Ricardo Zamora: Las portades esportives de La Vanguardia

El 19 de març de 1995 La Vanguardia presentava un col·leccionable de portades històriques del període comprès entre 1929 i 1936, i que havien sortit en el suplement del diari Notas Gráficas. A partir del diumenge 26 de març van anar apareixent aquestes portades, que anaven acompanyades de comentaris de l’historiador Rafael Abella. Segons s’informava en el diari, la portada “era ocupada entonces por una única gran fotografía elegida con criterios de actualidad periodística, pero también de oportunidad documental y de sensibilidad artística (...) páginas de huecograbado del diario. Entre ellas, destaca la del 16 de octubre de 1929, la primera que apareció impresa mediante este sistema y que mejoró la presentación de La Vanguardia”. Les reproduccions van sortir de dilluns a divendres i fins al mes de juny. Tal com també es detalla en la informació, “la introducción del huecograbado situó ya entonces a La Vanguardia en la primera línea de la innovación tecnológica y profesional”. El diari va iniciar la fotografia de portada amb una imatge del rei Alfons XIII el 16 d’octubre de 1929. Cal afegir, també, que aquelles imatges portaven la firma de fotoperiodistes de renom, des de Sagarra i Puig Farrán, fins a Brangulí, Pérez de Rozas o Masdeu.

El protagonisme informatiu de la fotografia era per a Ricardo Zamora, un jugador, porter, que en les dècades dels anys 20 i 30 fou considerat un dels millors jugadors del món. Va jugar en el RCD Espanyol, el Barça i el Reial Madrid; i debutà amb només 19 anys amb la selecció que conquerí la medalla de plata en els Jocs Olímpics d’Anvers (1920). Durant la Guerra Civil s’exilià, i una vegada finalitzada jugaria amb l’Atlético Aviación –actual Atlètic de Madrid–. Com a entrenador va treballar a l’Atlético Aviación, el Celta de Vigo, el Màlaga i l’Espanyol; i va dirigir a la selecció espanyola el 1952. El que no és tant conegut és la seva faceta d’actor. Va sortir a Campeones, la primera pel·lícula de futbol, una comèdia dirigida el 1943 per Ramón Torrado i on l’acompanyaven altres futbolistes internacionals com Guillermo Gorostiza i Jacinto Quincoces. Precisament aquest últim també formava part de la selecció que s’enfrontà a Txecoslovàquia.
La Vanguardia informava que l’estadi de
Montjuïc es va omplir. El cert és que hi acudiren 40.000 persones, una bona
entrada, per veure com Espanya s’imposava per 1-0 amb gol del barcelonista
Sastre. Des abans del partit la premsa es feia eco del fet que quatre jugadors
del Barça debutarien amb la selecció: Martí, Guzmán, Sastre i Castillo. Al
final José Carlos Castillo no va jugar per lesió, el seu debut s’endarreriria
un any, i només va jugar una vegada amb la selecció. El seu lloc va ser ocupat pel
jugador Obiols de l’Unió Esportiva Europa. Un altre jugador destacat que es va
perdre el partit per lesió fou Samitier.
El seleccionador era el bilbaí
José María Mateos Larrauri, un periodista que va ser el primer president de la
Federació Biscaïna de Futbol (1917), i que va tenir un llarg mandat com a
seleccionador nacional (1924 a 1933). En aquells anys les convocatòries dels
jugadors eren molt diferents de les d’ara, de fet, Mateos cridava a la selecció
jugadors de la regió on se celebrava el partit. També ell fou el primer entrenador
en aplicar al nostre país el sistema de línies d’equip, és a dir, feia jugar de
defenses o migcampistes jugadors d’un mateix equip. En aquest partit, per
exemple, els defenses (2) eren Ciriaco i Quincoces, de l’Alavès; i inicialment
estava previst que en el mig del camp juguessin Martí, Guzmán i Olivella del FC
Barcelona. Però com ja hem dit abans, Olivella es va lesionar i en el seu lloc
jugaria Obiols.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada