Boxa i places de braus II

Després de la Guerra Civil la plaça de Les Arenes (18 de febrer de 1940) i La Monumental (20 d’abril) van obrir les seves portes a les corrides de braus; però no seria fins al 2 d’agost de 1941 que es va fer la primera vetllada de boxa. “Retrotrayéndonos a los mejores tiempos del boxeo local, y demostrándose los progresos logrados en la recuperación de este deporte, los empresarios actuales, entusiastas emprendedores, se han lanzado con alientos a la organización de las veladas al aire libre, celebrándose anoche la primera en Las Arenas” (La Vanguardia). Uns dies després, el 6 d’agost, i a la mateixa plaça, es disputava el campionat d’Espanya del pes ploma, i Francesc Peiró retenia el seu títol de campió d’Espanya davant d’Eusebio Librero. Fins al 1945 es van fer un bon nombre de vetllades a Les Arenes, fins al punt que entre el 12 de juliol i l’11 d’octubre de 1944 es van organitzar 5 vetllades. Una de les figures d’aquest període era el basc Ignacio Ara, un boxejador intel·ligent a qui es coneixia com “el catedràtic de la boxa”. Ara s’havia proclamat campió d’Europa el 1932, i va estar a punt de guanyar el títol mundial del pes mig el 1934 i 1935 davant del francès Marcel Thil.

Un fet curiós és que a la plaça de Les Arenes es va disputar la final de la Copa del Generalísimo de bàsquet el 1946 (30 juny). El Barça es va imposar en la final a la Unió Esportiva Montgat per 44-35. Aquesta competició havia arrencat en la temporada 1933-1934 com a Campionat d’Espanya, i fins aquell moment s’havien disputat tres finals a Barcelona. La primera a les pistes de tenis de l’Exposició a Montjuïc –actuals pistes municipals gestionades pel RCT Pompeia– el 1934-1935. Les altres dues es van fer en dues pistes avui desaparegudes. La final de la temporada 1939-40, que correspon a la I Copa del Generalísimo de bàsquet, va servir per inaugurar la pista de Sarrià (1939-40), carretera de Sarrià, 50 (al costat del camp de futbol); i l’altra, la de la temporada 1944-45, es va organitzar a la pista Deportes Gran Via (1944-45), inaugurada el 26 d’agost de 1944, i que estava situada a l’Avinguda Gran Via 484 cantonada Viladomat (avui hi ha un concessionari d’automoció). El bàsquet no seria l’únic esport diferent a la boxa que es faria a Les Arenes. Com a exemples esmentarem que des de 1948 es van organitzar vetllades i matinals de lluita lliure; i el 1950 –10 de juny i 22 d’octubre– es va instal·lar un velòdrom desmuntable per organitzar un encontre en pista entre Espanya i Bèlgica, i el campionat nacional de pista amateur.

La Monumental, d’altra banda, no obrí les portes a la boxa fins al 10 d’agost de 1949, quan es va celebrar el combat pel títol europeu del pes gall entre l’italià Guido Ferracin i Luis Romero, que el derrotaria per KO en la setena represa.

Com no podia ser d’una altra manera, l’aparició de nous equipaments, el Pabellón del Deporte (1951), el Palau d’Esports de Montjuïc (1955) així com el protagonisme cada vegada major del Gran Price, inaugurat el 1934, van reduir de manera dràstica les vetllades de boxa a les places de braus. L’explicació és obvia: espais amb bon aforament i, en el cas del Palau d’Esports i el Price, a cobert de contingències meteorològiques. Si tothom coincideix en el fet que la primera època daurada de la boxa va dels anys vint a la Guerra Civil; la segona s’inicia dels inicis dels anys quaranta fins al tancament, i l’última vetllada en el Price (La Vanguardia, 25 de novembre de 1972). No deixa de ser curiós que el Pabellón del Deporte s’inaugurés amb un combat de boxa, on Luis Romero, una de les figures del moment, va guanyar als punts a l’italià Caliostro Etter. Aquest boxejador muntaria després, prop del Price, en el carrer Villarroel, el cafè-restaurant El ring. En el Palau d’Esports de Montjuïc, i a causa de la seva capacitat, es van celebrar un bon nombre de títols oficials de caràcter internacional. El primer va tenir lloc el 4 de febrer de 1965, Mimoun Ben Alí es proclamava campió europeu del pes gall després de derrotar als punts a Tommaso Galli. El Palau d’Esports del carrer Lleida va acollir: 11 campionats d’Europa; un títol mundial de la WBC (Perico Fernández guanya per KO en la novena represa al brasiler Joao Henrique en la categoria superlleuger); i un títol transcontinental del pes ploma (versió TWBA) entre Manuel Calvo i el colombià Juan Polo.

No es tornarien a fer campionats d’Europa a les places de braus fins a mitjan anys seixanta. Sis mesos després de guanyar el títol europeu, Ben Alí va tornar a perdre davant Galli, en el Teatre Ariston de Sant Remo. El tornaria a recuperar, davant del mateix rival, a La Monumental, el 17 de juny de 1966. Aquesta plaça veuria dos europeus més, el 13 de setembre de 1968 Pedro Carrasco derrotava Bruno Melissano en el pes lleuger; i el 22 de juny de 1970 el pes pesant José Manuel Urtain, el Tigre de Cestona, s’imposava a l’alemany Juergen Blin als punts. En tot aquest temps Les Arenes  només veuria un vetllada pel títol europeu, el que es disputà el 20 d’agost de 1969 entre Manuel Calvo Fernández i l’incombustible Tommaso Galli, amb triomf de l’italià per KO Tècnic. Cal recordar que Les Arenes tancaria les portes definitivament amb una corrida de braus el 19 de juny de 1977.

Una prova del fet que aquest esport estava en decadència és que només van acudir 10.000 espectadors a la La Monumental l’1 d’agost de 1972 per veure el carismàtic i més gran boxejador de la història, Muhammad Alí, àlies Cassius Clay, enfrontar-se en combat d’exhibició amb l’argentí Goyo Peralta. Cal recordar que Muhammad Alí havia estat protagonista dels diaris perquè se li havia retirat la llicència de boxejador durant tres anys i mig (1967-1970) per negar-se a anar a la Guerra del Vietnam.

El cert és que la boxa s’anava morint a la nostra ciutat, però per sempre la seva història estarà lligada a les places de braus.