Campionat del món de boxa del pes ploma entre Josep Gironès i Freddie Miller - 1935 (Mundial VI)
A diferència del primer mundial de boxa disputat a
Barcelona el 1931, el combat pel títol mundial entre Josep Gironès i Freddie Miller,
que es disputà el 17 de febrer de 1935 a la plaça de braus de La Monumental, aixecà passions. No només perquè Gironès era l’ídol local, sinó
sobretot perquè l’any anterior –el dia 1 de desembre– ja s’havien enfrontat a la sala Olympia, i el resultat final havia aixecat ampolles: desqualificat
per un cop baix en el cinquè round.
Cal remarcar la data del 17 de febrer, ja que dos excel·lents llibres sobre la
vida de Gironès, de lectura recomanada pels aficionats de l’esport i
obligatòria pels aficionats a la boxa, Josep
Gironès, el “crack” de Gràcia, ídol pugilístic del segle XX, publicat pel
mateix autor, Juli Lorente Segura, l’home enciclopèdia de la boxa catalana, en
2002; i Combat a mort, Gironès i els
boxejadors perseguits pel franquisme de Joaquim Roglam, publicat en 2007 per
Angle Editorial, indiquen que el combat es va celebrar el 12 de febrer.
El gracienc Josep Juan i Gironès, campió d’Espanya i
d’Europa de pes ploma, i batejat pel seu manager Àngel Artero amb el sobrenom
d’El Canari, era un rival molt
perillós per a l’americà. Des de l’1 de desembre de 1929, quan havia aconseguit
el títol europeu davant Kund Larsen, havia defensat el títol amb èxit en set
ocasions. D’altra banda, no era la primera vegada que s’enfrontava a un campió
del món. El 22 d’octubre de 1930 ja havia intercanviat cops de puny a La
Monumental amb Alf Brown, campió del
món del pes gall, i amb el resultat de combat nul. Malgrat el seu extraordinari
palmarès, fins aquell moment no havia tingut mai l’oportunitat de disputar el
títol mundial. Van fer primer gestions per lluitar contra Cristopher Battling Battalino, però aquest no
volgué “pasar el Charco”, i després
amb el cubà Eligio Martínez Montalvo, conegut com a Kid Chocolate, quan visità el nostre país; però cap del dos va
voler pujar al ring amb Gironès.
Finalment li arribà l’oportunitat. El 17 de febrer de 1935
era el dia assenyalat. Al matí es
procedí al pesatge dels púgils a les dependències d’El Mundo Deportivo, que estaven al carrer Diputació 338. A la tarda-vespre La Monumental s’ompliria fins a la bandera per veure
el combat desitjat per Gironès i tota l’afició catalana. Primer va pujar al ring Gironès enfundat amb el seu suèter gris
d’entrenament. Ell, a diferència d’altres boxejadors, no portava mai batí, però
Miller va trigar més temps de l’habitual en pujar al ring, tothom esperava
impacient. El resultat no trigà en produir-se, un resultat que no s’esperava
ningú i va ésser decebedor, als 138 segons Gironès queia a la lona i no es
tornà a aixecar. Mai havia perdut per knock
out, seria el primer i l’últim. L’estadi emmudí. Segons es podia llegir a El Mundo Deportivo al dia següent: “Decir que ayer el público quedó
decepcionado, es decir poco. Lo de ayer rebasó los límites de la decepción”. Tothom coincidiria després que
l’entrenador de Gironès no havia actuat correctament. Juli Lorent, en el seu
llibre, indica que Gironès es refredà a la banqueta tot esperant a Miller. “Aquesta tàctica molt americana l’haureu
vista avui dia, especialment en Tyson que dins del vestuari, abans de pujar al
ring, fa quatre o cinc minuts de pre-calentament amb un sparring a fi d’evitar
els cops en fred... Artero tenia el deure com a manager i com a boxejador que
havia estat, de deixar refredar a Gironès tanta estona... en veure que Miller
arribava suat quan pujava al quadrilàter, tenia que haver-se dirigit al Delegat
del combat i demanar-li permís per anar a fer les necessitats corporals de Gironès
per l’estona que havia estat esperant. Aleshores, tornant de seguida al
vestuari, agafar a Flix, que va fer el tercer combat, i algun altre del seu
equip per a fer guants tres o quatre minuts amb Gironès a fi de escalfar-ho”. El
cert es que després d’aquesta desfeta Gironès es retirà dels rings.
La Guerra Civil enfonsaria la seva vida: acusat de
torturador –formava part del cos de policia i era escorta del president Lluís
Companys–, es va veure obligat a fugir a França, acabà en el camp de
concentració de Bram, i després agafà un vaixell per anar-se’n a Mèxic. No tornaria
veure a la seva dona i la seva filla. Morí a l’exili el 8 de febrer de 1982.
Després de la seva mort, dos periodistes, Morera Falcó i Joan de Sagarra, han
reivindicat la figura de Gironès i demostrat la seva innocència. El dia 11 de
juliol de l’any 2000, al carrer Llibertat 29, on havia nascut al barri de Gràcia,
es va fer un acte per rehabilitar el seu nom. Tot i això, crec que l’esport
català encara té un deute pendent amb aquest esportista, un dels millors de la
nostra història esportiva.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada