L’elefanta “Kika”

                                            dedicat a Alejandro “Alex” Grau de la Herràn

       No és gens habitual relacionar esport i proboscidis, però a finals de la dècada dels cinquanta l’esport va col·laborar activament per a aconseguir que el Parc Zoològic de Barcelona tingués un elefant. La història s’inicia a principis de maig de 1958. La premsa barcelonina es feia ressò de la mort d’uns animals, d’entre els quals hi havia l’elefanta Noia. S’especulava que havien estat enverinats per gamberros i miserables. Atesa la importància dels fets, fins i tot va intervenir la Brigada de Investigación Criminal. L’alcalde Porcioles assegurà que això era un atemptat contra el patrimoni de la ciutat, i que en conseqüència es prendrien les mesures adients per tal que no es tornés a repetir. Dies després moria l’altre elefant, Linda, i el silenci de l’administració va donar peu a múltiples especulacions al carrer. Finalment, quinze dies després de la primera mort, es confirmà que la causa de les morts era una bactèria: la Pasteurella.

En aquesta tessitura, Alejandro Grau, que era pare de dos fills, nét del fundador d’El Mundo Deportivo, Jaume Grau Castellà, i fill del director gerent del diari, Ricardo Grau Escoda, llançà el mes de juliol la idea de fer una recaptació Pro-Elefants des de les pàgines del diari. L’objectiu fonamental era retornar el somriure als nens i nenes de la ciutat. No era la primera vegada que el diari portava a terme una iniciativa d’aquestes característiques. El 1948 va obrir una subscripció entre els seus lectors per comprar una vaca que facilités llet als leprosos de l’Hospital de Sant Llàtzer del barri d’Horta. La campanya Pro-Elefants durà des de principis de juliol de 1958 fins al març de l’any següent. El diari dedicà setmanalment tres o quatre petits articles, al final dels quals figuraven les aportacions nominals recollides. Els articles, on apareixien entrevistes dels donants i reproduccions de simpàtiques cartes enviades per nens i nenes, estaven firmats per José María Castro Cheser.

 El 2 de juliol, el primer dia, foren recaptades un total de 1.050 pessetes. El Mundo Deportivo l’inicià amb 5.000 pessetes. L’honor de donar el  primer donatiu recau en Silvio Dequijovani, representant de la marca Vespa a Barcelona. Es produeix la circumstància que els clubs vinculats a la marca italiana havien donat al zoològic una lleona. Una de les entitats que s’hi adherí des del començament de la campanya fou l’Arca de Noé, una organització de caràcter lúdic fundada pel pintor Santiago Rusiñol i el crític d’art i periodista Joaquim Ciervo el 1927. L’altre donant fou un periodista de prestigi i que finalitzaria la seva carrera com a polític, Federico Gallo, que era membre del consell d’administració del Zoo de Barcelona, i que més tard ostentaria la presidència de l’Arca de Noé durant 25 anys. El primer esportista en col·laborar fou Luis Romero, boxejador, excampió d’Europa del pes gall, títol guanyat el 1949, i que després de retirar-se, obrí una pensió a la Plaça Catalunya cantonada carrer Vergara, i un restaurant, El ring, al carrer Villarroel. Crida l’atenció que després d’ell, els esportistes que més col·laboraren foren els ciclistes. Probablement això té a veure amb l’autor dels articles, José María Castro Cheser, que col·laborà durant 25 anys amb El Mundo Deportivo en les seccions dedicades al ciclisme i l’hoquei sobre patins. En qualsevol cas, el primer ciclista fou Miquel Poblet, que l’any anterior havia guanyat la Milà-Sant Remo i 4 etapes del Giro de Itàlia; i aquest any tornaria a repetir el triomf en 4 etapes del Giro; i va guanyar novament la Milà-Sant Remo tot coincidint amb la donació de l’elefant al zoo el 1959. Després tocà el torn a Federico Martín Bahamontes, que envià el donatiu des del Tour de França, on estava competint, i on finalitzaria com a indiscutible rei de la muntanya.

De mitjans d’agost a mitjans de setembre la campanya s’aturà, “la canícula nos aconsejó conceder una tregua a nuestra campanya pro-elefantes; però es va reiniciar amb motiu de les Festes de la Mercè.  En el marc de les festes patronals s’organitzava  Festival Deportivo Infantil, que arribava a la cinquena edició. El Salón Victor Pradera –actual Passeig Lluís Companys– era l’escenari on els nenes entre 5 i 13 anys, al llarg i ample de la calçada central, podien practicar diversos esports i participar-hi en curses de patins, patinets i bicicletes. Amb motiu d’aquest festival, un nen, José Toledano, adreçà una carta al comitè organitzador del festival: “Todos los niños barceloneses estamos apenados por la pérdida de los valiosos ejemplares de elefantes que alegraban nuestro zoo... ¿Por qué en el Festival Infantil... no se lleva a cabo una colecta entre los niños asistentes?”. Els organitzadors acceptaren la proposta del nen i El Mundo Deportivo es va comprometre a publicar els noms dels donants. Es recaptaren un total de 778 pessetes.

El cert és que a excepció del grup de ciclistes mencionat anteriorment, poques figures de l’esport col·laboraren en aquesta campanya. Malgrat tot, al llarg de l’últim trimestre de l’any continuaren augmentant les aportacions de particulars. Una de les entitats curioses que participaren en la subscripció fou el Club David, que estava integrat pels propietaris d’aquest model de cotxe, i que organitzaven periòdicament excursions en caravana. El David era un microcotxe de fabricació catalana que havia nascut el 1913. A partir dels anys cinquanta, José María Moré Comas dissenyà un nou model, i afirmà “que no se trata de un coche con una rueda menos, si no una moto con una rueda más”. El món de l’espectacle també aportà el seu gra de sorra. A finals de novembre va fer un donatiu el night club Bolero; les actrius i cantants Mary Sampere i Carmen de Lirio, considerada la reina del Paral·lel en els anys cinquanta; i l’actor Enrique Guitart. L’última aportació de l’any va correspondre a l’empresa de llebrers gestora del Canódromo Pabellón, antic Pavelló de l’Esport, i que estava situat al Paral·lel.

L’1 de gener de 1959 sortia a la portada del diari el titular Llegó un elefante al Zoo, amb un petit subtítol, que seguramente será el que se adquiera por la suscripción de El Mundo Deportivo, i una fotografia de l’animal. Castro Cheser aclaria en la notícia que el proboscídeo, d’origen asiàtic, havia arribat el dia abans, però que el bateig oficial no es faria fins a principis de febrer, tot coincidint amb la data de fundació del degà dels diaris esportius: 1 de febrer de 1906. Prèviament era prescriptiu que passés la quarantena, i d’altra banda calia constatar si s’adaptava al seu nou entorn. Tanmateix, aclarí que encara no s’havia arribat a la xifra per poder comprar-lo. El venedor era un altre zoo, que volia un altre animal en permuta, propietat del zoo de Barcelona i 90.000 pessetes. Fins aquella data s’havien recaptat prop de 40.000 pessetes, i estaven pendents de fer-se efectives 30.000. Castro Cheser demanava un “nuevo y redoblado esfuerzo de todos” per recaptar les 20.000 pessetes restants.

 

El SOS donà resultat, i al dia següent van fer-se efectives les donacions de la Penya Ciclista Poble Nou; d’Antoni Tito Mas, líder de l’equip d’hoquei patins que assolí el primer títol mundial d’esports d’equip el 1951 i que repetí el 1954; i de Juan Estrada, president de la UE Sants i prestigiós empresari cinematogràfic. A finals de gener ja s’havien recaptat prop de 80.000 pessetes, fonamentalment gràcies a les aportacions d’alguns empresaris. El bateig de l’elefant, que s’havia previst per l’1 de febrer, s’ajornà. El director del zoològic de Barcelona, Antoni Jonch, amb bon criteri, suggerí als promotors fer coincidir el bateig amb la inauguració del nou espai on viuria l’animal, el qual seria més modern, enjardinat, i el vell reixat amb punxes seria substituït per un sot que s’ompliria d’aigua. Tothom acceptà la proposta.

A finals de febrer de 1959 arribà el torn de dues persones molt lligades a l’Ajuntament de Barcelona. La primera era la figura emergent de la política esportiva nacional: Joan Antoni Samaranch, ponent/regidor d’esports –elegit regidor el 1954–, i diputat d’Esports a la Diputació de Barcelona. L’altre era Manuel Borrás París, cap d’activitats dels mercats municipals i principal promotor del Torneig Intermercats, un curiós torneig de futbol on participaven la majoria de mercats municipals, i que s’havia iniciat el 1955 amb el patrocini del consistori i enquadrat dins les competicions de l’Obra Sindical d’Educació i Descans.

El 17 de març, Ricardo Grau, director-editor d’El Mundo Deportivo i Alexandre Grau, secretari general del diari, acompanyats de Federico Gallo, visitaren l’Ajuntament de Barcelona per entregar l’import de la subscripció a l’alcalde Porcioles, en un acte que compta també amb la presència de Joan Antoni Samaranch. Per al dia del bateig, el Vespa club Barcelona, va mostrar una vegada més el seu compromís en aquest projecte, tot mobilitzant els seus socis, per transportar nens de l’Hospital San Joan de Deu al parc zoològic. El dia de Sant Josep un nombrós públic acudí a veure el bateig i la inauguració del nou equipament. A l’elefant se li va posar el nom de Kika: segons els cuidadors del parc calia un nom curt i sonor. Kika va ser apadrinada per la vedette Carme de Lirio i l’actor Enrique Guitart. El Mundo Deportivo delegà en l’Arca de Noé l’organització de l’acte. Per aquest motiu obrí els parlaments el vicepresident de l’entitat, Federico Gallo. Després cedí la paraula al doctor Sánchez Comedador, que era forense de professió, i conegut a l’entitat com la hiena, per tal que recités un poema, tal com marcava el protocol de l’Arca de Noé. A continuació intervingueren el director del diari José Luis Lasplazas, Ricardo Grau i tancà l’alcalde José María Porcioles, que agraí una vegada més l’acció cívica d’El Mundo Deportivo,  i destacà el caràcter solidari dels barcelonins. Ara, per fi, els nens i nenes de la ciutat ja podien tornar a riure i donar cacauets a l’elefant.