La Federació de Societats Esportives de Barcelona
L’entitat
naixia amb la intenció de ser la interlocutora del moviment esportiu amb
l’administració. Xavier Pujades i Carles Santacana, a Història Il·lustrada de l’Esport a Catalunya vol. 1, reprodueixen
el primer article dels Estatuts, l’objectiu de la Federació és: “procurar la buena armonía y unión entre
todas las sociedades Deportivas, la organización de fiestas y concursos anuales
y arbitrar recursos para su realización”. Poc després de la fundació sol·licitaven a l’Ajuntament de
Barcelona una subvenció de 50.000 pessetes, “destinada a premios, a las fiestas que se propone celebrar durante los
meses de abril, mayo y junio, las cuales consistiran en carreres de
Automóviles, partidos de polo, concursos hípicos, sports de montaña, grandes
regates a remo y vela, concursos de natación, tiro de pichón, tiro Nacional,
esgrima, partidos de foot-ball, lawn-tennis, pelota, concurso de bicicletes y sueltas
de palomas” (La Vanguardia, 1 de març de 1912). Es
pot trobar un programa detallat d’algunes de les proves: la Volta, el campionat
d’Espanya de rem; la Setmana Nàutica del RC Marítim de Barcelona, el Concurs
Hípic Internacional del RC de Polo, etc. (Stadium
del 1 de maig de 1913).
El
primer president fou Francesc de Moxó i Sentmenat, vinculat a la família Güell
per matrimoni amb María Francisca Güell i López. Francesc de Moxó també ocupà
la presidència de l’Associació de Law-Tennis Barcelona (1911-1920) i la
gerència de la revista Stadium; i que
poc després ocuparia la presidència el FC Barcelona (1913-1914) i, durant uns
mesos, de la Federació Catalana de Clubes de Fútbol; així com la presidència de
l’Associació d’Esgrima de Barcelona (La Vanguardia 4 de desembre de 1913).
Narcís
Masferrer, en l’editorial A título de
indicación (El Mundo Deportivo, 27 de novembre de 1913), recordava a
Moxó de Setmenat que l’única funció de l’entitat no era demanar una subvenció a
l’Ajuntament, “el cual debiera otorgar
de mutuo propio, con cierta prodigalidad, si en aquella casa se tuviese idea,
lo que representa la potencialidad de las entidades deportivas y de lo que
vienen a significar sus grandes festivales en el orden moral y material”; sinó que hi havia d’altres objectius,
com la necessitat d’un “Stadium, verdadero templo del deporte” (vegeu a BarcelonaSportiva L’estadi Català, primer estadi espanyol) o, com
suggeria en el mateix article, fer “que
resalte entre focos de la más potente luz el nombre de Barcelona, hasta suplir
en caso necesario –valga el ejemplo-al soi-dissant Comité Olímpico Español,
para procurar por todos los medios que a su alcance estñen que Barcelona, que
España, se vea representada conforme es debido en Berlín el año 1916”–. L’actitud
poc col·laboradora de l’Ajuntament fou una constant al llarg de la vida de
l’entitat, ja que les quantitats compromeses no s’arribaven a satisfer o es
reduïen les sol·licitades (es pot veure la relació de subvencions a les
entitats a La Vanguardia 12 de febrer
de 1915). Això provocava que “saldaran
todas ellas sus cuentas con dèficits”
(La Vanguardia, 19 de desembre de
1914) i es parlés, fins i tot, de fer una manifestació de les entitats davant
l’alcalde o el governador (Stadium, 26
de desembre de 1914).
La
primavera de 1915 Moxó de Setmenat presentà la seva dimissió, i fou elegit nou
president de l’entitat el doctor Joan Farnés i Farnés, que era membre de la junta directiva del
RACC (La Vanguardia, 22 de març de
1915). D’altra banda, la revista Stadium es
convertia en l’òrgan oficial de la Federació –ho seria fins al gener de 1919–,
i el Sindicat de Periodistes Esportius
entrava a formar part de la Federació com a entitat adherida (Stadium, 24 d’abril de 1915). Tothom
desitjava que la nova junta fos més resolutiva, ja que “faltó hasta ahora iniciativa y eso debe desterrarse si se quiere que
aumente la nombradía de esta Federación” (Stadium, 19 de juny de
1915).
Un
dels nous objectius de la Federació era la reivindicació d’un parque de sports digne de la ciutat.
Entre les conclusions de la reunió de delegats de la Federació a finals de 1915
n’hi havia una relativa a l’Estadi: “Construcción
de un parquer de sport. Este debe ser el ideal absoluto de la Federación, a la
que debe procurar, empleando todas sus energies y prestigio para su
realización” (Stadium, 13 de novembre de 1915). El
projecte d’Estadi dissenyat per l’Ajuntament es trobava al final de l’avinguda
de la Diagonal, i estava inclòs en l’Exposició d’Indústries Elèctriques que
havia promogut per Josep Puig i Cadafalch, i estava previst que es fes el 1917.
Finalment, l’Exposició d’Indústries Elèctriques no es duria a terme, primer com
a conseqüència de la Gran Guerra, i després per l’arribada de la dictadura de
Primo de Rivera. Malgrat això, l’interès no va decaure, i en una circular dos
anys després la Federació informava de:“no demorar por más tiempo la
construcción del estadio, y una vez asegurado el capital que se habrá de
emplear para su construcción, gestionar la celebración en él, durante el año
1924, los Juegos Olímpicos” (La Vanguardia, 6 de juliol de 1917).
Un
fet curiós, que avui dia no es dóna, és que la Federació, en les eleccions
municipals de 1917, demanés el vot per uns candidats: “Libres son nuestros amigos y consocios de votar a quién mejor les
venga en gana, però, de entre todos los candidatos, aquellos que se han
significado más y mejor en pro de la gran causa esportiva, son los siguientes:
Distrito 1º Don José
Torelló; Distrito 2º Don José Xicoy; Distrito 3º Don Luis Nicolau; Distrito 5º
Don Salvador Bremón; Diastrito 6º Don Rafael Cardona y Don Casimiro Giralt;
Distrito 7º Don Carlos Giralt; Distrito 8º Don Antonio Bergués y Don Alfonso de
Ayguavives de Moy” (Stadium, 10 de novembre de 1917).
A
partir de 1919 encara decaigué més el paper de la Federació. Malgrat això, va
participar en les Festes de Beneficència que organitzava el Sindicat de
Periodistes; en el Primer Congrés
Català de Turisme (Stadium, 5
de juliol de 1919); i en el Mitin de Afirmación Deportiva,
“por tratarse de la primera vez
que se celebra en España un acto de esta índole” (La Vanguardia, 17
d’octubre de 1919).
L’interès
cada vegada més important per organitzar a Barcelona els Jocs Olímpics de 1924 –Farnés viatjà a Anvers el juny de
1920 per visitar l’estadi olímpic– va donar peu a la constitució del Consell de les Olimpiades el gener de
1921, i un fet destacat és que en la reunió es parla de la Unión de Federaciones Catalanas, “asunto que hace tantos años està
sobre la mesa de la Federación de Sociedades Deportivas” (La Vanguardia 23 de
gener de 1921). Un any després, el president de la Federació de Societats Esportives
de Barcelona i del Consell de les Olimpíades, Joan Ventosa i Calvell, convocava
els seus associats per constituir la Confederació
Sportiva de Catalunya (La
Vanguardia, 4 de gener de 1922). A partir d’aquest instant la Federació de
Societats s’aniria diluint i deixaria d’aparèixer en els mitjans de
comunicació. El testimoni de Josep Antoni Trabal a La Jornada Deportiva del 16 de gener de 1922, deixa clar el paper
nul de la Federació a l’assegurar que la Confederació, “viene a substituir la
inútil Federación de Sociedades Deportivas y el todavía més inútil Consell de
les Olimpíades”. Josep Antoni
Trabal (1896-1980) va destacar com a periodista, dirigint La Jornada Deportiva, Raça i Sports; i com a dirigent esportiu fou president de la Federació
Atlètica Catalana (1922), la Federació Espanyola d’Atletisme entre 1927 i 1933,
president del Comitè Català pro Deporte Popular –una de las entitats impulsores
de l’Olimpíada Popular–, tècnic de la Ponència d’Educació Física de la
Mancomunitat de Catalunya i diputat a les Corts Republicanes de 1931 a 1936.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada