Campionat del Món B d’Handbol - 1979 (Mundial XXV)

 La idea d’organitzar el Mundial d’Handbol B al nostre país, com va confessar en una entrevista el dirigent Robert Tendero, “surgió durante el banquete de clausura del Campeonato del Mundo de Dinamarca –finals de gener de 1978–; allá, tanteando a los demás equipos, vimos que era factible que prosperara nuestra petición caso de hacerla” (El Mundo Deportivo, 21 de febrer de 1979). La confirmació definitiva que es feia a Espanya es va prendre en el decurs de la reunió que la Federació Internacional d’Handbol va celebrar a Basilea (Suïssa) a principis d’abril de 1978. Aquest mundial tenia premi per partida doble, els quatre primers tenien bitllet assegurat per al campionat del món absolut i els dos primers plaça per als Jocs Olímpics de Moscou; però cal dir que no va estar exempt de polèmica per la guerra freda que mantenien les Federacions Espanyola i la provincial madrilenya, “el problema surgió ya en el mes de julio. La provincial madrileña solicitó la concesión de partidos de la fase final, petición denegada por la Española, que adujo motivos técnicos y deportivos para su negativa” (El País, 1 de desembre de 1978).

El sorteig es va celebrar el 21 de novembre, i Espanya va quedar enquadrada en el grup C amb Holanda i Àustria que es disputaria a Saragossa. En principi estava previst que el grup A jugués a Madrid, però els problemes interns esmentats en el paràgraf anterior van portar la seu a la localitat de Leganés (ABC, 10 de febrer de 1979). El grup B es feia a Múrcia i Alacant, i el grup D a Sevilla i Màlaga. El calendari inicial preveia que la fase final (dos grups, un pel títol entre els primers de cada grup, i l’altre per classificar del cinquè al vuitè lloc) es feia a Barcelona i Madrid. Al desembre el president de la Federació Espanyola, Félix Sánchez Laulhé, renunciava temporalment al càrrec per motius de salut i el seu lloc era ocupat per Robert Tendero, vicepresident de la Federació; president de la federació provincial i president del comitè organitzador Robert Tendero (El Mundo Deportivo, 9 de desembre de 1978). De fet, Tendero, que era president de la Federació provincial des de 1972, i malgrat que va afirmar, “en cuanto acabe el Campeonato dimitiré para siempre” (El Mundo Deportivo, 21 de febrer de 1979), va arribar a la presidència de la Federació Espanyola dos anys després, el 1981, i estaria al capdavant de la Federació fins al 1989. 

A principis de gener de 1979 se signà l’acord de col·laboració entre la Federació i el CF Barcelona per utilitzar el Palau Blaugrana. “Las condiciones económicas impuestas por la Federación están en base al taquillaje. De los ingresos que se efectúen por este concepto el cincuenta por ciento será para la Federación y el otro cincuenta para el club. Claro que el club tendrá que acondicionar la pista, puesto que no cumple en absoluto con los requisitos exigibles”. (El Mundo Deportivo, 5 de gener de 1979). El cert és que altres seus van tenir problemes. El pavelló de la Ciudad Jardín de Murcia es va suprimir per filtracions, i es va substituir pel poliesportiu de la carretera de Cartagena, que tenia menys aforament. La seu de Múrcia estava també en perill atès el cànon previst per l’organització (300.000 pessetes) i l’obligació de substituir el ciment de la pista per parquet.

La presentació oficial d’aquest mundial, així com el d’hoquei sobre gel categoria C –que també es feia en una instal·lació del FC Barcelona, el Palau de Gel– del 10 al 19 de març, es va fer el 15 de febrer a l’Ajuntament de Barcelona, tot presidint-lo l’alcalde en funcions Manel Font i Altaba; i al Palau de la Generalitat presidit per l’Honorable Josep Tarradellas. El mateix dia el periodista Mercé Varela, en un article a La Vanguardia, deixava clar per què Barcelona era la millor seu per a aquests esdeveniments: “La tradición Deportiva de la Ciudad Condal, su vitalidad agonística, la densidad de sus competiciones y el sentido deportivo de su público, permiten una polivalencia Deportiva que si hace lustros se demostró ya en otros deportes que no tienen nivel olímpico, como el hockey sobre patines, elevándolos a un nivel técnico y popular como antes de su paso por Barcelona no se conocía. Esta vez, dentro de pocas semanas, el balonmano y el hockey sobre hielo, acudiran a nuestra Ciudad para disputar aquellos títulos mundiales (...). Una vez más, Barcelona serà la capital española del deporte mundial”.

El mundial d’handbol es disputà coincidint amb les eleccions generals (1 de març de 1979), i poc abans de les primeres eleccions municipals (3 d’abril).

El 22 de febrer es va disputar el primer partit oficial d’Espanya, que guanyà sense dificultats a Àustria per 23 a 11 a Saragossa. El partit va coincidir amb l’aparició d’un mata-segells del campionat especial per a col·leccionistes. En el segon partit Espanya es va imposar a Holanda per 19-14 i es classificà per a la següent fase. La segona fase s’inicià a Barcelona amb el triomf sobre Islàndia per 19-15, amb aquest resultat Espanya assolia l’ascens al Mundial A. El passaport per als Jocs Olímpics de Moscou i la final del mundial arriba en guanyar per 23-20 a Txecoslovàquia.

Espanya es va proclamar campiona del món en un Palau Blaugrana enfervorit i ple de gom a gom davant una Suïssa que només va cedir en el marcador en els últims vuit minuts (18-17). El resultat final fou de 24-18 (El Mundo Deportivo, 4 de març de 1979). La final coincidiria amb un fet històric en l’àmbit esportiu la primera vaga del futbol espanyol (La Vanguardia, 6 de març de 1979). També cal destacar que TVE no va a estar a l’altura de les circumstàncies, ja que no va retransmetre la final. TVE pretenia transmetre només les imatges per a Suïssa; i davant aquest fet el comitè organitzador va decidir que no autoritzava la retransmissió.