I Gran Premi d’Espanya (III Internacional de Barcelona) de motocròs - 1962 (Mundial XVII)
El
25 de febrer de 1962 Barcelona tornava a ser capital del motociclisme. Al Gran
Premi d’Espanya de velocitat, que formava part del Mundial, i les 24 hores motociclistes
de Montjuïc, que formaven part del campionat d’Europa de resistència, se li
sumava ara la disputa del I Gran Premi d’Espanya de Motocròs, prova puntuable
per al campionat del món de 250 cc.
Els
antecedents els trobem al I Motocross Internacional organitzat el 21 de febrer
de 1960 per un club novell que només comptava amb 36 socis: el Moto Club Ruta. Entre els promotors
d’aquest club, i encarregat de la primera roda de premsa, hi havia Enrique
Pérez de Rozas Sáez de Tejada, membre de la saga de fotoperiodistes que va
iniciar Carles Pérez de Rozas Masdéu. El president de l’entitat era l’advocat
Julián María Valón Cunillera. Una de les curiositats era els terrenys on es
feia la prova, l’antic Golf Club Pedralbes, que estava situat a la urbanització
Güell. Precisament Pérez de Rozas, en la seva intervenció, “hizo mención del gesto prócer del vizconde
de Güell, que había permitido ambientar la prueba en los magníficos terrenos
del Golf de Pedralbes, que permitirán, por rara excepción, montar esta competición
típica de campo abierto, prácticamente dentro de la ciudad y en condiciones
para albergar el gran público que se congregará sin duda alguna” (El
Mundo Deportivo, 1 de febrer de 1960). La prova resultà un èxit
organitzatiu, hi acudiren entre 10 i 12.000 espectadors, i per a l’estadística
els primers guanyadors foren Oriol Puig Bultó en 125 cc, i els anglesos Don
Rickman en 250 cc, que muntaven una moto de fabricació catalana (Bultaco) i
David G. Curtis en 500 cc. A la tribuna d’autoritats hi havia J.A. Samaranch,
regidor d’esports i delegat nacional d’esports a Catalunya; el president de la
Federació Espanyola Mariano Cuguero i d’altres personalitats.

En
la prova disputada el 25 de febrer de 1962 van participar pilots d’onze
nacions: Alemanya, Àustria, Anglaterra, Bèlgica, Dinamarca, Finlàndia, França,
Holanda, Itàlia, Suècia i Espanya.
El pressupost, segons assenyalava a El
Mundo Deportivo Josep Maria Romañà, delegat nacional de motocròs de la
Federació Espanyola (23 de febrer) era molt elevat, “los gestos de salida, premios y viajes de los corredores de once
naciones participantes, superan en mucho a lo que percibe cualquier equipo de
fútbol puntero del extranjero que juega en nuestra Ciudad”. Al final la pluja, pertinaç, va
provocar que el públic no acudís al circuit i ocasionà un greu dèficit a
l’organització, “fueron muchos los
aficionados que presenciaron las pruebas, pero no en número suficiente para
salvar el dèficit, que pesa sobre las espaldas de los animosos socios del Moto
Club Ruta” (La Vanguardia, 27 de febrer de 1962). En
un circuit embarrat i selectiu per la pluja es va imposar l’anglès J.A.
Lampkin, malgrat que no va quedar primer en cap de les dues mànigues. En la
prova nacional de 125 cc no es va poder fer una classificació general pel fet
de no haver acabat cap pilot les tres mànigues. Finalment, en la prova per a
velomotors (75 cc) es va imposar De la Torre, que també va quedar primer en les
dues mànigues disputades.


Barcelona,
i el circuit de Pedralbes, només acollirien una edició més del mundial de
motocròs, l’espai estava reservat a la futura zona universitària. El 1963 el
guanyador de la prova internacional fou David Bickers, que repetia triomf. A
partir de 1964, i fins al 1967, el mundial de motocròs es desplaçaria al
circuit de Santa Rosa, a la veïna localitat de Santa Coloma de Gramanet;
després prendria el relleu el circuit del Vallès.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada