dimarts, 24 de març de 2015

La copa Stadium i la copa Baró de Güell, dos trofeus amb arrels catalanes


Actualment la copa Stadium i la copa Güell formen part dels Premios Nacionales del Deporte que concedeix anualment el Consejo Superior de Deportes, però no sempre fou així, i gairebé tothom desconeix els seus orígens.
La copa Stadium, com es detalla en l’última resolució del Consejo Superior de Deportes publicada en el Boletín Oficial del Estado núm. 38 del 7 de febrer de 2014, es dóna “para premiar a la persona o entidad que se haya destacado por su especial contribución durante el año a tareas de promoción y fomento del deporte”, i la copa Baró de Güell, “para premiar equipos o selecciones nacionales que más se hayan destacado por su actuación Deportiva del año”. 
De fet, les copes Stadium i baró de Güell són les primeres distincions que creà la Delegación Nacional de Deportes presidida pel Tinent General Moscardó, l’heroi de l’Alcázar de Toledo, i els reglaments figuren en el primer butlletí editat per la DND i publicat l’1 d’abril de 1943. Precisament en aquest mateix butlletí surt el Decret firmat pel Generalíssim, on es crea la Delegación Nacional de Deportes de la F.E.T. y de las J.O.N.S., i on es detalla l’equip directiu on figuren Josep Mesalles Estivill i el baró de Güell, dos personatges que, com hem vist en l’article dedicat a la Confederació Esportiva de Catalunya, havien ocupat càrrecs en aquesta entitat fins a l’arribada de la República, però conservaven els seus càrrecs en el Comitè Olímpic Espanyol. Com assenyala Alberto Aragón en el seu llibret Santiago Güell i López: el primer català al Comité Olímpic Internacional, publicat per la Fundació Barcelona Olímpica (2014), quan esclatà la Guerra Civil, Güell donà suport als sollevats, i el nou COE quedaria supeditat a la DND: “Güell, tot i ser el veritable gestor de l’esport i l’olimpisme espanyol, quedava en un segon pla (...) Tot i que la dictadura havia esborrat tota la singularitat de Catalunya, a la DND encara es conservaven petites empremtes de les desaparegudes institucions esportives catalanes”.
En el butlletí de la DND s’apuntava que la “Delegación Nacional de Deportes continúa este año atribuyendo la copa instuida por su vicepresidente, Ilmo. Sr. Barón de Güell, para premiar al atleta o deportista espanyol que más se haya distinguido en su actuación Deportiva nacional o internacional”.  En un altre apartat es posa de relleu que la copa Baró de Güell havia estat instituïda el 1924. Per la seva part, la Copa Stadium s’havia creat en memòria del periodista Josep Maria Casades, i instituïda el 1923: “La Delegación Nacional de Deportes declara que continúe haciéndose cargo de la atribución anual de la copa ionstituída por la revista “Stadium”, en memòria del periodistes D. José María Casades, para premiar a la Sociedad Deportiva que durante el año más se haya distinguido entre todas las de España por su labor por el fomento y brillantes del deporte”. No seria fins a finals d’any que la DND instauraria altres premis nacionals: la Copa García Doctor (en memòria de l’atleta caigut Fernando García Doctor), Copa José Hermosa (en memòria de l’atleta i capità caigut en combat José Hermosa) i el Premio de la Delegación Nacional de Deportes (butlletí DND del desembre de 1943). El primer guanyador de la Copa Stadium fou la Unión África Ceutí, i de la Copa Barón de Güell el nedador Manolo Martínez, “varias veces campeón de España, poseedor de plusmarcas y fugura relevante y destacada” (butlletí de la DND el març de 1945).
Com es pot constatar, no hi havia cap referència a l’entitat que originàriament, més de vint anys abans, feia entrega d’aquesta distinció, la Confederació Esportiva de Catalunya, i les similituds són ben clares.
La Copa Stadium fou una iniciativa de Narcís Masferrer, que havia substituït Ricard Cabot al capdavant de la revista esportiva Stadium el 1920. La copa era un homenatge al periodista Josep Maria Casades, mort en accident de trànsit quan seguia la Caravana de França, una prova automobilística de 600 kilòmetres, que es feia en quatre etapes, amb sortida des de Barcelona, arribada a Font Romeu i tornada novament a Barcelona (El Mundo Deportivo, 16 de juny de 1921). Com a periodista, Casades traballà a Stadium, El Mundo Deportivo i El Correo Catalán. “Deseando honrar su  memòria, rendirle por nuestra parte el debido tributo de nuestra admiración y carino, “Stadium” ha adquirido una copa, un trofeu (...) dedicado a la memoria de aquel inolvidable amigo, que oftrendamos a la Confederación Deportiva de Cataluña para que ésta lo instituya como uno de sus challenges y premie con él, año tres año, los grandes méritos adquiridos por la Sociedad Deportiva de Cataluña al llevar a efecto el mayor y más solemne acontecimiento, a juicio del Consejo directivo de la Confederación o de un jurado que ella misma designe” (Stadium, 15 de juny de 1923). La Vanguardia, el 12 de juny, informava que era “una soberbia copa de plata de ley, un verdadero jarrón”, que fou creada en Casa Valentí. Poc després era Santiago Güell i López, baró de Güell, qui va oferir un altre trofeu. La Confederació Esportiva “acordó aceptar con agradecimiento el donativo de una preciosa copa de plata del barón de Güell, habiéndose encargado al Comitè Técnico la confección de unes bases para su adjudicación anual. Esta seguramente se adjudicarà al deportista que más sobresalga duranto todo el año en uno o varios deportes” (La Vanguardia, 26 de juliol de 1923). Les dues copes es concedirien fins a la desaparició de la Confederació, i ja no van tenir continuïtat amb la constitució de la Unió Catalana de Federacions Esportives.
En el reglament s’especifica que “La Copa Stadium se otorgará cada año a la Sociedad Deportiva de Cataluña que entre todas las demàs haya llevado a buen termino la manifestación de mayor importància o trascendencia según las condiciones que se detallan a continuación: A) El Comité Ejecutivo de la C.D.C. recogerá, hasta el 31 de octubre de cada año, las propuestas de las Federaciones, Entidades afilades y miembros de la Confederación que quieran presentar candidatos, y declaren los méritos por los cuales son juzgados dignos de la distinción”. En el punt D) s’apunta que “El citado “Challenge Copa Stadium” será entregado al Club o Sociedad Deportiva, haciéndolo depositario del mismo hasta que le sea reclamado y efectúe su devolución, para hacer el nuevo otorgamiento al año siguiente”.  En el cas de la copa Baró de Güell, “se otorgará anualment a un atleta o deportista de Cataluña (entendiéndose por tales aquellos que durante los dos años inmediatamente anteriores vivan en dicha región con caràcter permanente y los naturales de la misma”. A diferència de la copa Stadium, “el deportista favorecido tendrá el honor de ver inscrito su nombre en la referida Copa recibiendo otra en propiedad, que le serà otorgada por el mismo donante o por la C.D.C. como recuerdo de la distinción merecida”.
La concessió dels primers trofeus va recaure sobre l’Associació de Lawn-Tennis de Catalunya, copa Stadium, per l’organització del campionat del món de tennis en pista coberta, el primer organitzat a l’Estat espanyol; i la copa baró de Güell al nedador Santiago Ulió (La Vanguardia, 2 de desembre de 1923), de 13 anys, que era membre del Club Natació Atlètic Barceloneta, i que seria campió d’Espanya de trampolí de 3 metres el 1924 i acudiria, un anys després, en plataforma i trampolí als Jocs Olímpics de París.
El 1924 la copa Stadium fou concedida a la Federació Catalana de Motorismo Marítimo, que havia organitzat per primera vegada una regata internacional de canoas automóviles; i la copa baró de Güell al ciclista Jaume Janer (La Vanguardia, 27 de novembre de 1924), que el 1923 s’havia proclamat campió d’Espanya de ciclisme en ruta i que el 1924 havia finalitzat el Tour de França, després d’haver abandonat el 1920 i 1921.
En l’assemblea de la CEC del 2 de desembre de 1925 es va aprovar la concessió de la copa Stadium al FC Barcelona, que celebrava el seu 25è aniversari i s’havia proclamat campió d’Espanya en guanyar l’Arenas de Guecho per 2-0; i la copa baró de Güell a Santiago Amat, pioner de la vela a Catalunya, i que va ser olímpic a París el 1924, i ho seria en dues edicions més, el 1928 i el 1932, tot aconseguint en aquesta última la medalla de bronze.
El 1926 es van concedir les distincions a Ricard Cabot, copa baró de Güell; i la copa Stadium al Centre Excursionista de Catalunya (La Vanguardia, 3 de desembre de 1926). Cabot era un dirigent amb llarga trajectòria, fundador i director de la revista Stadium; ocupà la presidència de la Federació Catalana de Futbol (1915); i el 1926 se li havia concedit la primera medalla al mèrit esportiu de la Federació Espanyola de Futbol i havia estat l’autor del projecte de reglamentació del professionalisme al futbol (El Mundo Deportivo, 31 de maig de 1996). Per la seva part, el CEC complia els seus 50 anys d’història. No obstant això, les distincions s’entregarien un any després a la seu del CEC (La Vanguardia, 17 de desembre de 1927). Una altra distinció que es va instaurar aquest any fou la medalla Pierre de Coubertin, donada per l’expresident del CIO (La Vanguardia, 28 de març de 1926) i que fou concedida al baró de Güell.
A partir de 1928 s’entregarien els trofeus per temporada. L’assemblea general de 1928 atorgà la copa Stadium, temporada 1927-1928, al Reus Deportiu, i la copa baró de Güell a Josep Maria Planàs, president del Reial Moto Club de Catalunya, per haver aconseguit la celebració del campionat de motociclisme d’Europa i que formaria part del programa esportiu de l’Exposició Internacional de 1929.
En 1929 es va concedir la copa Stadium a la Federació Catalana de Fútbol i la copa baró de Güell a l’empresari, col·leccionista d’obres d’art  i dirigent esportiu Ròmul Bosch i Catarineu, que era president del Club Natació Barcelona.
El 1930 la CEC concediria la copa Stadium a la Federació Catalana d’Hockey, “por la meritoria y feliz intervención en las organizaciones Internacionales que durante el último ejercicio se han llevado a cabo en ese deporte”, el torneig internacional de les 7 nacions, que es disputà del 22 al 26 de desembre de 1929; i un torneig interregional que s’adjudicà Catalunya (La Vanguardia, 7 de desembre de 1930). La copa baró de Güell fou concedida al professor Enrique Blanco Alberich, que va fer la proesa de travessar l’Atlàntic en un petit vaixell al costat de la seva esposa i filla (per consultar aquest fet vegeu La Vanguardia, 7 d’octubre de 1930).
Amb la desaparició de la CEC es van deixar de donar els trofeus, però amb l’aparició de la Unió Catalana de Federacions Esportives es van tornar a donar, amb un canvi significatiu: la copa baró de Güell passà a denominar-se copa Jaime Güell. Amb l’arribada de la II República es van abolir els títols nobiliaris, un aspecte que va quedar reflectit en l’article 25 de la Constitució de la República Espanyola: “El Estado no reconoce distincions y títulos nobiliarios”. L’altre canvi va estar relacionat amb el nom del baró, Santiago, que va ser substituït per l’homòleg de Jaime. La primera Copa Jaime Güell es va donar, segons informa El Mundo Deportivo del 16 de novembre de 1934, a l’atleta Joaquim Roca, que havia estat campió d’Espanya de 100 metres tanques el 1927 i 1929, i de 400 metres tanques el 1930, 1931 i 1934. De la copa Stadium no he trobat cap referència a la premsa.
El 1935 apareixen de nou els dos trofeus: “La Unión Catalana de Federaciones Deportivas ha señalado la fecha del sábado, día 16 del actual, para la celebración de la cena homenaje a la señorita Enriqueta Serrano, don Joaquín Roca y club Natación Atlètic, con motivo de haberles sido otorgadas las challenger perpétuas Copa Gibbs W. Sherrill  -a la qual ja vaig fer referència en l’article dedicat a la CEC.- Copa Stadium, y Copa Güell, que concede anualmente la U.C.F.E.”. (La Vanguardia i El Mundo Deportivo, 3 de febrer de 1935). Enriqueta Serrano es proclamà campiona d’Espanya de 200 metres braça, però sumaria en el futur altres títols nacionals de natació i es va casar anys després amb el waterpolista internacional i campió de natació Joan Ricard Gamper, fill de Joan Gamper.
L’assemblea de 1935 (La Vanguardia, 20 de setembre de 1935) concedí la copa Stadium al Moto Club de Catalunya per l’organització del III Gran Premi de Barcelona de motociclisme; i la copa Jaime Güell al nedador del Club Natació Barcelona Andreu Lepage, que havia assolit el títol de campió d’Espanya en 400 metres lliures el 1934 i 1935.

L’esclat de la Guerra Civil deixaria en suspens la concessió d’aquests trofeus, però una vegada finalitzada la contesa bèl·lica amb el triomf dels facciosos, els trofeus van canviar de bàndol, i per fi Santiago Güell i López veia com desapareixia el nom de Jaime, i tornava a recuperar-se a la placa del trofeu el seu títol nobiliari.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada