Jaume García i Alsina (1874-1936)

En un article del blog olimpismo2007, publicat en novembre de 2013 afirmava, “nunca se ha respetado demasiado en este país la memoria histórica de los pioneros del deporte, y Jaume García Alsina no es una excepción”. No puc més que subscriure aquesta afirmació i aportar algunes dades per donar a conèixer més sobre aquest personatge clau de l’esport i l’olimpisme català i espanyol. Jaume Garcia Alsina fou protagonista de moments claus de l’història de  l’esport català fins la seva mort. La passió per l’esport li venia de família, segons podem llegir a la web de la Federació Catalana de Gimnàstica, l’any 1868 el seu pare, Pedro García Corbera, “fundà a Barcelona, al carrer Laforja, el Gimnàs Garcia, per a impartir lliçons al cos de bombers, del qual ell era el Cap, i després es va decidir a obrir-lo a la participació ciutadana”. Anys després, en 1904, Jaume Garcia Alsina obrí a la Rambla del Prat número 2, al barri de Gracia, el Gimnàs Garcia Alsina, passaria a denominar-se Institut Kinesiteràpic, el qual disposava d’un jardí i dels aparells més moderns de l'època.

Des dels inicis, Garcia i Alsina, que tenia el títol de metge per la Universitat de Madrid, compaginà la direcció del gimnàs amb la tasca de professor a escoles privades de Barcelona, com la Salle Condal o l’internat de les Escoles Pies de Sarrià (Los Deportes 1 de juny de 1907) i d’altres centres que s’anirien afegint en el futur: “Instituto de Cultura per la dona, Instituto Feminal, Loreto, San José, Salle Bonanova, Ntra. Sra. de Gràcia, San Miguel  Balmes, Lourdes y otros importantes colegios” (La Vanguardia 1 de juliol de 1920).

Garcia i Alsina era un excel·lent professional, amb un nivell de coneixement elevat del que es feia fora de les nostres fronteres. Una prova d’això fou el viatge que com a representant de la Reial Acadèmia d’Higiene de Catalunya va fer a Lausana (Suïssa), l’any 1909, amb motiu de la 55è Festa Federal Suïssa de Gimnàstica, on mesos desprès donaria una conferència. Sobre l’estada a Suïssa va publicar un extens article a La Vanguardia el 9 de setembre al esmentar que la Reial Acadèmia d’Higiene de Catalunya, entitat fundada en 1891, havia organitzat un Concurs d’Educació Física, amb competicions atlètiques, taules de gimnàstica i lluita grecoromana dos anys abans (El Mundo Deportivo 26 de setembre de 1907); en ella també estava el seu amic, el doctor Àlvar Presta, que ocuparia la presidència d’aquesta entitat entre 1913 i 1916. 

Va tenir un paper destacat en el I Congrés d’Higiene Escolar que es va celebrar en el Palau de Belles Arts l’abril de 1912. En el marc d’aquest Congrés presentà la ponència “Terrenos de juego y utilidad ele su creación en las ciudades de terrenos especiales para los deportes escolares: juegos infantiles desde el punto de vista higiénico y educativo”, i dirigí la Festa de l’Educació Física que es va celebrar a la plaça de braus de Las Arenas, on participaren 1.500 escolars  (La Vanguardia 12 i 13 d’abril de 1912). 

L’atletisme i l’olimpisme formaven part del seu ideari esportiu. En un anunci del seu Institut Kinesiteràpic podem veure que l’atletisme s’oferia com un dels serveis del Centre (La Vanguardia 30 d’abril de 1911). Poc després, es va impulsar la creació d’una agrupació familiar dels socis del gimnàs, “con el objeto de propagar y beneficiar moral e higiénicamente la educación física en todas sus manifestaciones y juegos atléticos (...) Y organizará pruebas olímpicas, partidos de tenis, etc.” (La Vanguardia 15 de desembre de 1912). És molt probable que estigués al costat d’Elias i Juncosa i Narcís Masferrer quan es constituí el Comitè Olímpic de Catalunya a principis de 1914, amb l’objectiu de preparar un equip pels Jocs Olímpics de Berlin (1916); i alhora pal·liar la inoperància que arrossegava el Comitè Olímpic Espanyol des de la seva fundació en 1912. De fet, fou en el Gimnàs i Institut Kinesiteràpic, on el 18 d’octubre de 1913 Elias i Juncosa pronuncià el seu discurs sobre els Jocs Olímpics (La Vanguardia 20 d’octubre de 1913), i que serví per posar en marxa el C.O.C.. Els Jocs de Berlin no es farien a causa de la Gran Guerra, però una vegada finalitzada la contesa bèl·lica el COC va reprendre el treball pensant en la presència als Jocs Olímpics d’Anvers al 1920.  

Un altre aspecte que cal esmentar és que sempre fou un defensor de la practica esportiva de les dones. En l’anunci abans esmentat es pot llegir que el Gimnàs oferia  “clases para señoritas por profesoras; vestuarios individuales”. Les dones del seu gimnàs foren les primeres en practicar el basquet, “un nuevo deporte ha invadido el palenque de los deportes, es el Basket-ball (...) Una pléyade de simpáticas señoritas concurrentes del Instituto Kinesiterápico del sr. García practicaran este deporte” (El Mundo Deportivo 21 de novembre de 1912). Precisament, la dona i l’educació física va ser el tema elegit per Garcia i Alsina per obrir la sessió inaugural de la R.A. d’Higiene de Catalunya. En la notícia de La Vanguardia podem llegir que García i Alsina va donar compta de “lo tratado referente al mismo tema en los últimos congresos internacionales, y muy especialmente en el tercer congreso internacional de Higiene Escolar celebrado en 1910 en París; y en el último internacional de Educación Física de Bruselas, a los que asistió en representación de la Academia, así como de sus estudios durante los Viajes por Francia, Bélgica, Suiza, Holanda y Alemania (...)” (La Vanguardia 4 de febrer de 1915. D’altra banda, va ser professor de l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona, inaugurat en 1909, i va fer una conferència magistral amb motiu de la inauguració del nou local, en el carrer de Sant Pere, on avui es troba l’espai de Francesca Bonnnemaison (La Vanguardia 1 de novembre de 1921).

Com a dirigent va ocupar càrrecs en diverses entitats. En gener de 1913 entrà a formar part del Sindicat de Periodistes Esportius, també feia tasques periodístiques com a corresponsal de la revista francesa La Culture Phisique. Un any després ocuparia la vicepresidència (El Mundo Deportivo 15 de gener de 1914). Va ser un dels fundadors de la Federació Atlètica Catalana, on formà part com a tresorer de la primera junta directiva que presidí Àlvar Presta i Torns. L’assemblea constituent es va celebrar el 2 de setembre de 1915 (La Vanguardia 4 de setembre de 1915).  Jaume Garcia i Alsina ocuparia la presidència per primera vegada a principis de 1917, on ocupava la vicepresidència de l’entitat un altre personatge històric, Bernat Picornell (La Vanguardia 7 de gener de 1917). Garcia i Alsina tornaria a ocupar la presidència en dos períodes més, 1920-21 i 1922-23.

L’efervescència olímpica tornà a revifar finalitzada la Gran Guerra. Es volia enviar atletes als Jocs Olímpics d’Anvers (1920) i Barcelona aspirava a ser seu olímpica. El Comitè Olímpic de Catalunya, com a delegació del C.O.E. reinicià l’activitat en juny de 1920 sota la presidència de Jaume Garcia i Alsina, que ocupava en aquell moment la presidència de la Federació Atlètica (La Vanguardia 10 de juny de 1920. Poc després, va ser un dels signants del famós manifest “Amunt els Cors”, que com senyala el professor Xavier Pujades i Martí, “era una crida en favor de l’esport i els seus beneficis higiènics, així com un avís sobre la futura participació dels catalans a Anvers” (Catalunya i l’Olimpisme, esport, identitat i Jocs Olímpics, editat per COC 2006. Als Jocs Olímpics d’Anvers (1920) va desfilar al costat del president del C.O.E., el marquès de Villamejor, però cal afegir que també va fer de corresponsal per La Vanguardia. A la  ciutat belga, al costat de Josep Elias i Juncosa, Co de Triola i Joan Gamper, van fer  “activísimas gestiones para influir en el ánimo del barón de Coubertin y de los directores del Comité Internacional para que decidan que sea Barcelona donde se lleve a efecto la octava Olimpiada, coincidiendo con la Exposición Universal de Industrias Eléctricas” (La Vanguardia 21 d’agost de 1920.Al final Coubertin maniobrà per que fos París la seu dels Jocs Olímpics de 1924. Si bé, no va formar part del comitè executiu, va ser membre de la Confederació Esportiva de Catalunya, la qual es fundà el 21 de gener de 1922, ja que en aquell moment ocupava la presidència de la Federació Atlètica (1922-23).

L’any 1924 va ser important en el currículum esportiu de García i Alsina. Primer li van autoritzar, al costat d’altres gimnasos, al desenvolupament de l’halterofília, i també li van encarregar l’organització d’un concurs de selecció i preparació d’atletes amb l’objectiu dels Jocs Olímpics de París (La Vanguardia 22 de gener de 1924). Aquesta competició va anar com delegat de l’equip de lluita. En aquestes dates ell era president de la Federacions Catalana i Espanyola de lluita grecoromana (La Vanguardia 31 d’agost de 1924); aquest últim càrrec li va permetre formar part del C.O.E. (La Vanguardia 27 d’abril de 1926). La lluita grecoromana no li era desconegut, ja que en 1914 ja s’havien fet exhibicions i combats en el seu gimnàs. Curiosament, el primer campionat d’Espanya de lluita grecoromana es va celebrar al gimnàs de la U.E. Sant Andreu (La Vanguardia 28 de maig de 1926). Garcia i Alsina abandonà la presidència de la Federació Catalana en 1932, i l’Espanyola dos anys després, ocupant en aquest la presidència d’honor. A partir d’aquest moment s’instaurà un trofeu que portava el seu nom (La Vanguardia 18 d’octubre de 1935). Quan va tornar dels Jocs Olímpics de Paris (1924), Garcia i Alsina va veure la inoperància del C.O.E. en la preparació dels esportistes. Per aquest motiu, ell va impulsar la constitució de l’Agrupació Olímpica del Gimnàs García. Al front de la junta directiva estava Jaume García i Alsina. La resta de la junta la formaven Joan Font, com a secretari; Lluis Parera, tresorer: Xavier Vila, comptador, i com vocals el doctor Carles Comamala, Artur Roca i Leandre Botey (La Vanguardia 16 i Mundo Deportivo 17 de setembre de 1924). Per més informació sobre aquesta interessant i poc coneguda iniciativa, recomano llegir l’article de Fernando Arrechea “El primer organismo olímpico español, una iniciativa privada” que sortí publicat en el seu blog el 18 de novembre de 2013.

Un any després, la Federació Catalana d’Atletisme reconeixia la seva dedicació fent-li entrega de la medalla d’or al mèrit esportiu, junt a Elias i Juncosa i Manel Nogareda (La Vanguardia 13 de febrer de 1925). També en aquests anys col·laborà amb el Ministerio de Instrucción Pública del Directorio del general Primo de Rivera, “tomando parte en la información abierta por la Comisión Interministerial (d’Educació Física) para el estudio y reglamentación de la Educación Física Nacional e Instrucción Premilitar” (La Vanguardia 19 de juliol de 1925).

Garcia Alsina va donar a conèixer com era l’educació física i l’esport fora de les nostres fronteres, organitzant una Exposició Gràfica Internacional d’Educació Física, Fisioteràpia, Esports i Turisme (7-15 d’abril de 1928) en el seu Gimnàs de la Rambla del Prat, 2. Al gener de 1930 obrí un nou establiment, el Gimnàs Solarium, en el carrer Diputació, 239, tocant a Rambla Catalunya (La Vanguardia 19 de gener de 1930. En març de 1934 es creà l’Acadèmia d’Educació Física de Catalunya on Garcia Alsina no figurà inicialment en la seva junta directiva encara que després seria sots president. La seu de l’entitat, a partir del mes de juliol, seria el Gimnàs del carrer del Prat. Una de les principals iniciatives de l’AEFC fou impulsar el I Congrés Català d’Educació Física. 

Garcia Alsina formava part del Consell Executiu, però al final no es va arribar a celebrar (per més informació llegir L’Acadèmia d’Educació Física de Catalunya. Un intent de legitimar un espai institucional i doctrinal de l’educació física en la II República, Xavier Torrebadella i Flix, revista Apunts 114 (octubre-desembre 2013). 

Com senyalà el seu net, el doctor Joan Garcia Alsina, Garcia Alsina va morir assassinat, després de ser torturat, per un escamot de la FAI, al costat del seu fill Joan García i Rodriguez (La Vanguardia 23 de setembre de 1999). Precisament, Joan García havia participat als Jocs Olímpics d’hivern de Garmisch-Partenkirchenen el 20 de setembre de 1936. Es truncava així una trajectòria brillant d’un dirigent destacat de l’esport català i espanyol.