Boxa i places de braus II
Després de la Guerra Civil la
plaça de Les Arenes (18 de
febrer de 1940) i La Monumental (20
d’abril) van obrir les seves portes a les corrides de braus; però no seria fins
al 2 d’agost de 1941 que es va fer la primera vetllada de boxa. “Retrotrayéndonos a los mejores tiempos del
boxeo local, y demostrándose los progresos logrados en la recuperación de este
deporte, los empresarios actuales, entusiastas emprendedores, se han lanzado
con alientos a la organización de las veladas al aire libre, celebrándose
anoche la primera en Las Arenas” (La Vanguardia). Uns dies després, el 6
d’agost, i a la mateixa plaça, es disputava el campionat d’Espanya del pes
ploma, i Francesc Peiró retenia el seu títol de campió d’Espanya davant
d’Eusebio Librero. Fins al 1945 es van fer un bon nombre de vetllades a Les
Arenes, fins al punt que entre el 12 de juliol i l’11 d’octubre de 1944 es van
organitzar 5 vetllades. Una de les figures d’aquest període era el basc Ignacio
Ara, un boxejador intel·ligent a qui es coneixia com “el catedràtic de la boxa”. Ara s’havia proclamat campió d’Europa
el 1932, i va estar a punt de guanyar el títol mundial del pes mig el 1934 i
1935 davant del francès Marcel Thil.

La Monumental, d’altra banda, no obrí les portes a
la boxa fins al 10 d’agost de 1949, quan es va celebrar el combat pel títol
europeu del pes gall entre l’italià Guido Ferracin i Luis Romero, que el
derrotaria per KO en la setena represa.

Com no podia ser d’una altra
manera, l’aparició de nous equipaments, el Pabellón
del Deporte (1951), el Palau d’Esports de Montjuïc (1955) així com el protagonisme cada vegada
major del Gran Price, inaugurat el 1934, van reduir de manera
dràstica les vetllades de boxa a les places de braus. L’explicació és obvia:
espais amb bon aforament i, en el cas del Palau d’Esports i el Price, a cobert
de contingències meteorològiques. Si tothom coincideix en el fet que la primera
època daurada de la boxa va dels anys vint a la Guerra Civil; la segona
s’inicia dels inicis dels anys quaranta fins al tancament, i l’última vetllada
en el Price (La Vanguardia, 25 de
novembre de 1972). No deixa de ser curiós que el Pabellón del Deporte s’inaugurés
amb un combat de boxa, on Luis Romero, una de les figures del moment, va
guanyar als punts a l’italià Caliostro Etter. Aquest boxejador muntaria
després, prop del Price, en el carrer Villarroel, el cafè-restaurant El ring. En el Palau d’Esports de Montjuïc, i a causa de la seva capacitat,
es van celebrar un bon nombre de títols oficials de caràcter internacional. El
primer va tenir lloc el 4 de febrer de 1965, Mimoun Ben Alí es proclamava
campió europeu del pes gall després de derrotar als punts a Tommaso Galli. El
Palau d’Esports del carrer Lleida va acollir: 11 campionats d’Europa; un títol
mundial de la WBC (Perico Fernández guanya per KO en la novena represa al
brasiler Joao Henrique en la categoria superlleuger); i un títol
transcontinental del pes ploma (versió TWBA) entre Manuel Calvo i el colombià
Juan Polo.
No es tornarien a fer
campionats d’Europa a les places de braus fins a mitjan anys seixanta. Sis
mesos després de guanyar el títol europeu, Ben Alí va tornar a perdre davant
Galli, en el Teatre Ariston de Sant Remo. El tornaria a recuperar, davant del
mateix rival, a La Monumental, el 17 de juny de 1966. Aquesta plaça
veuria dos europeus més, el 13 de setembre de 1968 Pedro Carrasco derrotava
Bruno Melissano en el pes lleuger; i el 22 de juny de 1970 el pes pesant José
Manuel Urtain, el Tigre de Cestona,
s’imposava a l’alemany Juergen Blin als punts. En tot aquest temps Les Arenes només veuria un vetllada
pel títol europeu, el que es disputà el 20 d’agost de 1969 entre Manuel Calvo
Fernández i l’incombustible Tommaso Galli, amb triomf de l’italià per KO Tècnic.
Cal recordar que Les Arenes tancaria les portes definitivament amb una corrida
de braus el 19 de juny de 1977.
Una prova del fet que aquest
esport estava en decadència és que només van acudir 10.000 espectadors a la La Monumental l’1 d’agost de 1972 per
veure el carismàtic i més gran
boxejador de la història, Muhammad Alí, àlies Cassius Clay, enfrontar-se en
combat d’exhibició amb l’argentí Goyo Peralta. Cal recordar que Muhammad Alí havia
estat protagonista dels diaris perquè se li havia retirat la llicència de
boxejador durant tres anys i mig (1967-1970) per negar-se a anar a la Guerra del
Vietnam.
El cert és que la boxa
s’anava morint a la nostra ciutat, però per sempre la seva història estarà
lligada a les places de braus.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada