dimarts, 11 de juny de 2013

VII Campionat del Món de billar a tres bandes - 1934 (Mundial V)


Per commemorar el tercer aniversari de l’arribada de la República, la ciutat de Barcelona tenia previst organitzar en el mes d’abril de 1934 les Festes de la Primavera. La programació era molt extensa, hi havia actes culturals, com per exemple un ball dels Mercats i una festa musical a Montjuïc; un acte d’homenatge a Francesc Macià, mort el 25 de desembre de 1933; però també hi havia programades manifestacions esportives de caràcter internacional. En el  programa destacaven un partit internacional de la selecció catalana de rugbi; un partit de waterpolo entre el V. V. Munchen d’Alemanya i el Club Natació Barcelona; un festival aeronàutic internacional a Can Tunis; dos combats de boxa: en el primer s’enfrontaven l’ídol local Josep Gironés i Torres, i el segon, en la categoria dels pesos pesants, Paulino Uzcudum i l’alemany Max Schmeling, excampió mundial i primer pugilista europeu en assolir el títol mundial. Aquest últim combat, que s’havia de celebrar a l’estadi de Montjuïc, finalment s’ajornaria fins al 13 de maig. En qualsevol cas, el plat fort del programa era el campionat del món de billar a tres bandes. No obstant, a efectes històrics, cal esmentar que el partit Catalunya-Itàlia de rugbi tenia una especial significació, era el primer encontre oficial de la selecció catalana, el gener d’aquest mateix any la Federació Catalana de Rugbi havia estat una de les federacions fundadores de la Federació Internacional de Rugbi Amateur.



El campionat del món de billar a tres bandes es va celebrar del 11 al 16 d’abril de 1934. La competició havia estat concedida a la Federació Espanyola d’Aficionats al Billar, però com que en les edicions precedents també estaven implicats en l’organització la Federació Catalana i el Club Billar Barcelona, que cedia les seves sales de joc. En aquesta ocasió, tant la Generalitat de Catalunya com l’Ajuntament de Barcelona van donar suport financer al torneig. Com a aperitiu de la competició es disputà el mes de març el campionat d’Espanya de tres bandes, que veuria el triomf per quarta vegada consecutiva de Claudi Puigvert, sotscampió del món l’any anterior, i que ostentava en el seu currículum esportiu set rècords del món. Amb aquests resultats, tant ell com Enric Miró, classificat en segon lloc, tenien el passaport per al mundial.

La inauguració d’aquest esdeveniment coincidiria amb la creació de la comissió assessora de Cultura Física de l’Ajuntament de Barcelona, que presidia l’alcalde Carles Pi i Sunyer. Entre els participants en el torneig hi havia vells coneguts de l’afició, atès que havien estat presents en el mundial de 1931, com ara Elmar Prather, dels Estats Units; Alfred Aebehard, de Suïssa; Arnoud Sengers, d’Holanda; i Emile Zaman, de Bélgica. La resta de participants estrangers eren Jean Albert i Jacques Davin, de França i O. Unshelm, d’Alemanya. El Mundo Deportivo de l’11 d’abril apuntava que: “Una nota digna de destacar de estos campeonatos es la utilización de billares de construcción nacional de la casa Víctor Monforte, sucursal de F. González, que demuestra también el progreso de dicha construcción al compás del progreso de la afición y dus jugadores”.
 
El dia 11, al matí, els participants foren rebuts a l’Ajuntament de Barcelona per l’alcalde Pi i Sunyer. Segons ens informa La Vanguardia, qui presentà als jugadors fou Claudi Puigvert, jugador que era, alhora, president de la Federació Espanyola de Billar.  “Entre los visitantes figuraban don Antonio Andreu, presidente honorario de la misma; don José Pons, presidente de la Federación Catalana ; señores Estivill y Bonet del Comité Ejecutivo”. Per la tarda, acudiren al local del club el conseller de Cultura de la Generalitat, Ventura Gassol, i l’alcalde Pi i Sunyer. Les dues primeres enfrontaven participants del mateix país. Puigvert guanyaria Miró per 50 a 44, i David a Albert per 50 a 16. Els resultats depararen que l’última jornada, i l’última partida entre Puigvert i Davin, resultés decisiva per al títol. Puigvert arribava a sis partides guanyades i cap derrota, i Davin, amb cinc de guanyades i un empat, que es produí, precisament, el dia previ a la final, quan empatà amb Sengers a 50 caramboles en 78 entrades i 0’704 de promig. En conseqüència l’empat li servia a Claudi Puigvert Redón. La final es programà a dos quarts de dotze de la nit. El triomf, en una sala on no hi cabia ni un fil, es decantaria del costat del billarista català de forma concloent, 50 a 25 en 64 entrades.
 
Finalitzat el campionat la Federació Catalana, oferí un sopar de gala, que queda ben reflectit en aquestes línies de La Vanguardia publicades el 18 d’abril: “Como epílogo del pasado Campeonato mundial de billar amateur, a tres bandas, organizado por la Federación Catalana de Billar, ésta reunió anoche a los representantes extranjeros que con tal motivo se habían desplazado a Barcelona, dedicándoles una cena que se vio concurridísima por valiosos elementos de este deporte  científico,... El campeón, señor Puigvert, requerido para hablar, dijo que el soló hecho de que el Campeonato pudiese quedar en nuestro país ya había constituido uno de los acicates para que él pusiese en los trabajos de organización todo el cariño que le merece la ciudad. «Ganase Miró o ganase yo—dijo Puigvert—, mi deseo era que aquí quedase tan preciado título; se ha logrado, esto es para mí el mejor premio”.
 Com queda explícit en la ressenya periodística Claudi Puigvert, també tingué un paper destacat en la seva organització, a la qual dedicà molt de temps. Claudi Puigvert era propietari d’una sastreria a la Ronda Sant Pere i president de la Societat Mútua de Mestres sastres La Confianza, i moriria el 28 de març de 1952 a conseqüència d’un càncer. Fou un dels fundadors del Club Billar Barcelona i més tard (1940) ocuparia la presidència del club, i seria  president de la Federació Espanyola de Billar.

Malgrat que no està relacionat estrictament amb el campionat del món de billar, cal fer esment de dos apunts curiosos. El primer és que un any abans, el 3 de juliol de 1933, es constituïa la Unió Catalana de Federacions Esportives, on participaven dotze federacions (hi havia alguna excepció com, per exemple, el Reial Moto Club), a les quals s’afegirien tot seguit sis federacions més. No obstant, hi havia dues excepcions, la d’escacs, fundada el 1925, i la de billar, el 1927, probablement aquest fet es deu al fet de ser considerades federacions que practicaven jocs de saló i no pas esport. L’altre apunt és que un fill de Caludi Puigvert, Ferràn Puigvert Casamitjana, que fou president del club de pilota Vasconia, i president de les Federacions Catalana de Patinatge i Pilota i a partir de 1970 de la Federació Espanyola de Pilota.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada