El I Campionat d’Espanya de Marató (1928) i el I Campionat de Catalunya de Marató (1934)
Dedicat a Miquel Pucurull
La
marató és una prova emblemàtica que veu de les fonts de la cursa que l’hoplita (soldat)
Felípides va fer l’any 490 aC de Marató a Atenes, per informar del triomf de
les tropes atenenques i els seus aliats sobre els perses, i que tot seguit va
morir per l’esforç. Aquesta història ens ha arribat gràcies a dos escriptors
que van viure a l’època romana: Plutarc i Llucià de Samòsata. En qualsevol cas,
essent rigorós, és una llegenda inventada segles després. No seria fins a finals
del segle XIX, amb motiu de la celebració dels primers Jocs Olímpics a Atenes el
1896, que un historiador francès, Michele Breal, suggerí a Pierre de Coubertin la
idea de rememorar aquella gesta de Felípides, i per aquest motiu es va organitzar
una cursa de llarga distància. El nom de la prova es deu al fet que es van
recórrer els 40 kilòmetres que separaven la vila perifèrica de Marató i
l’Estadi Panatenaic, al centre d’Atenes. Aquesta primera marató la guanyaria el
pastor grec Spiridon Louis. La distància oficial de 42,195 km s’instaurà en els
Jocs Olímpics de Londres el 1908, en agafar com a inici el castell de Windsor
perquè la família reial en pogués veure la sortida, fins l’arribada al White
City Stadium. A Espanya, com ja assenyalava en un article del blog publicat el
25 de juny de 2013, Els velòdroms de Las
Arenas, Parc dels Esports i els del barri de Sants, la primera marató es va
celebrar durant la inauguració del velòdrom del Parc dels Esports el 30 de
gener de 1910. En aquella ocasió van participar quatre corredors –Robert Boix,
Francesc Túnica, Conrad Miquel i Joan Santos–, que van fer 163 voltes a la
pista. El triomf fou per a Boix, amb un temps de 3 hores 52 minuts i 4 segons.
Per veure
com s’organitzava un campionat oficial es trigarien quasi dues dècades. El
reglament íntegre del I Campionat d’Espanya de marató o de Gran Fondo, que constava de 20 articles, es publicà a El Mundo Deportivo el 25 de gener de
1928. La prova va ser organitzada per la Unió Esportiva de Sants, i amb motiu
de la cursa es programà un festival atlètic, obert a tots els clubs adherits de
la Federació, que constava de les següents proves: 100 metres llisos, salt de
perxa, 5.000 metres llisos i relleus olímpics (800, 400, 200 i 100 metres
llisos). Per a l’estadística històrica val la pena fer constar que el primer
atleta inscrit, com a independent, fou Pedro del Molino, que havia militat al
RCD Espanyol. La marató sortia del camp de la Unió Esportiva de Sants del
carrer Galileu, i seguia per la Travessera de les Corts, Anglesola, Diagonal,
Pedralbes, Esplugues, Cornellà, Viladecans, Gavà, Castelldefels (¡donde habrá control de timbre!), i es
tornava cap a Barcelona passant de nou per Gavà, Viladecans, Cornellà i
Esplugues, per entrar per Collblanc, Carretera de Sants, fins a entrar de nou
al camp del Sanyts.
Segons
el reglament esmentat abans: “los concursantes vienen obligados a presentar
(...) un certificado medico que acredite el normal funcionamiento orgánico del
concursante” (Art. 8); i també s’assenyalava “que el orden de los corredores
para tomar la salida se efectuará por el mismo orden en que se inscribieron, en
el bien entendido que en las primeres líneas se colocarán los atletas que
representen a los clubs federados y de izquierda a derecha” (Art. 11). Per al
control mèdic es va demanar a la Creu Roja un
automóvil de auxilio; i en el control de la cursa col·laborà la Unió
Ciclista Bordeta, l’Sport Ciclista Català, el Club Ciclista Torsasa, i “los
campeones ciclistas hermanos Cebrián, Ferrer, Zenón; así com el popular speaker
Doménech, que actuarà en el campo del Sans ofreciendo al público los incidentes
de la carrera, que seran comunicados desde los largo del recorrido, por medio
de un Servicio telefónico especial que se ha instalado” . “Además ha sido
montado un servicio motorista que irá a cargo de los expertos conductores Jaime
Janer, Cantijoch y Soler, los cuales tiene como misión principal la de evitar
posibles embotellamientos y garantizar el orden entre los coches seguidores” (El Mundo Deportivo, 8 i 12 de febrer de
1928). Entre els inscrits també figurava Dionisio Carreras El Campana, de 38 anys, que portava la samarreta del Real Zaragoza,
i havia participat en la marató dels Jocs Olímpics de París el 1924, on quedà
en novena posició amb un temps de 2 h 57minuts i 18 segons.
La
sortida per als 16 atletes inscrits fou donada pel president de l’entitat
organitzadora Josep Roig Chovar. El més destacable de la prova no fou el
resultat, sinó que no es recorregué la distància oficial, atès que “los organizadores
sufrieron un error en la medición de las distancias y lo que debían ser 42
kilómetros 192 metros, quedó reducido a unos 38 kilómetros y medio (...)
Pasemos con que los organitzadores se hubieran equivocado, pero lo que no
podemos admitir es cómo el error no fue advertido por la Federación (...) un
error de tal calibre en la organización de un Campeonato de España es
totalmente inadmisible” (El Mundo Deportivo, 13 de febrer). Qui escrivia en aquests termes era Lluís Meléndez,
un històric atleta, especialista en marxa, que va competir als Jocs Olímpics
d’Anvers el 1920, i esdevindria un periodista esportiu de primera línia. El guanyador absolut fou Dionisio Carrera,
amb un temps de 2 hores, 25 minuts i 38 segons; seguit de l’atleta del FC Barcelona
Emili Ferrer, que entrà a 6 minuts; i del representant de la Federació
Valenciana José Hernández.
La
controvèrsia que es generà a la premsa sobre la conveniència d’aquest tipus de
proves va trobar resposta en un article publicat per Meléndez pocs dies
després: “La Marathon debe, pues, figurar en el programa de nuestras pruebas clásicas,
reservada desde luego a los elementos bien dotados y preparados, hecha
excepción de los elementos menores de 25 años, porque sus efectos antes de ser
debatidos por nosotros en la Prensa, han sido antes, muchos años antes,
discutidos bajo un plano totalment científico en el seno de las Academias
Médicas del extranjero, al ser consultados sobre este punto con anterioridad a
los Juegos Olímpicos que debían celebrarse en Berlín en 1916, y ampliados luego
por el doctor Thooris después de los Juegos celebrados en Amberes, sirviéndose
para ello del finlandés Kolhemainen y del estonio Laosman. Y si estas
autoridades han considerado que la prueba de la marathon está al alcance de las
posibilidades humanas, no nos oreemos nosotros autorizados para discutirles, ni
aducir argumento alguno a su favor, que desde luego estarían faltos del valor
necesario” (El Mundo Deportivo, 15 de febrer de 1928).
El I
Campionat de Catalunya de marató es va celebrar el 4 de febrer de 1934. La
comunicació oficial de la Federació als mitjans de comunicació es va dur a
terme a principis de gener, i això va provocar que la premsa critiqués el fet abans
d’hora, ja que no deixava marge als atletes per preparar-se; i també perquè es
feia en plena programació de curses de cros, la qual cosa restaria participació.
D’altra banda, la responsabilitat organitzativa era responsabilitat del Centre
d’Esports Aire Lliure (El Mundo Deportivo,
10 i 11 de gener de 1934). Aquesta entitat havia nascut el 1930 com a Penya
Esportiva Aire Lliure (El Mundo Deportivo,
24 d’abril de 1930), i tenia la seu al carrer Rosal 33, baixos, del Poble Sec.
El 1932 passaria a denominar-se Centre d’Esports, i traslladà la seu social a
l’Avinguda Francesc Layret, 91 (Café Condal) on es tramitaren les inscripcions
de la marató. Cal dir que durant la República, a l’Avinguda del Paral·lel, es
va posar el nom d’aquest històric advocat assassinat el 1920. La carrera
sortiria de l’antiga Avinguda de Pi i Margall de la Exposició, lloc conegut perquè
s’hi havia col·locat el monument de les quatre columnes de Puig i Cadafalch; es
baixava cap a la Plaça d’Espanya, per continuar pels carrer de Creu Coberta,
carretera de Sants, Hospitalet, Cornellà, Viladecans, Gavà (on es feia la volta
per la Rambla), per tornar de nou per Gavà, Viladecans, Hospitalet, La Bordeta,
Plaça Espanya, carrer de les Corts Catalanes, Passeig Agrícola, carretera de
Casa Antúnez, carretera del Port, Avinguda de Francesc i arribada davant del
local del Centre d’Esports (El Mundo
Deportivo, 1 de febrer de 1934). Fins a l’últim moment no es va saber si es
disputava la prova a causa de la poca inscripció. El control mèdic a la sortida
va anar a càrrec del prestigiós doctor Joan Soler i Damians, que més tard seria
president de l’Acadèmia d’Educació
Física de Catalunya. Al final sortiren set corredors, però només quatre arribaren
a la meta. Tal com assenyala Meléndez en la seva crònica, a excepció del
vencedor, Joan Font, els altres tres, “desfilaron por las calles de la
ciudad en un estado de agotamiento lamentable”. Com ja va ocórrer en el I
Campionat d’Espanya, i per falta de rigor dels jutges, la marató no va tenir la
distància reglamentaria (40 kilòmetres). L’honor de ser el primer campió de
Catalunya de marató és per a Joan Font, del club AC Nurmi, que va acabar la
carrera amb un temps de 2 h 51 minuts i 44 segons; seguit de Josep Rodríguez (FC
Barcelona) i Josep Martí (Centre d’Esports Aire Lliure), que arribaren a meta més
de vint minuts després (El Mundo
Deportivo, 5 de febrer de 1934).
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada