Aquest any, el Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch va afegir, a l’espai dedicat als mitjans de comunicació, a tres periodistes esportius barcelonins -Lluís Meléndez Gardeñas, Carlos Pardo Gil i Andreu Mercé Varela-, els quals van tenir una destacada trajectòria. Tots tres apareixen en la publicació Periodisme amb empremta olímpica, que fou editada l’any 2013 per les Fundacions Esport i Ciutadania i Barcelona Olímpica, un llibre que som autors Joan Manel Surroca i jo mateix. Començaré per Lluís Meléndez, del qual l’amic Joan Surroca li dedicà un article el 3 d’abril de 2013 en el seu blog El Marcador; i intentaré complementar la informació ja apareguda. Com a esportista, com senyala Surroca “jugó al fútbol y hockey con el F.C.Barcelona, compitió en rugby con el C.D.Universitari y practicó el remo con el R.C. Marítimo, pero sobre todo fue un destacado atleta y uno de los precursores de la marcha española”. Va ser en la marxa on va destacar: campió de ...

Podem assegurar que des de 1929, any que es celebrà l’Exposició Internacional de Barcelona, Montjuïc ha assolit mèrits per ser considerada la muntanya més esportiva del món, però, cal afegir, que durant molts anys també ha estat considerada la muntanya del motor per la gran quantitat de proves esportives, de dos i quatre rodes, que han passat pel seu asfalt fins a 1986.  La primera carrera de motocicletes va ser el desembre de 1932. La majoria d’articles sostenen que la idea d’utilitzar el circuit de Montjuïc parteix del pilot de cotxes alemany Rudolph Caracciola, que visità el Parc de Montjuïc abans o després de participar a la Pujada Internacional a la Rabassada, prova organitzada per la Penya Rhin, el 17 de maig de 1931. A partir d’aquest fet, l’entitat i el seu president, Joaquim Molins, comencen a treballar (Hace 80 años que se inuguró Montjuich Raymond Blancafort, El Mundo Deportivo 26 de juny 2013). No obstant, repassant l’hemeroteca, trobem que el mèrit, probablement, ...

La següent cursa de torxes va tenir un caràcter més politic-propagandístic i es va celebrar en el marc de l’11 de setembre de 1936, en plena Guerra Civil, i emmarcat en els actes esportius programats per a aquesta data. Hi havia programats vuit relleus. El primer, de 2.000 metres, sortia de la Ronda Sant Pere –davant el monument a Rafael Casanova– fins a la plaça del capità Maximinio Biardeau –militar que morí defensant la Generalitat–, i que abans, i en la actualitat, era la Plaça d’Antonio López, marqués de Comillas. El segon relleu, de 1.500 metres, arribava a les Rambles (davant del mercat de la Boqueria); el tercer fins a la Plaça Universitat; el quart pujava pel carrer Aribau fins a la Diagonal; el cinquè tombava cap a la dreta per la Diagonal fins al Passeig de Gràcia; el sisè relleu es produïa a la Plaça de Catalunya-Fontanella; el setè, de 500 metres, baixava per la Via Laietana fins al Banc d’Espanya –antiga seu de Caixa Catalunya– i, l’últim, des d’aquest indret passant p...

La gènesi de les carreres de torxes, que es feien en relleus, la trobem a l’antiga Grècia. Són un bon nombre els escriptors que ens en parlen, des d’Èsquil a l’Agamenón o Heròdot als seus nou volums del llibre Històries, fins a Pausànies en la Descripció de Grècia; però a la llista n’hi podríem afegir d’altres com ara Plató, Demòstenes o Aristòfanes. Tots els historiadors coincideixen que les carreres o els relleus amb torxes –lampadedromies–, tenien un origen religiós relacionat amb el foc, i hi competien equips formats per joves que portaven la torxa fins a un altar que feia de meta. D’aquestes activitats en resten bons testimonis en ceràmiques gregues. Malgrat que els relleus amb torxes són avui molt coneguts perquè són un dels símbols dels Jocs Olímpics, mai van formar part dels Jocs de l’Antiguitat, ni tan sols van arribar a trepitjar un estadi. Els relleus formaven part de festivitats com les que estaven dedicades al tità Prometeu –que robà el foc als déus a l’Olimp per donar-lo...

Després de visitar la bonica exposició Antoni Capella, fotògraf de societat 1955-1980, que s’exposa a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, vaig decidir dedicar un article a la glamourosa Terrassa Martini, un espai que en les dècades del 1960 i 1970 acollí nombrosos actes relacionats amb l’esport. La Terrassa Martini es trobava en el pis tretzè de l’antic Banco Rural y Mediterráneo –avui a l’edifici hi ha habitatges de luxe–, al número 16 del Passeig de Gràcia, i es van obrir les seves portes coincidint amb les Festes de la Mercè de 1961 (La Vanguardia, 24 de setembre de 1961). L’empresa Martini & Rossi, que tenia les oficines a la Rambla Catalunya número 1, cantonada de la Ronda Universitat, era una empresa relacionada amb l’esport, ja que patrocinava des de la temporada 1948-1949 un preciós trofeu per a l’equip de Primera Divisió de Futbol que tingués la millor diferència entre gols marcats i rebuts. El 1956 l’empresa italiana decidí crear a les seves oficines el Club Martini, per...

                                                                                                                                                                               Fa unes setmanes vaig escriure sobre la primera olímpica barcelonina, Rosa Torres (Paris 1924), ara presentem a Josep Oriol Canals i Farriols (1914-1937), el primer barceloní que participà en uns Jocs Olímpics d’Hivern. La prometedora carrera esportiva de Canals fou curta, com senyala Fernando Arrechea en El debut de España en los Juegos Olímpicos de Invierno, publicat en Sphera Spo...

La Penya Motorista Barcelona, una entitat fundada l’any 1947, que té com a primer president a Tristán Desvalls, va fundar les tradicionals 24 hores motociclistes de Montjuïc. La primera edició d’aquest esdeveniment es va celebrar el 2-3 de juliol de 1955, on es va aconseguir un notable èxit de públic. Aquell mes la muntanya de Montjuïc es va vestir de gala per rebre també el II Campionat d’Europa de Beisbol i els Jocs Mediterranis. Els triomfadors d’aquella edició van ser la parella formada per Juan Soler Bultó i José María Llobet Turuta pilotant una Montesa, una motocicleta de producció nacional creada el 1944 per Pedro Permanyer i Francisco Javier Bultó. En la III edició, disputada entre el 6 i 7 de juliol de 1957, la prova adquiriria categoria internacional, participaren pilots i màquines de sis nacions, i els triomfadors damunt una Ducati Sport 125 serien els italians Alberto Gandossi i Bruno Spaggiari. Un fet de transcendència esportiva va ser la celebració a Barce...

Tothom coincideix que el francès d’origen polonès Henri Birnbaum és l’introductor del judo al nostre país a través de la seva Acadèmia de Judo, ubicada al carrer Casanova, 57. No obstant això, cal precisar que abans d’obrir aquesta Acadèmia, el Jiujitsu-Jiudo, método de combate individual japonés, sin armas, contra un adversario más fuerte,  ja s’havia donat a conèixer pel professor titulat O.E. Wilhem Stiller al Gimnàs Solarium de García Alsina (La Vanguardia, 2 d’octubre de 1949 i 4 de juny de 1950).   Birnbaum es va iniciar al judo de la mà del mestre japonès Kawaishi establert a França, i aconseguí el cinturó negre, primer dan, el 12 de juny de 1940. L’esclat de la II Guerra Mundial el portà al nostre país, i fugí, com milers de jueus, dels nazis. Tal com detalla Josep Calvet a Huyendo del Holocausto (Editorial Milenio, 2015), Birbaun “era miembro de una família que había sufrido de manera directa el antisemitismo durante la Europa entre guerras, que les había llevado...

  Dedicat a Miquel Pucurull La marató és una prova emblemàtica que veu de les fonts de la cursa que l’hoplita (soldat) Felípides va fer l’any 490 aC de Marató a Atenes, per informar del triomf de les tropes atenenques i els seus aliats sobre els perses, i que tot seguit va morir per l’esforç. Aquesta història ens ha arribat gràcies a dos escriptors que van viure a l’època romana: Plutarc i Llucià de Samòsata. En qualsevol cas, essent rigorós, és una llegenda inventada segles després. No seria fins a finals del segle XIX, amb motiu de la celebració dels primers Jocs Olímpics a Atenes el 1896, que un historiador francès, Michele Breal, suggerí a Pierre de Coubertin la idea de rememorar aquella gesta de Felípides, i per aquest motiu es va organitzar una cursa de llarga distància. El nom de la prova es deu al fet que es van recórrer els 40 kilòmetres que separaven la vila perifèrica de Marató i l’Estadi Panatenaic, al centre d’Atenes. Aquesta primera marató la guanyaria el pastor gr...