X Campionat del Món i XX d’Europa d’hoquei sobre patins - 1954 (Mundial XII)

-->

Com ja va succeir el 1951, el Pabellón del Deporte de Barcelona va acollir del 27 de maig al 6 de juny el Mundial i Europeu d’hoquei sobre patins. Tothom confiava que jugant a casa es podia tornar a repetir l’èxit de 1951, sobretot després d’aconseguir que el gran golejador Tito Mas tornés a agafar l’stick i es calcés els patins. El mèrit se li ha d’atribuir a Joan Antoni Samaranch, màxim responsable de l’organització i amic personal del jugador, i al seleccionador de l’equip Francesc Platón. Un dia abans de l’inici del campionat, Manuel del Arco va entrevistar Samaranch en la seva secció Mano a Mano de La Vanguardia. En l’entrevista desvetllava alguns secrets. L’hoquei sobre patins era un esport important, sobretot per tres motius: “primero, porque considero que al jugador español le cuadra estupendamente; segundo, porque la espectacularidad encaja en nuestro público; y tercero, porque era una cosa que acababa de nacer sin rencillas ni rivalidades entre clubs”. L’organització d’aquest esdeveniment era una pedra de toc de cara als Jocs Mediterranis que s’havien de celebrar l’estiu de 1955, “hay que hacer las cosas bien. Hay que tener en cuenta que próximamente se celebraran aquí los Juegos Mediterráneos y si todo sale como debe salir, tendremos derecho a pedir para nosotros una Olimpiada”.

 

El campionat va batre rècords de participació amb un total de 15 seleccions de tres continents diferents. Xile i Uruguai eren els representants d’Amèrica; Egipte per Àfrica, i la resta eren europeus: Alemanya Occidental, Bèlgica, Dinamarca, França, Itàlia, Anglaterra, Irlanda, Noruega, Holanda, Suïssa, Portugal i Espanya. La selecció espanyola estava formada per: Josep Soteras i Joan Antoni Zabalía, porters; Joan Orpinell, defensa; August Serra i Francesc Boronat, de mitjos; i Antoni Mas, Jordi Trías, Manel Puigbó, Pere Magriñà i Pere Galle com a davanters.  El torneig es va jugar sota el sistema de tots contra tots. Abans d’iniciar-se, el comitè organitzador va fer una crida a l’afició a través de la premsa, un fet al qual avui en dia no estem acostumats: “queremos recordar a la afición deportiva que España está en deuda (...), primero con la Federación Internacional, y segundo con los equipos (...) Por ello nos permitimos pedir al público barcelonés la expresión sincera y entusiàstica del tradicional espíritu de cordialidad que es irrenunciable patrimonio de nuestra ciudad y que debe ser norma de conducta del público en toda clase de actos deportivos (...)”.

El torneig va ser amenitzat per diverses exhibicions de patinatge artístic, les quals es feien entre els partits. Entre els participants hi havia Lotte Cadenbach, campiona del món. També, com ja havia fet en l’anterior campionat del món d’hoquei sobre patins, es va organitzar una Exposició Internacional de Filatèlia Esportiva, que va tenir lloc al Palau de la Virreina. Per a aquesta exposició, que aglutinaria 72 expositors, va instal·lar-se una estafeta de Correus i es va fer un sobre commemoratiu. Aquest campionat també té la seva anècdota: a causa de la pluja alguns partits es van haver de traslladar del pavelló d’esports descobert al Gran Saló o Sala Oval del Palau Nacional de Montjuïc.

El 29 de maig les delegacions van visitar la Diputació de Barcelona, on van ser rebudes pel president de la institució, Joaquim Buxó Dulce d’Abaigar, marquès de Castell-Florite. El 4 de juny va ser el torn de l’Ajuntament de Barcelona, que va rebre les delegacions estrangeres en el Saló de Cent. El president de la Federació Internacional de Roller Skating, Fred Renkewitz, va notificar als assistents la creació de la medalla d’or, i la primera li va ésser concedida a Juan Antonio Samaranch. En aquesta competició l’afició va vibrar amb els triomfs de la selecció, que acabaria imbatible (va guanyar els catorze partits); i va derrotar l’etern rival, Portugal, per 3-0. El balanç de l’esdeveniment no va poder ser més positiu. A El Mundo Deportivo de l’11 de juny es podia llegir: “Han acabado los Campeonatos del Mundo de la mejor manera que podían acabar (…) Nuestros jugadores han reconquistado el título mundial y Barcelona ha ofrecido al mundo una organización que, sin caer en tópicos, se puede clasificar de perfecta”.

Finalitzat el campionat, la Delegación Nacional de Deportes va crear la Federació Espanyola de Patinatge, de la qual formaven part els següents esports: l’hoquei sobre patins, l’hoquei sobre gel, el patinatge artístic i les carreres. Fins aquell moment, aquestes modalitats esportives formaven part de la Federació Espanyola d’Hoquei i Patinatge. Al capdavant de la nova Federació la Delegación Nacional va situar Samaranch La seu era a Madrid, al carrer Luchana, però hi havia una oficina-delegació a Barcelona al carrer Junqueras, 18, 7è. Un edifici on després hi hauria altres federacions catalanes. D’altra banda, la Federació Catalana era presidida per Miquel Moragas Pons. El periodista Santiago García, a l’article Una decisión elogiable, publicat a La Vanguardia el 3 de juliol, recollia aquest fet: “a la vieja Federación Española de Hockey y Patinaje, de la que ha sido desgajada, como un recio árbol, una de sus ramas más lozanas, le quedará en adelante la íntima satisfacción de haber prestado el calor de su experiencia a los primeros pasos oficiales del patinaje nacional, pudiendo sentirse orgullosa del éxito que les ha acompañado...Al frente de la flamante Federación Española de Patinaje ha sido colocado Juan Antonio Samaranch, y realmente nadie con mejores méritos que él para ocupar la presidencia”. 

L’èxit organitzatiu i esportiu va propiciar que donessin a Samaranch diverses distincions i recepcions, i el reconeixement de la Diputació de Barcelona. El marquès de Castell-Florite, segons l’acord del Plenari celebrat el 22 de juny, li va lliurar una placa commemorativa. Finalment, el 23 de juny, el cap de l’Estat, el general Franco, rebria al Palau d’El Pardo tot l’equip d’hoquei sobre patins, els quals eren acompanyats pel regidor d’Esports de Barcelona Carlos Pena Cardenal.