La Confederació Esportiva de Catalunya I

La Confederació Esportiva de Catalunya (CEC) es va constituir el 21 de gener de 1922, però la seva gestació es remunta al 1918, segons relata Josep Antoni Trabal, en l’article 1922 Año nuevo, rutas viejas, i publicat a La Jornada Deportiva el 2 de gener de 1922: “Por primera vez, desde las páginas hospitalarias de nuestro distinguido col·lega ‘Catalunya Sportiva’ propusimos el 18 de septiembre de 1918, la creación de la Unión Catalana de Federaciones Atléticas y Deportivas. La idea causó risa”. El 1921, amb motiu de la constitució del Consell de les Olimpíades, es tornava a insistir en el mateix argument, “ayudar a las Federaciones que aún no existen y, en último término, a la de la Unión de Federaciones Catalanas, asunto que tanto años está sobre la mesa de la Federación de Sociedades Deportivas” (La Vanguardia, 23 de gener de 1912). No seria l’última vegada. A la revista Stadium del 25 de desembre de 1920 tornava a insistir en el tema: “Para el éxito de nuestras aspiraciones Deportiva y el progreso de todo el deporte catalán, la Unión de Federaciones es absolutamente imprescindible y, en el instante más propicio de toda la historia deportiva de nuestro tierra –cal recordar que s’aspirava a organitzar els Jocs Olímpics de 1924–, para la ràpida realización de nuestro ideal, nadie, por ningún motivo, tiene derecho a negar su cooperación ni a oponer dificultades para la creación de un organismo que se hace fatalmente necesario”. Segons el meu parer es pot afirmar que Trabal fou el veritable promotor de la Unió de Federacions Esportives. 

Per estudiar aquest tema, des de la Federació de Societats Esportives es va encarregar un estudi o ponència a Josep Antoni Trabal i Sans, que representava la Federació Atlètica Catalana i J. Mesalles i Estivill, de l’Associació de Lawn-Tennis. J.A. Trabal assumiria la presidència de la Federació Catalana d’Atletisme de febrer a desembre de 1922, i de l’espanyola entre 1929 i 1933; periodista destacat, fou membre de la Ponència d’Educació Física de la Mancomunitat; diputat a les Corts i el Parlament de Catalunya; i el 1936 presidiria el comitè executiu de l’Olimpíada Popular. Per la seva part, Mesalles Estivil era propietari d’una agència de comunicació; secretari de l’Associació Lawn-Tennis Catalunya; seria el secretari de la Confederació i, més tard, assumiria la secretaria general tant de la CEC com del Comitè Olímpic Espanyol (1924-1943). Les conclusions de Trabal i Mesalles sortiren publicades en l’article La Confederació Catalana de Sports, de La Jornada Deportiva del 14 de novembre de 1921: “El objeto primordial de la Confederación serà el de procurar y favorecer el mutuo apoyo entre las federacions que la integran (...) representanto a la totalidad del deporte catalán, sin entrar en pugna con las federacions nacionales y extranjeras...”. Entre les actuacions que proposaven que realitzés la nova entitat figuraven: la celebració d’uns “Jocs Ibèrics” o “Jocs Mediterranis” entre França, Itàlia i Espanya; la construcció de camps municipals d’esports i piscines públiques; la supressió dels impostos per a les entitats esportives i la reducció de les tarifes ferroviàries per als grups que es traslladen de població per practicar l’esport. Per a Trabal, l’esport federat precisava d’un òrgan rector nou i amb capacitat de direcció.

La CEC, “en la que han ido a refundirse la Federación de Sociedades Deportivas de Barcelona y el Consejo de las Olimpiadas” (La Vanguardia, 24 de gener de 1922), es fundà el 21 de gener de 1922 a la seu del Reial Automòbil Club de Catalunya, Ronda de Sant Pere, 2, principal. En el capítol primer, article primer dels seus estatuts, podem llegir: “La representación íntegra del Deporte Catalán, reunida en Asamblea que fue convocada por la Federación de Sociedades Deportivas y el Consell de las Olimpiadas, declaró constituída la Confederación Deportiva de Cataluña”. En el mateix article deixa clar el paper de la CEC: “Representar a las entidades afiliades en cuantas ocasiones deba manifestarse el deporte catalán en su conjunto (...) organizar de acuerdo con ellas (las Federaciones) los Concursos y Juegos que se estimen convenientes y provechosos, incluso los Juegos Olímpicos si para ello fuese requerida. Y asegurar, por fin, la cooperación de Cataluña y la asistencia de nuestros ateltas a los mencionados Juegos y a los Concursos Internacionales (...) Actuar siempre como Directora del Deporte Catalán en su aspecto general y representativo”. Els òrgans de govern de l’entitat eren l’Assemblea General, el Consell Superior i el Comitè Executiu. A l’entitat hi havia un Consell Superior, que estava format per una junta directiva, formada per Joan Ventosa i Calvell, president; baró de Güell, Ricard Cabot, Josep Vidal i Ribas i Joan Farnés i Farnés, vicepresidents; Enric Rafols, Jaume Mestres, Josep Mesalles Estivill i Josep Antoni Trabal, secretaris; Manel Garriga i Roig, tresorer; Josep Elias i Juncosa comptador; i Josep Maria Co de Triola, bibliotecari; i com a vocals figuraven els representats de les entitats afiliades. Cal dir que Joan Ventosa i Calvell era un dirigent amb un ample historial polític, ja que havia estat fundador i secretari del partit conservador de la Lliga Regionalista; regidor de l’Ajuntament de Barcelona; diputat a les Corts espanyoles; ministre amb els governs de Manuel García Prieto i Antoni Maura, i estret col·laborador de Francesc Cambó. El Comitè Executiu fou presidit en crear-se l’entitat pel baró de Güell, amb Ricard Cabot i Joan Farnés com a vicepresidents, i Mesalles Estivill com a secretari (La Jornada Deportiva, 17 de juliol de 1922). Mesalles assumiria la secretaria general de l’entitat uns mesos després (La Vanguardia, 9 de març de 1923). Finalment la CEC disposava de tres comissions: tècnica, propaganda i económica. 

La CEC, com a hereva de les entitats abans esmentades, feia d’interlocutor amb les administracions i conservava el seu compromís olímpic, explicitat en els seus Estatuts, i reforçat encara més a partir del nomenament del baró de Güell com a delegat del Comitè Internacional Olímpic a Espanya. “Catalunya, tant lloada pel mateix Coubertin pel seu foment de l’esport, no havia tingut encara cap ‘soci’ en aquest club gestor de l’olimpisme” (Santiago Güell i López: el primer català al Comitè Olímpic Internacional, Alberto Aragón Pérez, col·lecció Aula d’Història – Fundació Barcelona Olímpica). El reconeixement a la tasca envers l’esport que estaven desenvolupant les entitats esportives catalanes i la seva defensa de l’olimpisme es va veure recompensat amb la concessió de la Copa Olímpica. Aquesta distinció fou presa en el decurs de la Sessió CIO celebrada a París el juny de 1922, i es va conèixer per un telegrama enviat des de París pel baró de Güell (El Mundo Deportivo, 9 de juny de 1922). No seria l’única distinció, el 1926 el president honorari del CIO, Pierre de Coubertin, “ha ofrecido al sr. Güell la concesión de una medalla anual (...) seguramente el barón de Güell ofrecerá a la Confederación Deportiva de Cataluña, la reglamentación y otorgación anual de esta medalla” (La Vanguardia, 28 de març de 1926). La CEC, per acord de la seva junta directiva, concedí la primera medalla al baró de Güell (La Vanguardia, 3 de desembre de 1926), i ho va fer després de la visita realitzada a la ciutat per Pierre de Coubertin i la seva família (més informació al blog BarcelonaSportiva Pierre de Coubertin: “Abans de venir a Barcelona...”, del 15 de març de 2013).

Una de les curiositats històriques relacionades amb la CEC, i desconeguda per la gran majoria, té a veure amb els trofeus que instaurà. La primera era la Copa Sherrill, que seria entregada anualment a l’esportista més destacat i menor de 17 anys. La copa va ser cedida pel general dels Estats Units, Charles H. Sherrill, “merced a la gestión del señor Barón de Güell” (La Jornada Deportiva, 15 de desembre de 1922). És probable que el baró de Güell i Sherrill travessin amistat al CIO, ja que tots dos van ser elegits aquell mateix any. La primera concessió va recaure sobre el edador Santiago Ulló (La Vanguardia, 2 de desembre de 1923). La Copa Stadium va ser oferta a la CEC per la revista Stadium i homenatjava el periodista Josep Maria Casades, que havia mort en un accident e 1921 quan seguia la prova automobilística La Caravana de França. “Deseando honrar su memória de aquel inolvidable amigo, que ofrendamos a la Confederación Deportiva de Cataluña para que ésta lo instituya como una de sus challenges y premie con él, año tres año, los grandes méritos adquiridos por la sociedad deportiva de Cataluña al llevar a efecto el mayor y más olemne acontecimiento...” (Stadium, 15 de juny de 1923). La primera copa es va lliurar a l’Associació de Lawn-Tennis de Catalunya per a l’organització del campionat del món de tennis en pista coberta a Barcelona el 1923 (La Vanguardia, 25 de maig de 1924). La tercera distinció fou oferta pel baró de Güell. “Se acordó aceptar con agradecimiento el donativo de una preciosa copa de plata del barón de Güell, habiéndose encargado al comitè técnico la confección de unes bases para su adjudicación anual. Ésta será seguramente adjudicada al deportista que más sobresalga durante todo el año en uno o varios deportes” (La Vanguardia, 26 de juliol de 1923). El primer guanyador de la Copa Baró de Güell fou el ciclista terrassenc Jaume Janer, campió d’Espanya de ciclisme en ruta els anys 1921 i 1923, i que després de tres intents (1920-21 i 1924) havia finalitzat el Tour de França (La Vanguardia, 27 de novembre de 1924). Es produeix la circumstància –sobre aquest fet n’escriurem un proper article– que els mateixos premis, canviant només la procedència de l’adjudicatari, de català a espanyol, els està concedint avui dia el Consejo Superior de Deportes, però mai ha figurat cap referència a la seva procedència.

El nivell d’interrelació entre la CEC i el Comitè Olímpic Espanyol era molt estret, fins al punt que van arribar a compartir la mateixa seu al carrer Balmes, 25. La reconstrucció del nou COE es va fer l’11 de gener de 1924 a la Societat de Carreres de Cavalls al Passeig de Gràcia, 32. Malgrat que el baró de Güell era absent per un viatge a Amèrica, va deixar lligada la composició de la junta, i hi apareixien directius del CEC. El mateix dia La Vanguardia publicava: “Y con referencia a la constitución y labor del Comité Olímpico Español, inspirándose en las finalidades previstes por los Estatutos de la Confederación, acordó que se facilite por la secretaria general de este organismo todo cuanto pueda ser de interès al citado Comité, para contribuir al felíz éxito de su difícil cometido...”.

La CEC va portar a terme un bon nombre d’actuacions, algunes de les quals eren pioneres en l’esport estatal, d’entre les quals podem destacar:

·      Si bé els principals promotors de la construcció de l’Estadi Català el 1921 –actual estadi de la Fuixarda– foren els periodistes Elias i Juncosa i Narcís Masferrer, les entitats esportives havien fet costat a aquesta reivindicació i demanaven la finalització de les obres. El 1924, coincidint amb els Jocs Olímpics de París, la Junta Directiva de l’Exposició, aprovà “ordenar la immediata habilitación del Estadio al objeto de que puedan celebrarse en el mismo festivales deportivos” (La Vanguardia, 2 d’abril de 1924). Un mes després es programà un festival esportiu, on es van disputar un cross-country amb sortida i arribada a l’estadi; una desfilada d’atletes; curses atlètiques i exhibicions de bàsquet, lluita grecoromana i gimnàstica. La inauguració fou possible “gracias a los desvelos y al entusiasmo de una buena parte de los Componentes de la Confederación Deportiva de Cataluña, apoyada incondicionalment por el alcalde” Fernando Álvarez de la Campa (El Mundo Deportivo, 2 de juny de 1924). En aquest acte es va aixecar per primera vegada la bandera olímpica a l’estadi –també hi havia la de la Confederació–, la qual havia estat donada per Elias i Juncosa (La Vanguardia, 3 de juny).

·      Va fer funcions de tribunal d’arbitratge quan hi havia conflicte entre dues entitats, creant un grup de treball específic o ponència en cada ocasió: “Ayer se reunió la ponència nombrada por la Confederación Deportiva de Cataluña que actúa como árbitro en el pleito entre la Federación Catalana de Fútbol y el Club Joventut Republicana de Lérida” (La Vanguardia, 19 de juny i El Mundo Deportivo 27 de juny de 1924). El veredicte de la ponència va a favor del Club Joventut i es pot llegir a La Vanguardia del 13 de novembre.

·      Va crear un cens d’esportistes, per a conèixer, “a todos los que en un sector laboran o han hecho algo en provecho efectivo del deporte en Cataluña” (La Vanguardia, 22 d’agost de 1924). El qüestionari era molt exhaustiu, havia d’estar supervisat per la Federació corresponent, i a més de les dades personals i els resultats esportius, es feia constar els equips en què s’havia militat, entrenadors i fins i tot el material esportiu utilitzat.

·      Va demanar la celebració d’esdeveniments esportius, com per exemple el Gran Premi d’Europa d’Automobilisme de 1926 (La Vanguardia, 7 i 9 de novembre de 1924). Finalment, aquesta prova es va fer al circuit urbà de Lasarte.

·      Va organitzar homenatges a esportistes, dirigents i entitats guanyadores a campionats d’Espanya: Ricard Cabot, Futbol Club Barcelona i Júpiter, etc.