat, pintura i dibuix, s’hi afegia la de trofeus i medalles esportives. També els premis estaven dotats econòmicament per l’adquisició de les obres. En concret el premi d’Honor estava dotat amb 150.000 pessetes i una medalla d’or. Les obres es podrien presentar fins al 15 de gener a Barcelona (La Pinacoteca, Passeig de Gràcia, 34) i a Madrid (Sala Macarrón). Així mateix s’acordà que Barcelona i Madrid s’alternarien com a seus de la Biennal.

L’any 1966 havia estat clau en la carrera esportiva de Samaranch. En la 64a Sessió del Comitè Internacional Olímpic celebrada a l’Hotel Excelsior de Roma del 25 al 28 d’abril fou elegit membre d’aquesta institució a proposta del seu president, Avery Brundage. I a finals de desembre de 1966 era nomenat Delegado Nacional de Educación Física y Deportes (La Vanguardia, 28 de desembre) en substitució d’Elola Olaso, i assumir alhora la presidència del Comité Olímpico Español. Això comportaria que el seu càrrec com a representant regional d’aquesta institució passés a mans del seu amic Francisco Platón (La Vanguardia, 3 de febrer de 1967).

La I Biennal va celebrar-se del 22 de febrer al 5 de març dins del V Saló Nàutic, i el Concurs-Exposició de 1965 es va fer en el Palau 1 de la Fira de Barcelona. La inauguració del Saló Nàutic i la Biennal va anar a càrrec del ministre de marina, Pedro Nieto Antúnez, que imposà en l’acte la Gran Creu del Mèrit Naval amb distintiu blanc a Joan Antoni Samaranch. El dia següent visitaria la Biennal Avery Brundage, president del Comitè Internacional Olímpic i col·leccionista d’art. Brundage acudia a Espanya per veure el Saló i la Biennal i per entregar al Comité Olímpico Español a Madrid la Copa Bonacossa per la bona organització de la Sessió del CIO celebrada a la capital el 1965. Aquest trofeu fou instaurat el 1955 pel CIO en record pòstum del comte italià Alberto Bonacossa, i premiava els Comitès Olímpics Nacionals. Brundage era el tercer president del CIO que visitava Barcelona, després que ho fessin Coubertin i Baillet-Latour. Un altre visitant distingit fou SAR el príncep Joan Carles.

La concessió dels premis es va fer coincidint amb la clausura del Saló Nàutic. Els premiats foren:

Premi d’honor: Jaime Muxart i Domènech amb l’obra Tras moto.

Premi de pintura: Manuel Capdevila i Massana amb l’obra La llegada.

Premi d’escultura: Manuel Venancio amb l’obra Baloncesto.

Premi de dibuix: Juan Carlos Benítez amb l’obra Las marathonistas.

Premi de gravat: Ramón Ferrán amb l’obra Zona Deportiva.

Premi de trofeus i medalles: Ramón Sánchez amb l’obra Pértiga.

La Biennal s’organitzà cada dos anys i alternativament fins al 1979. Barcelona l’acolliria els anys 1971, 1975 i 1979. A partir de 1982 s’organitzaria en anys parells, la IX Biennal es va fer a Barcelona el 1986 i la X edició a Torredembarra (Tarragona) el 1992. Les tres últimes edicions van tenir com a escenari Madrid el 1995, Barcelona el 1997 i novament Madrid el 1999. Les dificultats per recaptar fons per als premis i la seva organització va fer que desaparegués.